Montserrat. Agulles. Torras-Nubiola a La Figuereta i Cerdà-Riera a La Bandereta

Segueixo descobrint Montserrat. Aquest cop tocava la zona d’Agulles. Cordada de tres amb l’Alexis i el Pau. Aquí l’experiència la posa l’Alexis que està curtit en mil batalles i coneix bé el massís. Ens proposa varies vies a la cara oest i fem la tria mentres esmorzem a El Bruc.
Decidit. Primer farem la Torras-Nubiola a La Figuereta entrant per la Ribas-Velasco i després la Cerdà-Riera a La Bandereta (o Ven-Suri-Ven).
Des del coll de Guirló ja es veuen els nostres objectius. Com impressiona la paret des d’aquí. Sembla mentida que poguem pujar per allà! Una cordada matinera ja està a la R2 de la Cerdà-Riera. Ens plantem a peu de via després d’una aproximació “a lo jabalí” i comença a la jornada en la vertical.

Pau arribant a la R2 de la Torras-Nubiola

Per arribar a la xemenia de la Torras-Nubiola (60m ,V+) entrarem pel llarg comú amb la Cerdà-Riera però fent reunió en un arbre que està per sota de la R1 d’aquesta. Des d’aquí seguirem per la fissura-diedre de la Ribas-Velasco. Primera meitar del llarg cotada en 6a amb roca descomposta on cal afinar per no quedar-se amb cap còdol a la mà i patir algun ensurt. La segona part del llarg ens oferirà una bonica escalada que no passa del IV+ i que es fa, podriem dir, per l’esperó de la gran llastra.
La R2 (reequipada amb parabolts) es fa en una figuera just abans de l’inici de la xemeneia. Ull en aquesta reunió perquè per sota de l’arbre la roca es trenca i si ens movem massa cauran pedres a qui puja de segon.

Buril escanyat a l'últim llarg de la Torras-Nubiola

El llarg de la gran xemenia és preciós. Cinquanta metres de pura essència montserratina. Fàcil però poc assegurat. L’Alexis no va posar res fins passats uns 10/15 metres quan aconsegueix col.locar un tascó petit i un alien. Una mica més amunt hi ha un clau que costa de veure. Reunió cómode també amb parabolts.
Només queda un llarg de 10m i IV+ fins al cim de La Figuereta. Curt però bonic. Es pot escanyar un buril i merlet per assegurar-se.
Bones sensacions a l’acabar la via. Malgrat no ser un itinerari molt llarg em deixa plenament satisfet. Una escalada clàssica al cent per cent.
Pel descens fem un ràpel curt pel vessant est. Aquest ens deixa just a l’entrada de la Canal de la Figuereta. Fem tres ràpels i tornem a estar a peu de via per fer la Cerdà-Riera. Ja toca el sol a la paret. Malgrat això no renunciem a seguir escalant.
Important no treure’s el casc a peu de paret. Mentres descansàvem cauen pedres des d’alguna de les canals. Una d’aquestes toca al Pau a un turmell. Tot i que el cop no és greu decideix no escalar més i dedicarà la segona meitat del dia a fer un volt per Agulles.

Placa commemorativa a la Canal de la Figuereta

Ataquem la Cerdà-Riera (115m, 6a/+ o A0). Ruta mítica de la cara oest. L’Alexis ja l’ha fet més d’una vegada però recorda si va fer en lliure el tercer llarg. La idea és que el fes jo de primer però el cansament i la calor poden amb mi i li cediré amablement. El segon i tercer llarg són increíbles. Flipava mentres escalava. Passos aeris i estètics. Llàstima que la roca estigui tan pulida en alguns trams. Hi han còdols que els veus brillar metres abans d’arribar-hi. Entren bé friends i tascons i els passos més difícils del tercer llarg es poden fer en A0 gràcies als claus que trobarem.
Tant la R2 com la R3 es munten en cómodes repisses. T’hi podries quedar tot el dia contemplant el paisatge des d’aquí.

Alexis a punt d'entrar a la selva

Només ens falta el quart llarg, la xemeneia selvàtica. L’inici d’aquesta està completament tacat d’excrements d’ocell. Això augmenta una mica la dificultat ja que perdem adherència, res greu però. Això sí, et deixa una oloreta curiosa a les mans. Passat aquest tram escatològic ens endinsem en la foscor de la xemeneia, on podrem llaçar arbres i branques a dojo. Escalada curiosa que guarda un tram final emocionant, fàcil però exposat, quan encarem l’arribada a la R4. D’aquí al cim de l’agulla hi ha una trepada de II.
Resta el descens. Destrepar, curt ràpel des d’un arbre fins a l’inici de la Canal de la Figuereta i agafar el camí amb marques vermelles que ens porta fins al Pas de la Portella.

Vessant oest al vespre

Les vistes durant el recorregut són la cirereta del pastís. Ara puc contemplar bona part de la zona amb les últimes llums del dia. Una visió quasi hipnòtica. L’Alexis em va dient noms de les agulles i algunes vies. Espero que funcioni la memòria, sobretot la fotogràfica, perquè penso tornar aviat.