divendres, 29 de juliol del 2011

Estrenar peus de gat

Fa pocs dies es va celebrar a Friedrichshafen la major fira de material de muntanya del món: OutDoor. Els malalts dels material segur que ja han “surfejat” per la xarxa per conèixer algunes de les novetats que es van presentar.
En el camp de l’escalada vàries marques van donar a conèixer els nous models de peu de gat que comercialitzaran la propera temporada.
Tant si us agrada canviar de marca o model cada poc temps, com si esteu pensant en fer-li el salt al vostres peus favorits us agradarà l’article que publica UKC.
En un extens reportatge compilen les novetats de les marques Five Ten, Boreal, La Sportiva, Evolv, Edelrid, Red Chili i Scarpa. Fixant-se principalment en els models tope de gama, criden l’atenció la nova goma ultra adherent de Boreal –Zenith-, una edició limitada dels clàssics Mythos o els Shaman, dissenyats per Chris Sharma.
El reportatge inclou vídeos amb figures com Yuji Hirayama o Stefan Glowacz explicant les mil meravelles d’algun dels models.
Una ajuda més si no acabeu de decidir-vos en la vostra propera compra. Jo de moment segueixo fidel a Tenaya (a veure quan renoven la plana web!), encara que mai se sap…

Fidelitat...

En aquest vídeo Matt Segal i Chris Sharma expliquen les característiques tècniques dels nous Evolv Shaman...

dilluns, 25 de juliol del 2011

Montserrat. Vinya Nova. Placa Cangur i Recuperació

Al juny em van posar falta. Vaig fallar a la meva cita amb Montserrat. A partir d’ara potser serà més complicat complir però es farà el que es pugui.
Després d’uns quants intents per fi podem coincidir uns quants habituals i descobrir aquesta coneguda (i concorreguda)zona d’esportiva. Jugarem amb les orientacions: al matí ombra a la Placa Cangur i a la tarda als sectors clàssics de la Vinya Nova, Recuperació en concret.
La Placa Cangur té fama de comptar amb trams de roca descomposta en algunes vies però m’ho imaginava pitjor. La roca està prou sanejada i només caldrà anar amb compte en algun pas aillat. Bé, i si s’escapa un a vista per culpa del trencament d’una presa es repeteix la via i llestos, no Jose? En qualsevol cas, recomanable l’ús del casc tant escalant com a peu de via.
Entre tots vam fer quasi totes les vies, deixant pendent alguna per una possible propera visita intentant tancar projectes. Personalment recomano Haka 6a+ -tècnica i fina-, Atraco en St Moritz 6a+ -diedre amb regust clàssic- i Moloko 6b+ -placa apretona-. El Santi i el Jose diuen que Te Deum 6c també es mereix un pegue.

David a la via num. 2 6a

A partir de les 14h més o menys entra el sol i busquem refugi a l’ombra per descansar i recuperar forces. A la tarda l’equip es redueix a tres motivats.
Al Recuperació tenim ombra des de les 15.30/16h i acabarem d’exprimir l’energia. El David descobreix com les gasta un 6a (num. 5) de nyapes i peus minimalistes. Ell diu que això de les “finures” no és lo seu. A mi em passa al revés, les vies físiques em tomben però les de nyapes i agonia m’agraden. Surt a vista però trobo que un plus potser li faria justícia. El Roger segur que hi està d’acord també.
Faig un cinquè curiós per posar-li les cintes a un dels projectes del dia. Un 6c (num. 8) amb una entrada rabiosa que es queda al tinter. S’allarga la llista doncs…
Els companys fan un 6a (num. 2) a l’inici del sector i em comenten que el grau els hi sembla collat i té un pas obligat i psicològic. Me la reservo per un altre dia i provaré un 6b (num. 14). L’última del dia, no sé com aniré de forces però la línia em motiva. Placa interminable, d’escalar entre xapa i xapa, amb continuïtat i sense donar un respir fins que fas el últims moviments cap a la cadena. Molt bona.

Pollegó de la Vinya Nova. Aresta Ribas a la llista de projectes

Donem per tancadala sessió vertical. A la tarda hem gaudit de temperatura rotpunkt, un folre polar no hagués anat malament.
Fent números… Vuit vies encadenades. Feia dies que no sumava tants metres fent esportiva. Com m’agrada Montserrat!

divendres, 22 de juliol del 2011

Camarasa. La Pera

Camarasa. La Pera. Sector d’estiu per excel.lència. Ombra pràcticament tot el dia, excepte al migdia (de 14h a 16h) quan el sol escalfa la roca d’algunes vies. Gran concentració de sisens. No es pot demanar més…
Visitant aquest sector dono per complerta la triologia estival de corredors: Chorreras (Margalef) – Paret del Grèvol (Mont-Ral) – La Pera (Camarasa). Hi han més sectors com aquests a Catalunya?
Portàvem cansament acumulat pels metres escalats el dia anterior i cap al migdia va començar a bufar un vent incómode. Conseqüència: només vam poder tatxar tres vies. Però va ser suficient per descobrir la qualitat del sector.

Impossible equivocar-se de via

Bona per escalfar No em toquis la pera! 6a, continuïtat i bon canto a Xixi park 6a+ i boníssima via de placa Dancing trip 6b, la millor de les tres.
Tenia por de trobar el sector ple per tres motius de pes: diumenge, grau mig i ombra tot el dia, però no va ser així. Només tres cordades al matí. Dos nòrdics, dos italians i nosaltres. Efecte "Lleida Climbs" suposo. De fet, tots portàvem la guia.
Ens van entrar algunes vies pels ulls i les deixem per la propera: Es-Pera, Mangurinnox, Clàssica Cortés-Luque o Second life.

Trilogia estival: La Pera - Paret del Grèvol - Chorreras

dimecres, 20 de juliol del 2011

St. Llorenç de Montgai. Esperó Ribas-Sabaté (100m, V)

Tarda calurosa a Sant Llorenç de Montgai. Però a l’ombra s’està prou bé. Corre una lleugera brisa. Són les cinc de la tarda i El Cilindre ja s’ha lliurat del sol. No acabem de decidir quina via fer, La Directa o l’Esperó Ribes-Sabaté. A la primera cal apretar una mica. Mmm… Atac de mandra i optem per la clàssica.

Bones vistes des de R3

Tal i com especifica la guia "Lleida Climbs", totes les vies de varis llargs que es ressenyen en aquesta (a excepció de les de Cavallers) estan equipades. Pujarem lleugers de material doncs però per si de cas agafem un joc de tascons.
El Cilindre, tot i no tenir una alçada espectacular imposa. Cap de les vies supera els cent metres però la sensació de pati i l’ambient estan garantits. El paisatge rocós que t’envolta miris on miris i l’omnipresent llac fan d’aquest racó un paratge molt especial.
La Ribes-Sabaté és la via més llarga de la paret, i la més fàcil. Cent metres repartits en quatre llargs. Cinquè grau sostingut i gens regalat, old school.

Escalador a la via Chocholoc

La roca és bona en general i millora conforme sumes metres. Al primer llarg cal anar amb compte de no quedar-se amb algun bolu a la mà. A partir de la curta i aèria travessa ascedent del segon llarg ja no cal patir.
Els tascons quasi els vam passejar. Recordo haver posat només un i no donava gaire confiança. El Roger també va posar només un i va saltar al cap de dos passos. Dos ponts de roca sòlids (un abans de R2 i un altre abans de R3) i poques xapes, molta alegria.
El descens es pot fer rapelant alguna de les vies veïnes o seguint un camí cap a l’esquerra (fitat) des del mateix cim, que ens deixarà en poc més de 10 minuts de nou a la base del Cilindre.

El Cilindre

Una petita via amb caràcter. No és difícil però cal escalar convençut, anar per feina. Millor no subestimar-la. Ens vam quedar ben amples a l’acabar.

dimarts, 19 de juliol del 2011

Paret d'Escales. Esperó dels Elfos (175m ,V+)

Doncs sí, aquí està l’enèssima piada que trobareu a la xarxa sobre aquesta via. No descobrireu res de nou llegint el post però no m’hi puc estar d’explicar res.
El llibre “El plaer de l’escalada” descriu l’Esperó dels Elfos com: “Magnífica escalada sobre roca immillorable. Equipada amb parabolts. Fantàstica”. La guia d’Escales del Luichy resumeix: “Clásica y vertical, casi toda en placa”.
A banda d’aquestes bones referències biblogràfiques, m’havien parlat tan bé d’aquesta paret i de les vies que hi han obertes que fins i tot em feia por portar-me una decepció, però… Un cop fas els primers passos ja saps que no t’han enganyat. T’esperen cent setanta-cinc metres de festival.
La via està pràcticament equipada però uns friends mitjans i algún tascó no aniran malament per minimitzar la distància que hi ha entre parabolt i parabolt. A més a més el tercer llarg –el de tall més clàssic- està pràcticament desequipat.

Recorregut aproximat de la via

No desmereix cap metre del recorregut. Entrada de V+ amb els peus polits que t’agafa en fred. Després grau sostigunt en Vè on destaquen el segon i quart llarg tot en placa amb un ambient espectacular. I menció especial pel tercer llarg on escalarem una fissura-bavaressa on entren els catxarros a canó.
Pel que fa a la roca, en tot moment es generosa en canto i de gran qualitat. Curiós calcari vermellós.
Per no desentonar amb la qualitat de la via, l’aproximació i els descens també tenen la seva gràcia. Arribarem a peu de via a través de les escales que recorren tot el peu de paret (en algun moment ens vam assegurar al cable-línea de vida) i el descens es fa entrant al túnel que trobes a l’esquerra de la feixa on acaba la via i agafant després la primera sortida d’aquest a la dreta per seguir una feixa que ens torna a deixar al pont de la presa.
L’orientació de la paret és sud-oest. Durant l’estiu, si voleu escalar a l’ombra al matí cal matinar ja que abans del migdia ja toca el sol.

Cordada que ens precedia a la mateixa via

Via absolutament recomanada i que podem combinar amb alguna altra de la paret (si no apreta la calor) o fer-la de pas abans d’arribar al paradís granític de Cavallers.

divendres, 15 de juliol del 2011

Aigua, pols i roca

Aigua, pols i roca. Aquestes tres paraules defineixen a la perfecció tota l’activitat dels últims set dies.
Aigua. Tenint la platja a cinc minuts de casa és difícil resistir els seus encants estivals, però si volem sentir l’escalfor de la roca encara que no escalem ni una sola via, per què no apropar-se a algun dels tolls que s’amaguen entre cingleres a Siurana? El Toll de la Palla o el de la Cinteta són bones opcions.

Jordi volant al Toll de la Cinteta

Pols. Ja feia dies que la invitació estava a la bústia d’entrada del correu electrònic. Després d’algun intent sense èxit per coincidir fa uns dies tot va quadrar. Em trobo a la presa del pantà de Foix amb el David i el Jose. Objectiu: mirar d’equipar alguna via a un nou sector que el David està desenvolupant a casa seva, Mas Carlús.
Tot el dia amunt i avall. Imaginant línies, fixant cordes, netejant, menjant pols, … El resultat van ser dues noves vies –One Piece 7a i Factor 3 6b+- i la primera experiència equipant. Una gran jornada!

Jose acabant One Piece 7a?

Roca. Encara que no he escalat gaires metres durant aquests dies alguna vieta ha caigut. El passat dissabte matí de calma. El Roger i jo ens apuntem Fondo de bikini 6a+ a Ca l’Onassis i després fem una escalada ultra romàntica, la Normal a l’Agulla Maleïda de Siurana. Una rampa d’uns 15m de quart grau. Un burí, tascó precari, arbre llaçat i cim. Ascendida per primer cop l’any 1960 per Melidon Queralt i Jesús Clapés. El nostre objectiu simplement era gaudir de les vistes des d’allà adalt i observar des d’un altre punt de vista algunes vies properes. Descens amb un bonic ràpel d’uns 20m entre parets.
La tarda la vam passar a Can Sumera però l’acusada xafugor no ens va donar gaires opcions. Tot i així vam fer una parell de les noves vies del sector. Una sense encadenar per culpa d’un pas llarguíssim a bloc pel que caldrà buscar solucions.

El Sabre des de l'Agulla Maleïda

dimecres, 6 de juliol del 2011

Siurana. Can Sumera

Sobre Can Sumera explica la guia de Siurana: “Bon sector. Vies en placa vertical i algunes lleugerament desplomades sobre bona roca. A la dreta trobem alguna via que supera petits sostres. A la majoria de vies trobem argila a les preses provinent de la part superior del sector. Peu de via còmode i agradable. Ombra a la tarda”.
A aquesta breu explicació cal afegir que a l’esquerra de la via Mooving s’han equipat dues noves vies (les dues 6b) i al següent tram de paret –cap a l’esquerra- hi han dotze noves vies (de moment). Amb graus del 5+ al 6c+, tenen uns quinze metres d’alçada i la majoria concentren la màxima dificultat als primers parabolts. Caldran unes quantes repeticions per deixar les vies completament netes. Van saltant pedres i trobarem sorra a la paret. Amb el temps aquest sector es pot convertir en un clàssic pels escaladors de sisè grau.
L’ombra entra a partir de les 16h i el peu de via és confortable. Una bona opció per l’estiu, encara que si no bufa una mica el vent la xafugor pot jugar-nos una mala passada a l’hora de quedar-nos de segons quina regleta o romo.
L’aproximació és cómode i des del moment que abandonem el camí principal (marques blaves i grogues) anirem trobant punts blaus fins arribar al sector.
Des de Can Sumera, si seguim la paret en direcció esquerra en teoria el camí connecta amb Grau dels Masets.

Ombra a partir de les 16h

Primera visita a aquest sector i vaig marxar amb bon sabor de boca malgrat no acabar de recuperar les bones sensacions al cent per cent. Aquest cop amb el Derek de company de cordada. Ell ja hi havia estat fa uns dies i m’ensenya les noves vies equipades. Fem un 5+ finet finet per escalfar, un 6a que amaga més canto del que sembla, un 6b amb entrada explosiva i una nova via que deu ser 6b+/c que només encadena el Derek.
Dona gust escalar quan encara no hi ha quasi ni rastre de magnesi i cal afinar bé els moviments. També té el seu punt això d’anar arrencant algunes pedres, puja la concentració. I ho agrairan propers repetidors no?

Trobarem sorra a la paret

Després de provar aquestes quatre noves ens movem a la part central i allà fem Mooving 6a+. Entrada a bloc, assegurances amb alegria i petit trekking per arribar a la R. Aquí el coco em juga una mala passada i s’escapa el rotpunkt. Per acabar la jornada el Derek encadena D’equitllevis 6b, i diu que és dels millors 6b’s que ha escalat mai. Haurem de tornar per comprovar-ho, jo ja no tenia forces per res…

Primera tarda d’estiu on apuro fins que el sol s’amaga. Espero que a partir d’ara vinguin moltes més. Combatrem la calor a força de motivació.


dilluns, 4 de juliol del 2011

Cavallers. Adherència al sector Formigaz

Últimament se’m dona millor encadenar gin-tònics que vies. Coses de l’estiu. L’equació nit a la fresca, bona companyia i licors ens dona el resultat de: poques hores de son, mandra i ritme caribeny. Si tot i així volem escalar, el millor és no complicar-se gaire la vida i… a fer cinquens! La primera visita de l’estiu a Cavallers va servir doncs per retrobar-nos amb el granit i l’adherència sense presses. Ja arribaran dies on apretarem més.
El divendres l’Oriol i jo ens decidim per descobrir el sector Formigaz. Aproximació curta, orientació oest (ombra fins al migdia), vies fàcils d’adherència i bones vistes. També descobrim el per què del nom del sector. Un formiguer gegant et dona la benvinguda just quan trobes les primeres vies, i en poca estona els seus inquilins es fan notar.

Sobren les paraules

Vam començar amb Chimney 5. Una via de tall alpí on cal superar una xemenia amb un pas tonto. Després fem Quinto levanta 5+. Via de moviments estètics, ideal per descobrir l’adherència. L’Oriol era el primer cop que afrontava una via amb aquesta tècnica i la va resoldre magistralment. A més torna a escalar en roca després d’un lapse de més de dos mesos per culpa d’una distensió al turmell. Bé!
El sol comença a arribar a la paret i abans de marxar fem el primer llarg de la via Formigaz 5+. Quan xapes la R i veus el segon llarg t’entren ganes de seguir escalant, però ens faltava material.
La tarda la vam passar a la Placa Tuka on ens vam liar amb Malahe 6b+, jo vaig fer un cinquè completament prescindible que es diu Los niños de San Ildefonso i l’Oriol va sumar dos vies més amb Asco de casco 6a i La brigada 5.

Escaladora a una via d'adherència de El Casco

La nit va ser llarga i ja som quatre. Dormim poc de nou i al dia següent no costa gens convèncer al Marc i al Roger per anar de nou a veure les formiguetes. Aquest cop farem la via Formigaz (135m, V+) fins a dalt. Ressenya aquí.
Quatre llargs d’escalada en adherència, grau prou sostingut excepte a l’últim llarg i amb passos obligats. L’alegria entre assegurances li dona emoció a l’escalada i fa treballar el cap de valent. Les patates que esquitxen i predominen al segon i tercer llarg et fan xalar. L’últim llarg és una rampa que es pot fer quasi trotant fins que arribes al pas final. Cadascú el va fer a la seva manera, alguns apretant més del compte. Descens en rapel per la mateixa via.

Oriol a L4 de Formigaz

Via entretinguda i ràpida d’escalar perfecta per combinar amb altres ascensions o per un dia de repós actiu. Per nosaltres va ser l’única escalada del dia. El sol ens va deixar estabornits i a la tarda vam fer una passejada fins al final del pantà. Aquesta va servir per localitzar futurs projectes i per descobrir més racons d’aquest paradís terrenal. Cavallers, tornarem, però que m’amaguin la ginebra si us plau!