Cavallers. Adherència al sector Formigaz

Últimament se’m dona millor encadenar gin-tònics que vies. Coses de l’estiu. L’equació nit a la fresca, bona companyia i licors ens dona el resultat de: poques hores de son, mandra i ritme caribeny. Si tot i així volem escalar, el millor és no complicar-se gaire la vida i… a fer cinquens! La primera visita de l’estiu a Cavallers va servir doncs per retrobar-nos amb el granit i l’adherència sense presses. Ja arribaran dies on apretarem més.

El divendres l’Oriol i jo ens decidim per descobrir el sector Formigaz. Aproximació curta, orientació oest (ombra fins al migdia), vies fàcils d’adherència i bones vistes. També descobrim el per què del nom del sector. Un formiguer gegant et dona la benvinguda just quan trobes les primeres vies, i en poca estona els seus inquilins es fan notar.

Sobren les paraules

Vam començar amb Chimney 5. Una via de tall alpí on cal superar una xemenia amb un pas tonto. Després fem Quinto levanta 5+. Via de moviments estètics, ideal per descobrir l’adherència. L’Oriol era el primer cop que afrontava una via amb aquesta tècnica i la va resoldre magistralment. A més torna a escalar en roca després d’un lapse de més de dos mesos per culpa d’una distensió al turmell. Bé!
El sol comença a arribar a la paret i abans de marxar fem el primer llarg de la via Formigaz 5+. Quan xapes la R i veus el segon llarg t’entren ganes de seguir escalant, però ens faltava material.
La tarda la vam passar a la Placa Tuka on ens vam liar amb Malahe 6b+, jo vaig fer un cinquè completament prescindible que es diu Los niños de San Ildefonso i l’Oriol va sumar dos vies més amb Asco de casco 6a i La brigada 5.

Escaladora a una via d'adherència de El Casco

La nit va ser llarga i ja som quatre. Dormim poc de nou i al dia següent no costa gens convèncer al Marc i al Roger per anar de nou a veure les formiguetes. Aquest cop farem la via Formigaz (135m, V+) fins a dalt. Ressenya aquí.
Quatre llargs d’escalada en adherència, grau prou sostingut excepte a l’últim llarg i amb passos obligats. L’alegria entre assegurances li dona emoció a l’escalada i fa treballar el cap de valent. Les patates que esquitxen i predominen al segon i tercer llarg et fan xalar. L’últim llarg és una rampa que es pot fer quasi trotant fins que arribes al pas final. Cadascú el va fer a la seva manera, alguns apretant més del compte. Descens en rapel per la mateixa via.

Oriol a L4 de Formigaz

Via entretinguda i ràpida d’escalar perfecta per combinar amb altres ascensions o per un dia de repós actiu. Per nosaltres va ser l’única escalada del dia. El sol ens va deixar estabornits i a la tarda vam fer una passejada fins al final del pantà. Aquesta va servir per localitzar futurs projectes i per descobrir més racons d’aquest paradís terrenal. Cavallers, tornarem, però que m’amaguin la ginebra si us plau!

Ascensió al Tuc de Mulleres (3010m)

Canvi de calçat. Els peus de gat es queden a casa i les botes de muntanya prenen protagonisme. L’objectiu és l’ascensió al Tuc de Mulleres, un cim que s’eleva 3010m sobre el nivell del mar, superant així una xifra màgica per tots els muntanyencs amants dels Pirineus. La via escollida: des de La Besurta, passant pel Forau d’Aigualluts i la Vall d’Escaleta.

El sol guanya terreny al Plan d'Aigualluts

Aquest cop l’Eli és la companya d’ascensió i si coronem serà el seu primer tres mil. Per mi serà el segon després de pujar a l’Aneto l’estiu passat. Ja veieu que tenim un curriculum envejable en això de l’alta muntanya…

Totes les ressenyes que hem consultat sobre el Mulleres li donen un “fàcil” o “molt fàcil”. Bé, dificultats tècniques no en té però caminar s’ha de caminar, i molt! Són uns mil cent metres de desnivell a superar en pujada constant a partir del Plan d’Aigualluts i que pot arribar a desesperar en l’últim tram -a quatre-cents metres del cim- quan un infinit mar de granit s’interposa entre nosaltres i l’última grimpada. Abans hem superat un parell de petites geleres que no donen problemes ja que la neu està ja molt trepitjada però no es pot baixar la guàrdia.

Vaques, vaques... i més vaques!

Capricis granítics

El paisatge és espectacular en tota la pujada. Aigua que corre per totes bandes –es nota que la tardor i l’hivern han sigut especialment humits-, centenars de vaques pastant tranquilament, restes del desglaç als ibons, formes sorprenents esculpides pel gel sobre el granit, alguna que altra marmota i com no, les vistes des del cim.
Després de més de quatre hores caminant, incloent parades, cap un quart d’una del migdia arribem al cim del Tuc de Mulleres. Un modest tres mil que per nosaltres suposa una gran fita! Abraçada emotiva, fotos de rigor, petit descans per menjar i hidratar-se bé, identificar pics propers, etc…

Tuc de Mulleres (a la dreta)

Mar de granit

Encara queda la baixada, que fem per la mateixa via i que ens prenem amb calma assaborint cada pas i comentant algunes anècdotes del dia: les vistes del cim de l’Aneto amb prismàtics -semblava la Rambla en hora punta-, la companyia d’una parella de simpàtics i veterans muntanyecs asturians, els xiscles de les marmotes, com esquivar desenes de tifes de vaca, l’impressionant mar de granit, …

Vistes de l'Aneto des del cim del Mulleres

Fita cimera

Restes del desglaç al Ibons d'Escaleta

Tot ha sortit rodó i ja comencem a pensar en futures sortides. Potser un altre tres mil abans d’acabar l’estiu, la volta al Midi d’Ossau, el Pedraforca? La llista és llarga i les cames estan més fortes que mai!

Cavallers de nou!

Poc més d’una setmana ha hagut de passar per tornar a tocar el granit de Cavallers. Aquest cop acompanyat de la colla de motivats, reis de l’acampada en modalitat furgonetera i llicenciats amb honors en l’ancestral art gastronòmic.
Dissabte al migdia comença el periple grimpaire. Primera parada: Pared Inerte. Un sector que va quedar pendent en l’anterior visita i on vam poder escalar al matí gràcies als núvols que ens protegien del sol. A peu de via hi ha bon ambient i compartim escalades amb un bon grapat de cordades. Fem la parella Voy p’allá V i Servandico V+, aquesta amb un passet amb truquillo. També va cap a la llibreta ¡Que bueno que viniste! 6a, que surt a vista. Una via que comença amb canto i acaba amb passos d’adherència molt macos. Després ens barallem amb Pasiones quirúrgicas 6a+ -uns amb més èxit que d'altres- però l’encadenament haurà d’esperar un futur atac. El sector es posa a tope de gent i ens movem a la part dreta d’aquest on no hi ha ningú! Tantes vies per escalar i tothom concentrat en pocs metres quadrats…

Representació a Cavallers de la colla de motivats

Aquí ens emocionem i empalmem Caldasbanchel 6a i Espléndido 6a com si fos una via de dos llargs. La primera té guasa als primers metres i després les xapes allunyen una mica. La segona és una placa vertical on el pati ja és considerable. Així tanquem la jornada d’esportiva. Birres de mitja part i quan ja s’ha amagat el sol ens anem a blocar al sector El Prat. Molt d’ambient fanàtic a tots els blocs, i molts mosquits! Problemes d’adherència, slabs, desploms i alguna travessia dura. Bona opció per acabar el dia ben cuits.

Un espontani fent 'parcours' al sector de bloc El Prat

El diumenge de bon matí el sol ja apreta de valent. Comencem la jornada a l’ombra del sector Drinking on coincidim amb el Luichy. Més tard, decidits a desafiar al sol, anem a la Plaka Tuka. Aquí vaig deixar pendent una via i em vull treure l’espineta. Al primer intent del dia cau per fi Lindo Pulgoso 6a+, una línea de vint metres amb un pas crític en l’últim tram on els peus són la clau ja que els cantos es fan petits petits. Tot emocionat tanco la jornada amb Encanto de canto 6a que surt a vista. M’encanten les vies d’aquesta placa. Per la propera vegada queda Circulo vicioso 6b, al migdia ni el magnesi aixuga quasi la suor de les mans…
I res millor per tancar el cap de setmana que un bany recomfortant al riu. Sense saber-ho anem a parar al costat del sector de bloc Boraelriu, on investigant trobem blocs molt guapos però durs pel nostre nivell. A veure si aviat podem comptar amb una bona guia que ressenyi tota la zona!
Així acaba un de cap de setmana més escapant de la xafugor costanera… i que no sigui l’últim!

Ens calcem els peus de gat?

Escalant a Cavallers

Amb la calor que està fent aquests dies es fa difícil escalar -encara que sigui a l’ombra- per les zones de Prades i Montsant. O sigui que tenint una setmana de vacances decidim pujar fins al Pirineu per buscar la fresca i el granit. Destí Cavallers.
Mai haviem escalat en aquesta zona i ens ha atrapat. La qualitat de la roca és excel.lent, l’entorn en el que s’escalada és paradissíac i la temperatura perfecta a l’ombra i suportable al sol. Segur que tornarem ben aviat. Potser una nova visita abans de que acabi l’estiu?

Arriba el sol a la Placa Xalmet

Jo només havia escalat en granit als blocs de Pont de Camps i l’Andreu estrenava roca. Acostumats al calcari i al conglomerat el canvi és radical. Aquí manen les fissures, diedres, adherència i regletes de tots els tamanys. De canto poc, al menys en les vies que nosaltres vam fer… I què llargues que es fan les vies! Pila, pila i pila!
Durant els quatre dies que vam escalar a Cavallers vam visitar la Placa Tuka, El Casco, El Antro, Drinking, Placa Xalmet, Afrikan Wall i Pas de l’Ós. Queden pendents per properes visites La Conchinchina o Pared Inerte, i molts altres.
No vam encadenar vies per sobre del 6a i descobrim que el grau és més dur que a escoles d’on som habituals com Arbolí. Però el grau no és el més important… Hem escalat alguns cinquens maquíssims, com Katanga V o Mjelva V+ i un algun sisè disfruton com Asco de casco 6a o el bloquero Satélite I 6a. Especial referència a les vies d’adherència Muerde el polvo 6a i Superadherente 6a/6b (??). Sobre aquesta última no sabem el grau segur ja que al llibre Roca Caliente en los Pirineos vol. 2 Cavallers surt anotada amb un grau al croquis i amb un altre al llistat de vies. Algú l’ha escalat o sap quin és el grau correcte? Si fos 6b seria el primer que encadeno, i a vista! Aixó sí, quin patiment, quin estrés. Això d’agafar-te del no-res i posar els peus en micro regletes és una agonia.

Ombra matinal

Total, que ens hem curtit una mica més pel que fa a la nostra experiència com a escaladors i segur que aquests dies tastant una roca a la que no estem acostumats ens serviran per millorar en el futur i continuar sommiant amb properes escapades.
Cavallers ja és un destí obligatori per cada estiu!

Roca per tota una vida