Castellfollit. Paranoia nocturna (90m ,6a)

No hem tardat gaire en tornar. L’ambient silenciós i relaxat d’aquest racó de les muntanyes de Prades ens va atrapar des del primer moment.
La Torre del Moro va exercir una mena de força hipnòtica quan l’observàvem des del Roc Ponent havent acabat l’Aresta GER. Calia descobrir alguna de les vies que amaga.
Ens han recomanat varis itineraris. Dues equipades: Alicantropia i Paranoia nocturna. I dues semiequipades: Toset-Toset i Boronat-Toset. Amb el temps esperem poder escalar les quatre. Per estrenar-nos a la paret ens quedem amb una de les equipades.

Punta de la fava

Paranoia nocturna (90m, 6a) és una via de tres llargs -actualment equipada amb parabolts- oberta l’any 1986 per Josep M. Plana, Robert Adserà i Jaume Maçana. Situada a la cara sud de la torre, és l’última via que hi ha abans de l’inici d’una canal que puja en vertical per tot el mur. A l’esquerra d’aquesta hi ha una via més nova, també equipada, que si no m’equivoco es diu Despedida de solter (¿?m, 7a).

Des del peu de via

L’aproximació es fa en uns quinze minuts. Costa una mica trobar el camí. Com a referència podeu prendre la Punta de la Fava, i entre aquest punt i el primer espai que hi ha a la pista per aparcar el cotxe hi ha un petit corriol per on baixar a creuar el riu. Un cop creuat veureu un petit monticle rocós. Per la dreta d’aquest surt el camí que ens portarà fins a peu de paret (cara oest) seguint per un torrent on trobarem fites.
No he trobat gaire informació a la xarxa sobre la via o sigui que aquí va una curta descripció dels tres llargs…

L1: V+/6a. L’entrada a la via t’agafa en fred i et posa ràpid en situació. Aquest llarg és una petita obra d’art. Segueix una fissura-llastra invertida que ens ofereix una escalada atlètica i molt estètica. Superat aquest tram arribem a un replà on veurem una reunió que no hem de fer. Seguim per la part dreta de la placa amb uns passos d’equilibri i arribem a un altre cómode replà on trobem la R1.

Roger negociant el segon llarg

L2: 6a. Aquí no regalen res. Exigent diedre amb poc cantell on cal afinar molt. Molts peus en adherència, equilibris i tirar de més d’un romo. No ens surt en lliure ni al Roger ni a mi. Això sí, la tirada és espectacular!

Granit de qualitat

L3: IV+. Llarg curt però bonic. Passos acrobàtics i aeris. Des de la R3 fins al cim tenim dues opcions: una trepada de III o fer un altre llarg equipat (molt curt) de V+.

A pesar de que la via es fa curta la bellessa de la línea és indiscutible i el granit és d’una qualitat suprema. I diuen que la Alicantropia és millor! La deixarem per un altre dia que si aquí ens ha tombat el llarg de 6a no em puc imaginar com serà el 6b d’aquesta.

Beta de quarç al L3

El descens el farem seguint la cresta en direcció est –hi ha algun pas exposat- fins que trobem un ràpel que es fa des d’un arbre. A partir d’aquí seguim la tartera que enllaça amb el camí per on hem vingut.

Instal.lació de ràpel pel descens

Si tenim ganes podem combinar aquesta via amb qualsevol altra de la mateixa paret i així arrodonir la jornada. Les ressenyes de la Torre del Moro les trobareu a la Guia d’escalada clàssica a les muntanyes de Prades, i més actualitzades a l’especial “Paisatge amb escaladors” del num. 193 del Vèrtex.