dijous, 29 de desembre del 2011

Alòs de Balguer. Cal Cari esquerra

Quasi quinze dies han passat des de que vaig visitar Alòs de Balaguer per primer cop. Allà em va portar la guia Salvatge oest de Catalunya. El canvi de residència ha implicat adquirir noves guies d’escalada –sóc un malalt dels llibres, i per extensió dels de ressenyes- i aquesta no podia faltar a la col.lecció.
Hi havia un sector que em cridava l’atenció especialment. Cal Cari esquerra és un petit mur que compta amb setze vies entre el V i 6c. Ideal per situar-se, fer metres i descobrir l’escola.
Aquest cop faig cordada amb el Joan. Barranquista, kayakista i escalador de Ponts que he conegut a través del fòrum del web madteam.net. Un fenòmen!

Cal Cari esquerra

El clima ens acompanya, el sol escalfa, el brogit del Segre és omnipresent. La idea és començar suau i anar pujant dificultat a poc a poc. Feia molt de temps que no escalava cap cinquè i aquest cop en cauen dos, Del solà V i Capità Nemo V+. Molt semblants les dues, i fins i tot em sembla més fàcil el “cinquèmés”.
Després fem Samarcanda 6a i Hac-dos-oh 6a. Aquesta última la trobo apretada pel grau, amb un pas notablement més difícil que la resta, i més si la comparem amb Artesians 6a+, on no veig el plus.
Tendido supino 6b ja és una altra història. El nom dona una pista del que ens trobarem. Placa tombada, petites regletes i finura, molta finura. El crux és una agonia i m’acabo penjant. La deixem per la propera.

Joan a Hac-dos-oh

Per acabar la sessió Torracollons 6a+. Bonica via regletera de continuïtat, la millor del dia. Comparteix reunió amb un 6c que no vam provar, i no és per falta de ganes però el sol deixa la paret –cap a les 15.30h- i la temperatura baixa notablement (típica i tòpica excusa per escaquejar-se).
Bona introducció a aquesta petita escola. Ja he marcat altres sectors a visitar i fins i tot alguna via llarga. Fins aviat Alòs de Balaguer!

dijous, 22 de desembre del 2011

Montsant. Grau del Carrasclet

Des del primer cop que vaig passar pel Grau del Carrasclet en una de les habituals caminades per la “meva muntanya” em vaig dir a mi mateix que havia d’escalar allà. L’imponent paret que es deixa a mà esquerra abans d’entrar a la gran fissura que et porta fins a l’inici del grau no té desperdici. Els escaladors més forts fan algunes de les seves vies per escalfar i passar a la part superior (on es va gravar el vídeo de promoció del Grigri 2). Els més modestos tenim prou per tot el dia.
L’aproximació fins al sector suposa un petita excursió. Bon filtre per garantir pràcticament la soledat. Amb qui sí que coincidirem serà amb els excursionistes que passen a prop del peu de via per pujar o baixar el grau. Atenció als caminants que passen per la part superior de la paret. Poden caure pedres des del camí o sigui que és del tot recomanable l’ús del casc.

Metres i més metres

La predicció era de fred i boira per tot el dia, fet que va demorar la nostra pujada al sector. S’estava bé amb un té calent entre les mans. Per sort, sobre La Morera l’única boira que veiem era la que estava sota els nostres peus i gaudiem d’un bon sol de tardor.
Poques vies escalades però les sensacions van ser bones. Llarga i atlètica Carrasclet 6a. Trenta metres de bústies i final vertical per donar emoció. Punt flac 6a+ concentra la dificultat a la primera secció i després només cal aguantar fins a la R. Bona via de continuïtat. La tercera i última que vam fer va ser Diedro 6b. El propi nom ho diu tot. Marcat i estètic diedre molt ben equipat que ens farà treballar el gest i la col.locació. La lluito i surt a vista. La guia la marca com a “bruta” a les observacions. En general la roca és bona i només trobarem una mica de sorra en algun canto generós. Res greu que dificulti l’escalada.

Servidor amb casc i "armadura" foto: Marc Sedó

Ens queden al tinter moltes vies però les haurem de deixar per la segona meitat del 2012. En aquesta zona l’escalada està regulada i es prohibeix des de l’1 de gener fins al 15 de juliol.
Per tornar a La Morera tenim dues opcions. Desfer el camí per on hem vingut o, si tenim temps i ganes, pujar pel Grau del Carrasclet, i per la part superior, anar seguint tot el cingle, passant pel Balcó del Priorat, fins que arribem al Grau dels Barrots, pel que baixarem. Aquesta segona opció donarà un valor afegit a la jornada i podrem gaudir de les espectaculars vistes que ens regala la Serra de Prades i el Priorat.
No perdem els bons costums i acabem amb un bon beure a Cornudella. Allà ens enterem que a Siurana han patit tot el dia una incómoda boira. Nosaltres vam encertar…

Espectacular mar de boira sota El Dau

Del tot recomanable la piada del David Skalatopi sobre el mateix sector i jornada.

dimecres, 21 de desembre del 2011

Matar a Platón 9a (vídeo)

El passat mes de juny Bernabé Fernández encadenava una de les seves últimes creacions: Matar a Platón 9a. Després de dos anys sense poder provar-la per culpa d'una lesió, un cop recuperat no va perdre el temps. La via està a l'arxiconeguda cova de Villanueva de Rosario (Málaga).
El vídeo -de quasi catorze minuts- està comentat pel propi Bernabé explicant les diferents seccions de la línea. Interessant per entrendre millor l'espectacular ball vertical que amaga aquest mur desplomat farcit de "tufas", mocs i altres protuberàncies rocosses.

dilluns, 19 de desembre del 2011

Regals fanàtics per Nadal

El títol del post ho diu tot o sigui que m’estalviaré introduccions. Si encara no sabeu què regalar-li al vostre escalador/a favorit/a aquí van unes quantes idees. Alguns dels regals proposats es poden comprar cómodament a través de la xarxa, important factor a tenir en compte si voleu estalviar-vos un dia agobiant de compres i a canvi, aprofitar-lo per sortir a escalar clar!

Pels malalts de la resina. Sempre va bé comptar amb noves preses. Una bona aposta són els dissenys de l’estudi Psyco Art Holds. Originals i fanàtics.
Les podeu adquirir a través de llocs web com Rokodromo.com, The Gecko World o Climbingshop.es.

Imatge extreta de Psyco Art Holds

Pels que van a la moda. La samarreta és un bàsic. Amb missatge molt millor. Paraboltheworld marca estil. Punk, metal i gore al servei de l’escalada. Farà les delícies del ‘friqui’ de l’esportiva.

Imatge extreta de Paraboltheworld

Pels amants de la literatura de muntanya. Un llibre sempre és un bon regal, només cal conèixer bé els gustos de l’afortunat que el rebrà. En aquest cas millor si sap anglès. Johnny Dawes, llegenda de l’escalada britànica, publica la seva biografia "Full of Myself". Una gran font d’inspiració. El trobareu aquí.

Portada extreta de Jhonny Dawes.com

Pels cinèfils. L’hiperactiu escalador escocès Dave MacLeod protagonitza The Long Hope. Senzillament espectacular. La podeu comprar a la botiga del seu web personal, signada per ell mateix si voleu!



Pels que fan metres sense coneixement. Posar-se un gats acabats de recauxutar és un plaer. A Goma II ho fan de luxe.

Pels viatgers. T’han parlat d’un projecte de rocktrip pel proper any? Caldrà estudiar ressenyes, aproximacions, orientacions… Posa una guia en la seva vida. Una destinació? Per exemple… Kalymnos. L’última actualització de la guia aquí.

Portada extreta de Climbkalymnos.com

Alguna més? Una bossa per la corda, una quota anual pel rocòdrom del barri, una inscripció a alguna revista de muntanya, o simplement una nova bossa pel magnesi!

Bones festes (i bons rotpunkts) a tots!!


dissabte, 17 de desembre del 2011

Les millors ascensions de l'any segons...

És època de llistes, de recapitular i posar ordre al que ha passat al 2011. Es pot fer de moltes maneres, seguint múltiples criteris, i evidentment mai plourà a gust de tothom. La revista ianqui Rock & Ice s’atreveix amb una llista que titula “Top Ascents of 2011”.
Interessant proposta que barreja alpinisme, free solo, escalada en gel, tradicional i esportiva.

Chris Sharma a FRFM foto: Brett Lowell

Qualsevol de les ascensions que enumeren es mereixeria el primer lloc. Jo em quedo amb la de Chris Sharma a First round, first minute a Margalef. Escombrant cap a casa, clar que sí!

dijous, 15 de desembre del 2011

Zurita. Sector Curiós

I va sortir el sol. I ens vam fer un fart d’escalar. L’astre rei ens tornava a regalar energia positiva. La màniga curta de nou de moda a peu de via. Les jaquetes de plomes i els folres polars marginats, penjats a qualsevol arbre. Ah! Quin plaer!
De nou de descoberta. Aquesta vegada cap a la Franja, recuperant unes ressenyes de “fons d’armari”, d’aquelles que un dia veus a la xarxa i et dius: “Me les guardo que un dia o altre hi aniré”. Les vaig trobar al sempre recomanable blog del Luichy.
També recordava haver llegit un article al Vèrtex (num. 222), es titulava: “La Llitera. Sola però no trista”.
Ara tafanejant per la xarxa també he trobat aquest arxiu en pdf al web de Manuel Suárez.
Zurita –o Sorita- és un poblet amagat a la Sierra de la Carrodilla que depén del municipi de Baells. Un racó apartat del món on es respira pau, aire pur i on sembla que s’hagi aturat el temps.

Indicacions artesanals

Les vies d’escalada –una cinquantena- es troben just a sobre del poble, al llarg d’una cridanera paret calcàrea, quatre sectors en total. L’aproximació és pràcticament inexistent. El peu de via és cómode, apte per anar amb nens. Fins i tot hi ha un gronxador a la zona d’arbres a l’esquerra del sector Curiós.
L’orientació sud de la paret fa d’aquesta escola un lloc perfecte per l’hivern. Roca calenta. A més a més, la boira no acostuma a arribar fins aquí.
La roca és molt abrassiva i de bona qualitat.
Malgrat ser una escola petita se li pot treure bon profit en un parell de jornades si ens movem entre el 6a i el 7a/+.
Per la primera visita ens quedem al sector Curiós. Som els primers en arribar a la zona. Conforme passa el matí el peu de via es va omplint i arribem a compartir vies amb unes cinc o sis cordades. Pot semblar massa per una escola com aquesta però en cap moment vam patir col.lapses. Convivència excel.lent durant tota la jornada. Ja m’agradaria que fos sempre així. Em venen al cap dies estressants a Siurana o Margalef.
Cap via va desmerèixer. Ens van semblar bones totes les que vam fer.

Norma al pas clau de Comando Zurita 6a+

Kikimora 6a i Jarabe de tocho 6a+, vies de bon canto amb passos atlètics i peus justes en algun pas. Comando Zurita 6a+, bonica línea en diagonal amb un semi-dinàmic fanàtic. La toma de força 6b+, placa desplomada de forats amb un mantle agònic, i una última secció amb molt molt de canto. Fins aquí les que vaig poder encadenar…
El Roger també s’emporta Pedrin esparragin 6c. Jo fallo en un pas. De nou placa desplomada, física i amb forats dolorosos. Molt guapa! Bon projecte i, com sempre, excusa per tornar.
No vam poder pintar el rotpunkt a Puta fisura 6b+ i Avui no fa sol 6c. La primera amaga un pas a bloc que no vam saber desxifrar del tot i a la segona vam pillar a la secció nyapera. Però… tornarem!
La Norma també es va emportar bones vies per la llibreta. Sobre tot l’encadenament a vista de Comando Zurita. El proper dia toca atacar el 6b, està a tocar!

Bucòlica posta de sol

La cirereta d’aquesta sessió roquera va ser una posta de sol espectacular. Els últims rajos de l’enyorat sol pintaven de tons ataronjats tota la paret mentres ens miràvem les vies del sector Comando Zurita. Hi han ganes de tornar.

dilluns, 5 de desembre del 2011

Normal a L'Esperó Remacha (V+, 80m). Sant Llorenç de Montgai

Feiem l’última cervessa de la nit i va sorgir la pregunta…

- Què vols fer demà doncs? Esportiva o una via llarga?
- Home, em faria gràcia fer una via llarga. Així m’estreno no?
- Per mi perfecte. Anirem a Sant Llorenç de Montgai que n’hi han de faciletes. Triem una ràpida de fer que sembla que el temps no acompanyarà gaire i a dinar al poble. Bon plan!

El dimecres s’aixeca gris i humit. És la tònica general dels últims dies per terres de ponent. Ai que em costarà acostumar-me, amb el que m’agrada a mi el sol d’hivern!
En fi… El dia no acompanya gaire per fer activitat a l’aire lliure però s’ha d’aprofitar. Ja ni recordo l’últim cop que vaig fer cordada amb l’Andreu.
Arribem a Sant Llorenç de Montgai a les onze passades. Ritme caribeny. Total, per fer una via de menys de 100m no cal anar a contrarellotge. Moltes parets estan humides però d’altres han aguantat bé les pluges i la boire pixanera i s’hi pot escalar.

Últim esforç

Escollim la Normal a l’Esperó Remacha. Grau amable, equipada i ideal per a que l’Andreu debuti en això d’escalar més d’un llarg. Sobre la via poc a dir que no estigui escrit ja en infinitat de piades per la xarxa.
La meva intenció era seguir els tres llargs de la Normal però un error de lectura ens va fer sortir per la Cristian Gutiérrez. Sense voler-ho ens queda una escalada més complerta i la tibada al primer tram de l’últim llarg té el seu què. (Aquí la ressenya del blog Escalatroncs d’aquesta recomanable combinació).

Una escalada amb vistes

Moment especial a l’última reunió. La satisfacció és plena. Per la primera vieta llarga de l’Andreu i sobretot per tornar a compartir escalades. Bon company de corda i millor amic. Per quan la propera?