dilluns, 28 de febrer de 2011

Siurana. Esperó Primavera

Divendres. Cordada amb David Skalatopi. Siurana. Esperó Primavera. Cito com presenta la nova guia el sector: “Sector imprescindible. Aquest sector és un petit exemple de l’estil i dificultat que generalment trobem a Siurana. Roca excel.lent, a part d’alguna via polida pel fet de ser molt popular. Peu de via còmode i sol tot el dia excepte a la dreta de la via “Berberechín fibrao”, on hi ha una petita vira per assegurar. Ombra a la tarda”.
Amb una presentació com aquesta és difícil resistir-se als encants de l’Esperó Primavera. Que no us tiri enrera el fet de que alguna via estigui polida. No puc opinar sobre totes les vies però les que vam provar nosaltres, tot i estar la roca sobada en algun punt, es poden escalar sense problemes.
Recomanable visitar el sector evitant el cap de setmana ja que potser haureu de fer cua per provar segons quines vies. Tot i així el divendres estàvem unes deu cordades, encara que pràcticament tothom apretava als setens. Millor per nosaltres.
Quinze vies de sisè grau més un cinquè de la vella escola. Suficient per cobrir les nostres expectatives.

Equipador matiner al sector La Capella

Comencem amb el primer llarg de Primavera 5+ (també coneguda com a Ferralladura segons la guia del T. Arbonés). Via clàssica oberta l’any 1980 que ens transportarà al passat. Durant l’escalada anirem trobant restes de material de la primera ascensió. Un cinquè gens trivial que seria 6a a qualsevol escola. Es poden empalmar els dos llargs resultant així una via de 35 metres. Al segon llarg només tres parabolts per dotze metres. No sembla complicat, 6a segons la ressenya, però el deixem per un altre dia. Després d’aquesta jo tenia en ment provar Tant se’n fot, que m’han recomanat vàries vegades i tothom diu que és el millor 6b de Siurana, però just a l’esquerra de la via que acabem de fer estar Penitenciagite 6b compartint reunió. És llaminer això de poder posar les cintes o sigui que… adjudicada.
Via de placa i regletes, de les que a mi m’agraden. Important no perdre la concentració per controlar l’equilibri i fer un bon treball de peus. Hi ha alegria entre xapes en algun moment i jo entro amb les mans canviades just en un d’aquests punts. Moment tens, em costa resoldre la seqüència i me la jugo saltant-me el xapatge fins que no he fet el crux. El vol hauria sigut antològic. A partir d’aquí aguantar fins a la reunió. Ens surt als dos a vista.
Em motiva molt haver aconseguit el meu segon 6b a vista a Siurana però per mi, el més important d’aquest encadenament ha sigut saber calmar els nervis en el moment crític i confiar en les meves possibilitats. El factor psicològic ha sigut determinant per apuntar-me la via.

Vertigis del passat al primer llarg de Primavera

Seguim amb Marieta de l’ull viu 6a+, també a la llista de recomanacions. Què tindrà la via que la pinten tan bé? Un cop la tens al davant un entens tot. Els primers quinze metres resegueixen una estètica llastra, després tram de placa tècnic i bombo final amb bon canto. Una via completíssima! També ens surt a vista i coincidim en que és cinc estrelles. D’escalada obligada si visiteu Siurana.
Només portem tres vies però ja estem tocats. Ens ho prenem amb calma, durant la setmana hem fet metres i avui es nota. Dubtem sobre si seguir escalant però veiem que després d’estar mig dia ocupada tenim Tant se’n fot lliure. No podem dir que no.
La via és espectacular, una travessa diagonal cap a la dreta després de superar un primer tram en xemeneia. Molt psicològica i amb canto generós.

Curioses "patates" a l'inici de Marieta de l'ull viu

Després de que la provi el David liant-se a la travessa –és molt punyetera- li dono un bon pegue superant el tram més difícil, però els braços diuen prou. Quina ràbia! Estant fresc hauria sortit bé! No puc ni acabar-la. La desmuntarà amablement un noi francés… El proper dia directes cap aquí!
Optem per la retirada. No hem tatxat moltes vies avui però el trio que ens emportem és boníssim i tenim la certessa de que tornarem aviat. Ens queda molta feina pendent a l’Esperó Primavera.

divendres, 25 de febrer de 2011

Montserrat. Sioux i Pell roja (Collbató)

Visitar sectors en els que no has escalat mai sempre és motivant. És una de les coses que més m’agraden de l’escalada. A vegades l’encertes -des del primer instant, des de la primera via que escales, saps que hi tornaràs- i de vegades no…
Dimecres crec que no la vaig encertar amb Collbató… M’esperava molt més de la zona, potser massa, i em va decepcionar. Després de tornar a mirar ressenyes i algunes piades he arribat a la conclusió que la manera de gaudir d’aquest racó de Montserrat és escollir molt bé les vies que vols fer.
Tampoc és que no m’agradés cap via de les que vaig escalar. Ho deixo en un cinquanta per cent d’encert.
El David Skalatopi és avui el company de cordada. Ell coneix bé la zona i em va explicant detalls de l’evolució de l’escalada esportiva a Collbató. M’agraden aquestes històries. Saber el perquè del nom d’alguns totxtos, qui va equipar les vies, etc…
La intenció és anar a la Placa de l’Indi al Sector Pell roja però a primera hora del matí hi toca l’ombra, o sigui que comencem al Sioux. Després ens adonem que amb el dia que fa podriem haver escalat sense sol perfectament.
Al Sioux fem Tsunami sobre Bono 5+, Atac sioux 5 i Yuma 6a. Cap té res d’especial. Amb aquestes tres el David tatxa definitivament el sector, totes encadenades, i em recomana provar Poma, poma 6a+. Aquí comença el meu calvari.

Sector Sioux ressenya: Kpujo.com

La via està molt sobada, polidíssima! Al primer pegue m’he de penjar, s’escorren les mans i no ho veig gens clar. Però la línia és motivant o sigui que li dono una segona oportunitat. Van sortint bé els passos i quan trobo el peu clau per sortir del desplom em rellisca i a volar! Em pilla un cabreig important. El peu no era un cantet insignificant, una nyapeta, era un bolo del tamany d’un puny, però lluent lluent. Més cabrejat encara ho torno a intentar –error- i quan arribo al mateix pas ja no confio en aquell peu i em torno a caure. Amb tot el rebot a sobre –error- decideixo desmuntar la via des de Rhinoceroscript 5+. Escalo tan desconcentrat que fins i tot fallo un pas d’aquesta. Lliçó apresa: no tornar a escalar en aquest estat anímic i passar de repetir vies tan sobades. Aquí es queda la part que no em va agradar de Collbató.
De camí cap a la Placa de l’Indi anem parlant del tema amb el David. Ja ens podem anar fent a la idea que haurem de conviure cada vegada més amb el desgast de la roca a moltes vies. Una llàstima…
Els nervis es van calmant, cal pensar en positiu. Quan surts a escalar compta gaudir del dia, de la companyia, del paisatge, no tot és encadenar. I a sobre les vies que tenim ara davant són una altra història.

Sector Pell roja ressenya: Kpujo.com

Farem Seminolas 6a, Pytecus 6a+ i El Clan 6b. Un bon trio de vies. Jo només encadeno la primera –ja em conformo després de veure que no tinc el dia- i el David tatxa les tres. Vies de quasi vint metres, ben equipades, roca de qualitat i típica escalada montserratina. Hauriem d’haver vingut aquí directament! Amb més temps segur que hauriem provat Borinot ensopit 6b+ i les tres del Totxo de la neta. Aquesta és la part que salva la visita a Collbató, tot i que no sé si hi tornaré…
La propera vegada que vagi a Montserrat a fer esportiva filaré prim, que sé que hi han bons sectors que mereixen una visita, o les que facin falta!

dimecres, 23 de febrer de 2011

Dreamcatcher, segona ascensió... el vídeo!

No sé quantes vegades hauré vist el vídeo de Chris Sharma escalant Dreamcatcher (9a). No em crida tant l’atenció la duressa de la via sinó l’estètica. Uns metres de roca que semblen impossibles d’escalar a simple vista. Des del primer moviment quedes atrapat veient com algú és capaç d’encadenar aquells passos. Una autèntica obra d’art.
El 23 de setembre de 2009 Sean McColl va signar la primera repetició de la via, exactament just quatre anys després del rotpunkt de Sharma. Altres escaladors l’havien provat abans sense èxit. El protagonista de la segona ascensió ho explica extensament al seu blog.
Ha passat un temps des de llavors però més val tard que mai. Ja podem gaudir del vídeo!

dimarts, 22 de febrer de 2011

Escapada al Clot d'en Goda (La Riba)

No comptava amb escalar fins demà dimecres però l’Oriol té el matí lliure i em proposa anar a fer una mica de boulder al Clot d’en Goda (La Riba). A mi em costa dir que no quan es presenta una oportunitat per anar a escalar o sigui que…
Feia temps que no veniem i només arribar ens adonem de que han desbrossat més la zona. Just abans d’arribar al bloc La Placa, a mà dreta han realitzat un dura feina de neteja i han quedat a la vista dos blocs que es veuen des del mateix camí. Al bloc de la part superior ens trobem penjat a l’Antonio Rey, principal impulsor de la zona, acabant d’arrencar les poques herbes que queden a la roca. Té bona pinta.
Ens estem una estona parlant amb ell abans de començar a apretar. Ens explica una mica com està evolucionant la zona i ens comenta que s’han obert un munt de problemes nous. Aprofito per agraïr des d’aquí la gran tasca que està realitzant, una feina titànica!

Netejant

Nou bloc a l'inici del Clot d'en Goda

Ja que estem al costat comencem amb La Placa i el problema Nyec 6a+. Abans estava graduada en 6a però l’Antonio ens diu que s’ha trencat una presa clau i que ha augmentat la dificultat sensiblement. Tant a l’Oriol com a mi ens surt al segon intent. L’alçada del bloc és considerable i es destrepa per un lateral amb l’ajuda d’una corda fixa.
De camí cap al Totxo del Boig fem una parada a El Trapezi on hi ha un problema fàcil però alt (a una escola d’escalada esportiva potser tindria un parell de parabolts). L’Oriol ja el té encadenat. A mi em fa gràcia fer-lo per l’alçada que té. Canto a dojo però millor no caure.
Ara sí, cap al Totxo del Boig. En aquest bloc ens passarem la majoria del matí. L’Oriol té un compte pendent amb Bravo 40 6c, i m’enganya per provar-lo també. No sé dir que no… Els moviments són molt guapos. Monodits, equilibri, regletes i anar a caçar el canto bo per sortir. Anem treient tots els moviments després d’uns quants intents però l’últim pas és llarg i el dinàmic no és fàcil. L’Oriol ha pillat el canto de sortida en un pegue però se li ha obert la mà en l’últim moment. Argh! Per ben poc! Jo em quedo a centímetres de tocar l’última presa. Com ens ha picat el problema. Està madur per una propera tentativa.

Tsunami a El Trapezi foto: Oriol Llorens

Bravo 40 6c foto: Oriol Llorens

Tenim els dits roent i mentres descansem ens dediquem a descobrir nous blocs que s’han netejat per la zona de Els Pins Alts.
Acabem la sessió al Totxo Radikal fent Me la pude 5+. Provem fent l’entrada sit start però la força ja no ens acompanya. De peu surt bé. Una línea maca.
Quan ja ens donàvem per vençuts ens crida l’atenció Le crunch 6a sit start a La Tanca, però queda en projecte.
No ens hem emportat molts blocs però hem tibat més del que ens pensàvem, sobretot a Bravo 40. Bon entrenament de força i bloquejos, i que ens permet no perdre el ritme per les properes sortides. Seguim motivats!


Mapa actualitzat font: Ripabloc 2011

Mont-Ral apreta però no ofega

Divendres vespre, el mòbil i el correu electrònic treuen fum. Tothom està molt fanàtic i té ganes d’escalar dissabte. Sense voler ens acabem juntant vuit persones per anar a Mont-Ral. Deixo la llista de participants a banda perquè ja ens coneixem tots no?
La idea és provar unes quantes vies a l’Arrepenjada, però abans escalfem, i patinem, a Terra Negra. Mira que sabem que les vies estan sobades però és que som una mica masoquistes.
Jo apreto més del compte per encadenar Recoponiostiofono 6a, amb relliscada inclosa. Al segon pegue doncs. El grau en aquesta i en moltes altres del sector sí que és orientatiu de veritat. Un plus no els hi aniria malament veient com brilla la roca.
Es salven vies com Yes fatu o faiste 6a o Trossos grossos 5+, que misteriosament es conserven millor que la resta.

Aquest sí que va encadenar-ho tot! foto: Oriol Llorens

L’Andreu i jo ja tenim prou amb una via aquí i creuem l’escletxa que separa els dos sectors per fer Gaston Rebotat 4+. Una via fàcil però de les clàssiques de l’escola. Xemeneia amb ambient garantit. Escalada de plaer apte per tots els públics. Em fa vergonya no haver-la escalat fins ara…
La resta de companys tarden poc en traslladar-se. Voliem provar les vies de la cara est del sector (a la guia l’orientació està equivocada) però de moment estan ocupades. No passa res, ens repartim, i uns es queden amb Si plou fas grau 6a+ i d’altres amb Yu yu 6a+. Més tard alguns es barallaran amb Kin Kony 6b sense èxit.
A Mont-Ral el grau està apretat, encara que no ofega. Va bé per tocar de peus a terra. Costa escalar a vista graus que en escoles properes fas amb relativa facilitat.
A mi em va costar tres pegues encadenar Yu yu. Les regletes bones no són gens evidents. La via és curta però no desmereix cap moviment.

Pluja a mitja tarda. foto: Oriol Llorens

En la tertúlia post escalada parlant sobre el grau i les vies que vam provar vaig tenir la sensació de que tots volem tornar aviat per liquidar comptes pendents. A més, la pluja ens va fer recollir abans d’hora. La cara est de l’Arrepenjada -i alguna altra- s’ha de tatxar al complert!

Piada de David Skalatopi
Piada de Ramón Al final de la roca

diumenge, 20 de febrer de 2011

Margalef. Can Torxa solitari

Dimecres passat va caure una altra jornada intersetmanal. Aquest cop som quatre fanàtics i podem escalar fluidament formant dues cordades. Óscar, David, Jose i servidor ens decidim per…
Can Torxa és un dels sectors mainstream de Margalef. Ho té tot per triomfar. Vies de bona qualitat, aproximació nul.la, peu de via cómode –encara que amb molta pols- i orientació ideal tant per l’hivern com per l’estiu, quan es pot escalar amb ombra més o menys a partir de les cinc de la tarda.
Predomina el sisè grau i compta amb dues de les vies de Margalef que registren més ascensions pels usuaris del web 8a.nu: Chachi qui chapi 7a i Freekandó 6b.

Primeres presses de Freekandó 6b

Comencem escalfant amb Calatrava 5+. Curta i prescindible, per col.leccionar. Havent fet ja tots els cinquens dels sector em quedo amb Senyor esperó. Escalada agraïda amb cert regust alpí.
Sembla mentida, tot el sector per nosaltres sols. Impensable en cap de setmana, quan quasi has d’agafar número per escalar aquí. Ho hem d’aprofitar! Ens instal.lem a la part dreta i comencem amb els objectius del dia.
Cau Freekandó 6b, en el meu cas al segon pegue després d’un primer que he fet per acabar d’escalfar. Vint metres dividits en dues seccions amb un bon repós intermig. Primer fissura física i després placa de forats amb un passet punyetero. Continuïtat pura i dura. Infla des del primer moviment i no es pot baixar la guàrdia fins que xapes la R. Es mereix la fama que té. De les millors vies que he escalat mai.

Roca psicodèlica a Escalagmita 6a+

Massa magnesi...

El free pendó 6b+ és similar però aquí la tècnica, unida a un punt de força a la primera part, és essencial per encadenar. Només se l’emporta el Jose. L’Óscar la lluita durant tot el dia però al final falla la pila. Jo no passo del quart parabolt –la veïna m’ha deixat fora de joc- però li veig possibilitats. Projecte.
Tots menys l’Óscar que ja la tenia també encadenem Escalgamita 6a+. Una via diferent. Fissura-diedre en diagonal sobre roca psicodèlica. Atenció al treure les cintes. Recomanable desmuntar-la en top-rope o destrepant (havent passat la corda per la R!).

A xapar la primera!

Jose provant Chachi qui chapi 7a

El premi al lolo del dia li donem al Jose que es baralla amb Brigada txocolata 6c i sobretot amb Chachi qui chapi 7a, i és que el bomber li tenia ganes. La veu dura però no impossible per un futur no gaire llunyà.
Acabarem el dia a Cingles del Molí. Cadascú amb els seus deures. Uns provant Piastic 6b -via curta i dura amb un xapatge molt tens- que no encadenem, i altres tatxant Doctor loco 6a+ i Segallosa 6a.
El cel fa estona que s’ha tapat i està canviant el temps, recollim. Toca reposar un parell de dies, no més que sinó ens oblidem de com escalar!

divendres, 18 de febrer de 2011

Cerro Torre. Records patagònics

Si hagués d’escollir només un record del viatge que ara fa just un any vaig emprendre cap a terres patagòniques em quedaria amb el de la primera vegada que vaig veure el Cerro Torre des de Laguna Torre. Segurament el paisatge amb més força i bellessa que he vist en la meva vida. És difícil explicar amb paraules el que vaig sentir en aquell moment.

Cerro Torre des de Laguna Torre

Avui he recuperat una pel.lícula per recordar aquell instant màgic. El Arca de los vientos –nom de la via oberta- relata la primera ascensió per la cara nord del Torre a càrrec d’Alessandro Beltrami, Ermanno Salvaterra i Rolando Garibotti, l’any 2005. La intenció dels tres alpinistes era repetir la ruta que Maestri afirmava haver escalat l’any 1959 junt a Toni Egger –que va perdre la vida durant l’ascensió-. Després d’obrir la via Garibotti té clar que Maestri no va arribar al cim en aquella escalada. Aquesta teoria s’exposa durant la narració de la pel.lícula i també perfectament en aquest article.
Especulacions i polèmiques a banda les imatges parlen per si soles…





Ressenya de la via El arca de los vientos. Fotos: Rolando Garibotti

dijous, 17 de febrer de 2011

Arbolí. A les plaques de l'ermita

Diumenge havia de sortir a fer una bona excursió pel Montsant. Ja havia escalat dos dies seguits i els músculs es resentien. Però no tinc remei, sentia els cants de sirena, la roca em cridava. I no podia dir que no als motivats de torn: Oriol, Ita, Roger i David Skalatopi. L’excursió haurà d’esperar.
La intenció és fer metres sense haver d’apretar gaire, i més o menys ho vaig complir…
Les vies curtes de l’ermita de sant Pau a Arbolí serviran.
Comencem escalfant a la part esquerre del sector. Dies de fred 5+ és la primera del dia. Molt sobada de peus i algun passet llarg.
Entre tots ocupem unes quantes vies. Jo segueixo amb Katxap 6a. En aquesta has de saltar per agafar la primera presa, col.locar bé els peus i bloquejar per arribar a un canto més amunt. Ho provo dues vegades però no surt. Passo de petar-me només en un pas, avui no.
Tampoc sortirà Caobel.la 6a+. També amb peus sobats i on has d’evitar una porta constant. Ja sabia jo que avui poca cosa sortiria…
Els companys van encadenant algunes vies, i aprofitant que estan les cintes posades a Formicacions formiguils, per què no provar-la?
A la guia fanzine d’Arbolí li donen 6a però a la del Luichy surt de 6a+. El plus no és gratuït i personalment crec que és correcte. Té un pas sobre presa petita fotut i després encara que no és difícil s’ha d’aguantar per encadenar. Aquesta sí que me l’emporto! Potser no havia escalfat prou bé encara.

Ita arribant a la R

Ens desplacem a la placa central. El David i jo cap a Full equip 6a, via equipada recentment en una petita agulla. Està entre Arrós colombià 7b i No control 6c. Jo ja l’havia provat fa poc i l’últim pas em superava. Avui tampoc és el dia. El David tampoc encadena encara que troba una bona combinació de moviments i segur que en un futur intent cau. Un 6a dur amb sorpresa per xapar la R.
Ens movem més cap a la dreta. Aquí tenim comptes pendents amb un 6a+ sense nom al que vam batejar com Elansia.
De camí cap a aquesta veiem magnesiats molts blocs. Es nota que la guia de bloc de recent publicació està tenint èxit.
Elansia caurà al segon pegue. Al primer intent em precipito en els últims moviments. El cabreig em va donar forces pel segon intent. El David levita per aquest curta però intensa via i també la tatxa finalment.
Mentres feiem aquesta via teniem de claca al trio Oriol-Ita-Roger que s’han apalancat a dinar, ampolla de vi inclosa. Menys samba i més escalar!
Després d’aquesta via decideixo que ja n’hi ha prou per avui. El David també es retira. La claca encara té corda. L’Oriol i la Ita se’n van a fer dos quartillos al final de la paret i el Roger vol provar Kéfir 6b+. Aquesta està a la meva llista de projectes des de fa un temps.

Volant peus a l'entrada de Katxap 6a

Kéfir segueix una estètica fissura en diagonal oferint una escalada física, però abans d’arribar a la fissura haurem de superar també una entrada atlètica.
Al primer pegue el Roger s’en va de la via per la placa i quan vol rectificar és massa tard, però pot acabar-la i hi haurà segon intent.
Jo ja estava a la banqueta però com que estan les cintes posades i encara no m’he tret l’arnés decideixo provar-la. Això d’escalar és addictiu, mai en tens prou!
Supero com puc la primera part però a mig tram de fissura s’acaba el combustible. Bé, com a mínim ja sé com les gasta la via.
Evidentment el Roger encadena i tanca així tres dies on s’ha emportat tres 6b+ al segon pegue. S’ha d’anar cap a al 6c ja! No valen les excuses!
Comença a amagar-se el sol. Acabarem la jornada al bar d’Arbolí, on ens trobem al Xavi Granell, un dels equipadors més actius de la zona, que es suma a la ronda de birres. Filosofades escalatòries vàries i pensant on anar el proper dia. Maleïda addicció!

dimarts, 15 de febrer de 2011

Montsant. Racó del Vilar i Totxo Federico

Després del tour de projectes del dia anterior dissabte vam sortir a escalar per pur vici. Malgrat no estar al cent per cent millor que això que quedar-se al sofà.
Cordada de tres. Repetim el Roger i jo i es suma Óscar de Calla y sube pies. Nou company amb el que tornem a compartir escalades després de fer-ho per primer cop a la trobada siuranenca.
No ens decidim per on escalar i al final els enganyo per anar als Totxos de la Morera. Jo havia estat en una ocasió ja fa temps i tenia curiositat per conèixer una mica més la zona.
Fent la bonica aproximació al sector recordo totes les vegades que he passat per aquests camins per recórrer el Montsant, la meva muntanya predilecta.
En uns deu minuts caminant des de La Morera del Montsant ens plantem al Racó del Vilar. Un totxo amb vies de fins a quinze metres i dificultats que van del cinquè al setè grau.

Equipament clàssic a Burils 5

Aquí no hi deu venir gaire gent a escalar. Hi han poquíssimes restes de magnesi –per no dir gens- a les vies. Bon lloc per escalar en soledat, encara que anirem veient gent que passa pel camí proper, d’excursió o realitzant l’aproximació a la via ferrada.
El peu de via és molt cómode, apte per anar amb nens, i el paisatge que ens envolta espectacular, espessa vegetació i blocs. Sempre amb la serra del Montsant al fons, impassible, elegant.
Comencem escalfant amb Burils i Mephistopheles. Dos cinquens apretadets que ens posen ràpid a to. Masses dies escalant en calcari. L’únic que no es queixa és l’Óscar, que està més acostumat, ja que escala habitualment a Cabacés i Margalef. Tot i així encadenem sense problemes però ja veiem que suarem per treure alguna via més dura. Ens ho prendrem com un dia per millorar la tècnica.

Vista general del totxo del Racó del Vilar

Seguim en ordre de dreta a esquerra i ens posem a Frodo Bolsón de bolsón cerrado 6a. Quina entrada! Els forats són molt agressius. S’han de fer els moviments ràpid per sortir a caçar millors presses. Tant a l’Óscar com a mi ens costa dos pegues treure bé l’inici. Aquí no s’acaba tot. A mitja paret ens espera un bombet tirant de romos molt emocionant. No està malament la via no. El Roger veient el panorama passa de provar-la, aquest tipus d’escalada no li motiva gaire.
Ens mirem tots els 6b que hi han i a simple vista el més factible sembla Biela fluixa. No sabem si l’apreciació és bona o no però els cantos són més o menys evidents. Algun altre com Stagehand 6b sembla tenir una sortida molt dura a bloc i L’engany 6b deu tenir aquest nom per alguna cosa.

Óscar escalfant a Burils 5

Comença el Roger i ens adonem que costarà posar-li el punt vermell. A la quarta cinta s’ha de penjar ja que el moviment no és gens evident. El desplom et posa les piles en només dos o tres passos.
Ho prova l’Óscar i sembla treure una bona seqüència. Quasi l’encadena al primer pegue. Jo provo sense gaire convicció i amb un intent en tinc prou. Avui no estic per tibar tant.
Després de varis atacs més la via queda en projecte. És curteta però els moviments són macos. Desplomada, amb canto, pas a bloc i confiança per xapar l’últim parabolt abans de la R.
Ha passat el temps volant! Decidim no provar res més aquí. Així tenim excusa per tornar.

Biela fluixa 6b

Abans de prendre la cervessa de rigor a Cornudella parem al Totxo Federico per fer una vieta de tres xapes. A la guia del Montsant hi ha un error en el grau. Li dona 6b sobre el dibuix i 6a sobre el llistat. La provarem per sortir de dubtes.
Deu metres molt fins de monodits i peus justets. Jo la faig trepitjant en algun moment un petit diedre que hi ha a la dreta. L’Óscar i el Roger la fan directa. Definitivament L’estreno és 6a. Ull a la reunió que només té dos xapes sense cadena amb un maillon molt rovellat en una d’elles. Millor despenjar-se per la reunió d’un quart que hi ha a l’altra cara del totxo. Potser tant de lio per una via tan curta no cal però així completem un dia d’escalada diferent.
Aquest parell ja pensen en escalar al dia següent. Només de planterjar-m’ho ja em fa mal tot.

dilluns, 14 de febrer de 2011

Arbolí. De projecte en projecte

Ja havia descartat escalar el divendres però una trucada inesperada del Roger el dijous al vespre capgira els plans: “Ei Ivan, que tinc festa demà! Anem a escalar?”. I tant!
Com que no teniem molt clar on anar ens decidim per Arbolí. La idea és provar dos o tres projectes que fa temps que esperen.
Comencem a Can Simiro. Escalfem en dos cinquens i anem al gra. L’objectiu és la via Esperó 6b+ però abans el Roger vol provar El Robagallines 6a+. Jo ja l’aviso que no faci cas del grau proposat. No he provat mai la via però tothom diu que de 6a+ res de res. Té un pas duríssim i llarg a mitja via. No encadenem però serveix per posar les cintes a la via que ens interessa.
El primer pegue ens serveix als dos per treure tots els passos –més o menys- i memoritzar la via. Baixem esbufegant i no tenim clar que pugui sortir però a això hem vingut no? Al segon intent el Roger puja flotant i la treu sense problemes. Últimament via que prova via que encadena. Està a la cresta! Em toca…
Segon pegue. Escalo amb confiança. Em crec que puc encadenar. De sobte arribo a un pas on no recordo la seqüència i fallo. Argh!! Segueixo i resolc bé el crux. Un altre cop igual, fallant a un lloc relativament fàcil. Malgrat tot estic content perquè he arribat fins a la reunió en els dos pegues i veig la via factible. Tinc els moviments al cap i tornaré!

Roger a Esperó 6b+

Recollim i ens anem cap a El Duc. Aquí la missió és encandenar El handicapat 6b+. Sempre me la mirava quan venia a aquest sector a fer els cinquens. Crida l’atenció l’estètica llastra del primer tram seguida d’una placa ben llisa.
El Roger li va provar fa un temps i em comenta que el tomàquet està havent superat la llastra. Comença ell i per culpa d’un peu que rellisca s’escapa. El pegue serveix per posar les cintes i “flashejar” algun pas. Em toca…
Entrada explosiva amb bon canto. Repós. Placa tècnica de col.locació, regletes minúscules i peus sobats. No sé com però aconsegueixo superar-la. Em planto davant del següent problema. Peus en adherència i sortida del bombet sobre romos. A partir d’aquí travessa fàcil, però exposada, cap a la dreta per arribar a la reunió. Quan estic passant la corda per la R encara no m’ho crec. Acabo d’encadenar el primer 6b+! Gràcies pel flash!
Com no, al segon pegue el Roger també la treu. Sembla que avui estem il.luminats per la dehessa fortuna.
Per seguir fent metres escalem Truita en suc 5+ que curiosament jo no tenia encadenada. Molt de canto però els peus comencem a estar ben sobats.

Un nou esglaó

D’aquí ja marxem ben cuits. Parada per repondre forces i seguim al Forat del Serratell. Jo aquí ja arribo molt petat. Aquí el projecte és Grüner herbst 6c, però a qui se li ocurreix venir a provar-la després del trote que portem? Pot més el fanatisme que les força.
Aquesta via comparteix reunió amb Todo irá bien 6a+. Suau en el seu grau, no gaire maca i amb passos una mica estranys. Però va bé per muntar el 6c. Encadenem els dos però jo m’he arrossegat. Ja veig que el desplom i els cantos hauran d’esperar a un altre dia. I venir fresc!
El Roger sí que li dona dos pegues. Via física, desplomada i amb canto més o menys bo sempre. D’aquelles de fer el goril.la. Em sembla que sense entrenar al rocòdrom aquesta no caurà així com així.
Ja n’hi ha prou per avui. No imaginava que apretariem tant. Pleguem molt satisfets. Ha sigut un gran dia. Una sobredosi de motivació i un nou esglaó a la llibreta. I que el ritme no pari!

dijous, 10 de febrer de 2011

Més moments de la trobada a Siurana

Només són tres fotos però crec que es mereixen la publicació. Aquestes estaven en una tarjeta de memòria que l’Andreu encara no havia revisat.
La primera és prou representativa de la quedada. Una llarga fila índia d’escaladors afamats de roca dirigint-se de bon matí al sector Grau dels Masets esquerre. Encara que sembli mentida erem catorze motivats i no vam massificar el sector. Bé, al menys és la sensació que a mi em va donar. Potser és perquè havia vist aquell mateix sector tan saturat en una altra ocasió que l’ambient del passat dissabte em va semblar tranquil.
Les altres dues fotos estan fetes des d’una corda fixa que va instal.lar l’Andreu el diumenge a El Ditot.
Ara només falten els vídeos. Ja sé que alguns esteu impacients per veure’ls però haurem d’esperar fins la propera setmana.

En fila índia

Pere a Faktoria 6a+

Ivan a Pitxuti 4

dimarts, 8 de febrer de 2011

Una dosi d'escalada urbana

Avui he sortit a córrer com tants altres dies. Ho faig dos o tres cops per setmana si és possible. Acostumo a fer deu kilómetres –a vegades apreto una mica més i arribo com a molt fins als quinze- i intento canviar habitualment de circuit per no avorrir-me. No porto música, tinc prou amb el so de les onades i brisa marina. Un privilegi poder córrer al costat del mar.
Ara li he agafat el punt a un nou circuit que em dona molt de joc, combinant trams de platja, asfalt, rampes, pujades i baixades d’escales, …
I que té això a veure amb l’escalada? Doncs que he descobert un racó en una part d’aquest circuit on podria sortir un petit rocódrom urbà sobre ciment. No he parat per fixar-me si realent és possible però faré un reconeixement sobre el terreny aviat.
De tornada a casa he començat a buscar vídeos d’escalada urbana per trobar una mica d’inspiració. Evidentment n’hi han moltíssism però em quedo amb tres.

El primer és una via de fissura que transcorre entre dues grans plaques de ciment. Està a un lloc anomenat la palestra de Cenard, a Buenos Aires. La via es diu Ceferino 5+.



El segon està localitzat a Montréal. Dos joves escaladors es barallen amb un petit mur en un problema de bloc molt original.

Escalade Urbaine Ahuntsic from B. Bro Production on Vimeo.

El tercer és d’un dels rocòdroms urbans més grans que hi han al món mundial: el pont de El Alamillo, a Sevilla.

dilluns, 7 de febrer de 2011

Trobada d'escaladors a Siurana

Intento ordenar mentalment els millors moments del cap de setmana. Han sigut dos dies plens de fanatisme i motivació. Dos dies que van començar a prendre forma unes setmanes enrere, quan després d’una bona jornada d’escalada amb el Jose Bombero de la roca i David Skalatopi sorgia la possibilitat d’organitzar una trobada d’escaladors. Calia trobar un cap de setmana que ens anés bé a tots. Adjudicats el 5 i 6 de febrer. El lloc escollit serà Siurana.
A partir d’aquí comencen a córrer els correus electrònics entre companys habituals de cordada que s’extenen a escaladors que només coneixem virtualment. Hi ha ganes de fer noves amistats, de conèixer en persona a alguns bloggers

Andreu a Super fisura 5+

David a Baronia de Cabacés 6a

La proposta cuatlla i entre dissabte i diumenge ens juntem una bona pila d’escaladors. Alguns ja van fer nit a Siurana el divendres.
Espero no deixar-me a ningú, aquí va la llista de motivats: Roger, Oriol, Aleix No em feu caminar!, Pere Alçades, amor i odi, Óscar Calla y sube pies, Ramón i Josep d’Al final de la Roca, Marc, Víctor 4Recauxutats, Jose Bombero de la Roca, David Skalatopi, Oriol, Jordi, Andreu i Ivan Factor2.

Andreu reporter oficial del diumenge

Renunciaré a piar sobre les vies perquè això es faria interminable. El dissabte vam escollir Grau dels Masets per la varietat de graus i la qualitat de les vies. Vam començar a escalar cap a les onze del matí i vam apurar fins a les últimes llums del dia. Es nota que hi havien ganes de roca.
El diumenge ens quedem amb el Corral Nou. De nou vies per tothom i de pas no hem de moure el campament de furgonetes de lloc. Avui sembla que estem tots més fins i cauen bons encadenaments. També queden projectes pendents.

Víctor a Gurú 6b+

Igual d’importants que les hores que vam passar escalant, compartint peu de via, ho són els “segons temps”: les birres vespertines, la sobretaula del sopar de dissabte, l’esmorzar planejant el dia, … En aquests moments sorgeixen les anècdotes, batalletes, projectes, objectius personals, etc. Així es van forjant les amistats, futures trobades.
D’anècdotes van haver-hi moltíssimes: l’espectacular vol del Jose a la via Super esperó 6b per saltar-se una xapa i anar a buscar un canto fantasma –i jo me’l vaig perdre!-; una serp es passejava per alguna via al Grau dels Masets; la fuetada que va rebre amb una corda el David; l’Andreu iniciant-se en la tècnica del “jumareig” –esperem impacients el vídeo-, el misteriós animal que es va menjar algunes provisions del Roger, …

Jose a Gurú 6b+

Ivan a Pitxuti 4 6b

També vull recordar als comensals del sopar de dissabte que cadascú es va marcar un objectiu personal a complir durant el 2011 pel que fa a l’escalada Això ho vam fer entre els efluvis de l’alcohol o sigui que algú potser es va deixar emportar per l’emoció, jaja! Sort a tots bous!
En resum, una gran trobada que esperem repetir en un futur no molt llunyà. Sembla que ja hi han destins candidats.

Piada de David Skalatopi
Piada de Ramon Al Final de la roca

Piada de Jose Bombero de la roca

dimecres, 2 de febrer de 2011

Margalef estratosfèric. First round, first minute

És inevitable, quan passes pel sector El Laboratori a Margalef primer se’n van els ulls al veure l’impressionant línea de Demencia Senil 9a+. Uns metres més endavant torna a passar el mateix amb First round, first minute 9b?. Les cintes pengen desafiants esperant la primera ascensió.
Ahir per casualitat vaig trobar dos vídeos on Chris Sharma descobreix algunes de les claus sobre un dels seus principals projectes. No estic segur, però suposo que aquestes imatges deuen ser part dels curts del Reel Rock 2010.
Aquesta via s’ha convertit en una obsessió per Sharma, però la cosa no acaba aquí… La revista nord-americana Climbing publica aquests dies una extensa entrevista amb l’escalador californià/lleidatà. Deixant de banda algunes preguntes dignes de la premsa del cor l’entrevista és prou interessant –inclou magistrals fotografies de Boone Speed- i revetlla que Sharma està provant també a Margalef una via que porta per nom Perfecto Mondo. Un projecte que segons la seva opinió personal podria ser 9b+.
Eh... No sé com dir-ho... On està el límit? Fins on seran capaços d’arribar aquestes bèsties de l’escalada esportiva?




dimarts, 1 de febrer de 2011

La Mussara. Primitiu i Roure

Després de l’escaldada del dissabte s’havia d’afinar la punteria. Sembla que La Mussara serà l’opció més raonable veient com està el cel a la zona d’Arbolí i Siurana.
A l’arribar a l’aparcament de la zona de les antenes el termòmetre marca 2Cº. Fred, humitat acusada i cel amenaçador. Ens conformarem amb el que poguem…
Feia temps que no trepitjava sectors com el Roure o Primitiu, però no havia oblidat que el grau aquí està apretat i algunes vies sobadetes. La part positiva és que la qualitat de moltes de les línies és cinc estrelles. Aquests dos sectors van ser un referent en una no tan llunyana època daurada.
Només hi ha temps fins al migdia o sigui que la collita serà justa…

Doll de lluna 6a. Per la propera visita...

Hem escalfat amb Gandalf el gris 5+. Un cinquè de passos llargs maco en el seu grau. Després hem fet Lencería 6a+/b. Una via excel.lent de 35m i assegurances allunyades. Estil mussarenc cent per cent.
Sembla que la temperatura baixa i costa agafar ritme. La següent és KK2 6b. Aquesta només l’encadena l’Alexis. Jo he patit el que comença a semblar un costum. Fallar en un pas quan ja havia passat el crux. M’ha faltat decissió de nou… Error apuntat a la llibreta de “tècniques a millorar”.
Després d’aquesta jo he tingut prou. No tinc quasi tacte als dits. L’Alexis encara té metxa per una més i treu Tu no vadis 6b+/c. Una via que em recomana i que m’apunto com a projecte futur.
Estic satisfet d’haver tornat a escalar a La Mussara i descobrir que vies que fa un temps em semblaven duríssimes ara estan a tocar. Això es mou!

Un projecte: Tu no vadis 6b+/c