Aresta GER al Roc Ponent

Quasi des del primer dia que vaig descobrir l’escalada segueixo fidelment les piades d’uns quants blogs, sense discriminar entre disciplines. Boulder, esportiva, clàssica, … Al principi no entenia “conceptes” com fer un pas en A0, anar a vista, arquejar, etc… però conforme m’anava enganxant tenia ganes de més i tot aquest vocabulari es començava a fer familiar.
Tanta informació pot arribar a saturar en certs moments però quan estàs davant d’alguna cosa que realment t’interessa es grava al teu cervell i d’allà ja no s’escapa. En el cas d’una via, veus una ressenya, llegeixes una piada, les fotos són atractives, l’entorn sembla espectacular, i ja només penses en quan fer-la.
Això em va passar amb l’Aresta GER al Roc Ponent del Barranc de Castellfollit (Poblet). Tenia tots els ingredients: grau baix ideal per iniciar-se en l’autoprotecció, lloc solitari, roca granítica, clàssica entre les clàssiques, la més llarga de les muntanyes de Prades, i al costat de casa.

Roc de Ponent a la caiguda de la tarda

El dissabte passat va ser el dia D. El Roger i jo afrontem la nostra primera via clàssica desequipada. Estrenem cordes i joc de friends. També descobrim el Barranc de Castellfollit. Tan a prop de casa i no hi haviem estat mai, imperdonable.
Respecte a la via hi ha molta informació a la xarxa. Jo tenia a casa un parell de llibres amb la ressenya però vam preferir seguir alguna piada recent. Si voleu fer la via us recomano la ressenya del blog Escalatroncs. Molt acurada i clara, com totes les que publiquen. Si la seguim bé no farem passos erràtics buscant l’itinerari. Malgrat això nosaltres ens vam equivocar en el segon llarg i inicialment ens vam anar massa cap a la dreta (al dia següent parlant amb un company que coneix bé la via em va dir que això li passa a molta gent).

Inici del primer llarg

La línea és d’una lògica aplastant. Sistema de diedres als dos primers llargs i després només cal seguir el fil de l’esperó. Fàcil de protegir i agraïda d’escalar. Menció especial a poder muntar totes les reunions en arbres, excepte una, en cómodes replans. Mentres assegures al company gaudeixes d’una pau i d’un paisatge impagables.
Arribem al cim del Roc Ponent satisfets. La via ens ha ofert grans sensacions i hem pogut practicar l’art de l’autoprotecció. A la capsa metàl.lica on està el llibre de piades trobem una sorpresa –jo en deixo una altra-. Volia penjar una foto però millor que ho descobriu si feu la via. Fotos de rigor, dinar escàs que sap a glòria i a enfilar la baixada. Només caldrà seguir les fites per tornar a trobar la tartera que haviem agafat també per arribar a peu de via. Aquest descens és més propi d’un ambient pirenaic que de les muntanyes de Prades. Meravelles de la geologia.

Tartera que agafarem tant per l'aproximació com pel descens

De tornada coincidim amb una cordada que prepara el material per anar a fer una via a la cara nord. Els únics escaladors que ens trobarem en tot el dia. Aquí la soledat està pràcticament garantida.
Per arrodonir el dia fem uns metres més a unes vies d’esportiva que hi han a la Paret del Camí o Paret del Mur. No tenim ressenya però si no em deixo cap hi han deu vies equipades i el que semblen dos projectes. Sobre els graus, la primera començant per l’esquerra no deu passar de quart, al mig un parell de cinquens, al costat d’aquests unes quantes dures i a l’extrem dret dues que deuen rondar el 5+/6a.

Paret del camí o Paret del mur

Torre del Moro. Terreny de joc per properes escalades

Després d’aquesta experiència i consultant la Guia d’escalada clàssica a les muntanyes de Prades, ja hem apuntat un parell o tres de projectes al barranc, concretament a la Torre del Moro. Les vies Alicantropia i Paranoia nocturna són objectius prioritaris. Com sempre, seran benvingudes les recomanacions. El lloc ens ha atrapat i crec que abans de que arribi l’estiu tornarem uns quants cops.