diumenge, 5 de setembre del 2010

Arbolí. Ermita de Sant Pau. Les sense nom

Les hores de llum solar comencen a minvar. S’apropa el final de l’estiu, però el mes de setembre regala unes tardes càlides –que no caloroses- i amb prou llum encara per apurar fins ben entrat el vespre. I res millor per gaudir de tot plegat que passar una tarda de dissabte a Arbolí escalant al sector de l’Ermita de Sant Pau.
Des de que es va publicar la guia d’escalades a Arbolí l’any 2002 s’han equipat un bon grapat de vies a la part dreta d’aquesta paret i alguna s’acabarà convertint en un dels objectius del dia.
Per no perdre els bons costums, i perquè la via ho val, comencem per Wolgrot, un dels 6a més macos d’Arbolí. Serveix de sobres per escalfar perquè la via posa les piles!

Vestigis del passat

Just a la dreta d’aquesta meravella de línea hi ha un trio de vies al que fa temps que li tenim ganes. La primera que cau, a vista, és Suprema de lluç 6a. Una altre absolutament recomanable. Entrada a bloc apretona i després gaudir del canto superant un petit sostre en la secció intermitja que li dona elegància i qualitat a la ruta.
El nou testiclamen 6a és molt semblant a la seva veïna però l’entrada és més bloquera. Si es resisteix podeu fer una “trampa” entrant per la dreta i fer una petita travessia senses problemes per xapar ja el segon parabolt. Moviments bonics i bon canto un altre cop.
Li toca el torn a Arrastrafregall 6a+. Per no ser menys que les dues companyes de paret aquesta té l’entrada més dura de les tres i a mi no em surt de cap de les maneres. El Roger després d’un parell d’intents supera el pas i encadena.

Tintura de romer: el secret del rotpunkt!

Portem bon ritme i volem provar Pulgar si tu 6b però… està ocupada. Llàstima, feia dies que la tenia en ment però avui no podrà ser. O sigui que toca buscar alternatives que per roca no serà!
Ens decidim per les “sense nom”. Dos 6a+ als que arribem seguint la paret cap a la dreta i deixant enrera la paret principal del sector. Dues vies curtes, dotze metres quatre parabolts, però que es veuen prou maques.
La via de l’esquerra és plaquera i té un pas morfològic just després de xapar la segona. Surt al segon pegue i quan ja coneixes les presses bones és una d’aquelles línies on deixes fluir els moviments per arribar fins a la reunió.
La via de la dreta segueix una fissura -bruta en algun tram- més o menys bona i també té un pas morfològic, molt més llarg que en l’altra per cert. Això farà que no pugui posar-li el punt vermell. Una altra que s’escapa avui.
La tarda no dona per més i en menys d’un quart es fa de nit. Hem anat “a preu fet” i ens emportem bons encadenaments cap a casa. Seguim motivats!

La boira envaiex la vall

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada