dijous, 29 de desembre de 2011

Alòs de Balguer. Cal Cari esquerra

Quasi quinze dies han passat des de que vaig visitar Alòs de Balaguer per primer cop. Allà em va portar la guia Salvatge oest de Catalunya. El canvi de residència ha implicat adquirir noves guies d’escalada –sóc un malalt dels llibres, i per extensió dels de ressenyes- i aquesta no podia faltar a la col.lecció.
Hi havia un sector que em cridava l’atenció especialment. Cal Cari esquerra és un petit mur que compta amb setze vies entre el V i 6c. Ideal per situar-se, fer metres i descobrir l’escola.
Aquest cop faig cordada amb el Joan. Barranquista, kayakista i escalador de Ponts que he conegut a través del fòrum del web madteam.net. Un fenòmen!

Cal Cari esquerra

El clima ens acompanya, el sol escalfa, el brogit del Segre és omnipresent. La idea és començar suau i anar pujant dificultat a poc a poc. Feia molt de temps que no escalava cap cinquè i aquest cop en cauen dos, Del solà V i Capità Nemo V+. Molt semblants les dues, i fins i tot em sembla més fàcil el “cinquèmés”.
Després fem Samarcanda 6a i Hac-dos-oh 6a. Aquesta última la trobo apretada pel grau, amb un pas notablement més difícil que la resta, i més si la comparem amb Artesians 6a+, on no veig el plus.
Tendido supino 6b ja és una altra història. El nom dona una pista del que ens trobarem. Placa tombada, petites regletes i finura, molta finura. El crux és una agonia i m’acabo penjant. La deixem per la propera.

Joan a Hac-dos-oh

Per acabar la sessió Torracollons 6a+. Bonica via regletera de continuïtat, la millor del dia. Comparteix reunió amb un 6c que no vam provar, i no és per falta de ganes però el sol deixa la paret –cap a les 15.30h- i la temperatura baixa notablement (típica i tòpica excusa per escaquejar-se).
Bona introducció a aquesta petita escola. Ja he marcat altres sectors a visitar i fins i tot alguna via llarga. Fins aviat Alòs de Balaguer!

dijous, 22 de desembre de 2011

Montsant. Grau del Carrasclet

Des del primer cop que vaig passar pel Grau del Carrasclet en una de les habituals caminades per la “meva muntanya” em vaig dir a mi mateix que havia d’escalar allà. L’imponent paret que es deixa a mà esquerra abans d’entrar a la gran fissura que et porta fins a l’inici del grau no té desperdici. Els escaladors més forts fan algunes de les seves vies per escalfar i passar a la part superior (on es va gravar el vídeo de promoció del Grigri 2). Els més modestos tenim prou per tot el dia.
L’aproximació fins al sector suposa un petita excursió. Bon filtre per garantir pràcticament la soledat. Amb qui sí que coincidirem serà amb els excursionistes que passen a prop del peu de via per pujar o baixar el grau. Atenció als caminants que passen per la part superior de la paret. Poden caure pedres des del camí o sigui que és del tot recomanable l’ús del casc.

Metres i més metres

La predicció era de fred i boira per tot el dia, fet que va demorar la nostra pujada al sector. S’estava bé amb un té calent entre les mans. Per sort, sobre La Morera l’única boira que veiem era la que estava sota els nostres peus i gaudiem d’un bon sol de tardor.
Poques vies escalades però les sensacions van ser bones. Llarga i atlètica Carrasclet 6a. Trenta metres de bústies i final vertical per donar emoció. Punt flac 6a+ concentra la dificultat a la primera secció i després només cal aguantar fins a la R. Bona via de continuïtat. La tercera i última que vam fer va ser Diedro 6b. El propi nom ho diu tot. Marcat i estètic diedre molt ben equipat que ens farà treballar el gest i la col.locació. La lluito i surt a vista. La guia la marca com a “bruta” a les observacions. En general la roca és bona i només trobarem una mica de sorra en algun canto generós. Res greu que dificulti l’escalada.

Servidor amb casc i "armadura" foto: Marc Sedó

Ens queden al tinter moltes vies però les haurem de deixar per la segona meitat del 2012. En aquesta zona l’escalada està regulada i es prohibeix des de l’1 de gener fins al 15 de juliol.
Per tornar a La Morera tenim dues opcions. Desfer el camí per on hem vingut o, si tenim temps i ganes, pujar pel Grau del Carrasclet, i per la part superior, anar seguint tot el cingle, passant pel Balcó del Priorat, fins que arribem al Grau dels Barrots, pel que baixarem. Aquesta segona opció donarà un valor afegit a la jornada i podrem gaudir de les espectaculars vistes que ens regala la Serra de Prades i el Priorat.
No perdem els bons costums i acabem amb un bon beure a Cornudella. Allà ens enterem que a Siurana han patit tot el dia una incómoda boira. Nosaltres vam encertar…

Espectacular mar de boira sota El Dau

Del tot recomanable la piada del David Skalatopi sobre el mateix sector i jornada.

dimecres, 21 de desembre de 2011

Matar a Platón 9a (vídeo)

El passat mes de juny Bernabé Fernández encadenava una de les seves últimes creacions: Matar a Platón 9a. Després de dos anys sense poder provar-la per culpa d'una lesió, un cop recuperat no va perdre el temps. La via està a l'arxiconeguda cova de Villanueva de Rosario (Málaga).
El vídeo -de quasi catorze minuts- està comentat pel propi Bernabé explicant les diferents seccions de la línea. Interessant per entrendre millor l'espectacular ball vertical que amaga aquest mur desplomat farcit de "tufas", mocs i altres protuberàncies rocosses.

dilluns, 19 de desembre de 2011

Regals fanàtics per Nadal

El títol del post ho diu tot o sigui que m’estalviaré introduccions. Si encara no sabeu què regalar-li al vostre escalador/a favorit/a aquí van unes quantes idees. Alguns dels regals proposats es poden comprar cómodament a través de la xarxa, important factor a tenir en compte si voleu estalviar-vos un dia agobiant de compres i a canvi, aprofitar-lo per sortir a escalar clar!

Pels malalts de la resina. Sempre va bé comptar amb noves preses. Una bona aposta són els dissenys de l’estudi Psyco Art Holds. Originals i fanàtics.
Les podeu adquirir a través de llocs web com Rokodromo.com, The Gecko World o Climbingshop.es.

Imatge extreta de Psyco Art Holds

Pels que van a la moda. La samarreta és un bàsic. Amb missatge molt millor. Paraboltheworld marca estil. Punk, metal i gore al servei de l’escalada. Farà les delícies del ‘friqui’ de l’esportiva.

Imatge extreta de Paraboltheworld

Pels amants de la literatura de muntanya. Un llibre sempre és un bon regal, només cal conèixer bé els gustos de l’afortunat que el rebrà. En aquest cas millor si sap anglès. Johnny Dawes, llegenda de l’escalada britànica, publica la seva biografia "Full of Myself". Una gran font d’inspiració. El trobareu aquí.

Portada extreta de Jhonny Dawes.com

Pels cinèfils. L’hiperactiu escalador escocès Dave MacLeod protagonitza The Long Hope. Senzillament espectacular. La podeu comprar a la botiga del seu web personal, signada per ell mateix si voleu!



Pels que fan metres sense coneixement. Posar-se un gats acabats de recauxutar és un plaer. A Goma II ho fan de luxe.

Pels viatgers. T’han parlat d’un projecte de rocktrip pel proper any? Caldrà estudiar ressenyes, aproximacions, orientacions… Posa una guia en la seva vida. Una destinació? Per exemple… Kalymnos. L’última actualització de la guia aquí.

Portada extreta de Climbkalymnos.com

Alguna més? Una bossa per la corda, una quota anual pel rocòdrom del barri, una inscripció a alguna revista de muntanya, o simplement una nova bossa pel magnesi!

Bones festes (i bons rotpunkts) a tots!!


dissabte, 17 de desembre de 2011

Les millors ascensions de l'any segons...

És època de llistes, de recapitular i posar ordre al que ha passat al 2011. Es pot fer de moltes maneres, seguint múltiples criteris, i evidentment mai plourà a gust de tothom. La revista ianqui Rock & Ice s’atreveix amb una llista que titula “Top Ascents of 2011”.
Interessant proposta que barreja alpinisme, free solo, escalada en gel, tradicional i esportiva.

Chris Sharma a FRFM foto: Brett Lowell

Qualsevol de les ascensions que enumeren es mereixeria el primer lloc. Jo em quedo amb la de Chris Sharma a First round, first minute a Margalef. Escombrant cap a casa, clar que sí!

dijous, 15 de desembre de 2011

Zurita. Sector Curiós

I va sortir el sol. I ens vam fer un fart d’escalar. L’astre rei ens tornava a regalar energia positiva. La màniga curta de nou de moda a peu de via. Les jaquetes de plomes i els folres polars marginats, penjats a qualsevol arbre. Ah! Quin plaer!
De nou de descoberta. Aquesta vegada cap a la Franja, recuperant unes ressenyes de “fons d’armari”, d’aquelles que un dia veus a la xarxa i et dius: “Me les guardo que un dia o altre hi aniré”. Les vaig trobar al sempre recomanable blog del Luichy.
També recordava haver llegit un article al Vèrtex (num. 222), es titulava: “La Llitera. Sola però no trista”.
Ara tafanejant per la xarxa també he trobat aquest arxiu en pdf al web de Manuel Suárez.
Zurita –o Sorita- és un poblet amagat a la Sierra de la Carrodilla que depén del municipi de Baells. Un racó apartat del món on es respira pau, aire pur i on sembla que s’hagi aturat el temps.

Indicacions artesanals

Les vies d’escalada –una cinquantena- es troben just a sobre del poble, al llarg d’una cridanera paret calcàrea, quatre sectors en total. L’aproximació és pràcticament inexistent. El peu de via és cómode, apte per anar amb nens. Fins i tot hi ha un gronxador a la zona d’arbres a l’esquerra del sector Curiós.
L’orientació sud de la paret fa d’aquesta escola un lloc perfecte per l’hivern. Roca calenta. A més a més, la boira no acostuma a arribar fins aquí.
La roca és molt abrassiva i de bona qualitat.
Malgrat ser una escola petita se li pot treure bon profit en un parell de jornades si ens movem entre el 6a i el 7a/+.
Per la primera visita ens quedem al sector Curiós. Som els primers en arribar a la zona. Conforme passa el matí el peu de via es va omplint i arribem a compartir vies amb unes cinc o sis cordades. Pot semblar massa per una escola com aquesta però en cap moment vam patir col.lapses. Convivència excel.lent durant tota la jornada. Ja m’agradaria que fos sempre així. Em venen al cap dies estressants a Siurana o Margalef.
Cap via va desmerèixer. Ens van semblar bones totes les que vam fer.

Norma al pas clau de Comando Zurita 6a+

Kikimora 6a i Jarabe de tocho 6a+, vies de bon canto amb passos atlètics i peus justes en algun pas. Comando Zurita 6a+, bonica línea en diagonal amb un semi-dinàmic fanàtic. La toma de força 6b+, placa desplomada de forats amb un mantle agònic, i una última secció amb molt molt de canto. Fins aquí les que vaig poder encadenar…
El Roger també s’emporta Pedrin esparragin 6c. Jo fallo en un pas. De nou placa desplomada, física i amb forats dolorosos. Molt guapa! Bon projecte i, com sempre, excusa per tornar.
No vam poder pintar el rotpunkt a Puta fisura 6b+ i Avui no fa sol 6c. La primera amaga un pas a bloc que no vam saber desxifrar del tot i a la segona vam pillar a la secció nyapera. Però… tornarem!
La Norma també es va emportar bones vies per la llibreta. Sobre tot l’encadenament a vista de Comando Zurita. El proper dia toca atacar el 6b, està a tocar!

Bucòlica posta de sol

La cirereta d’aquesta sessió roquera va ser una posta de sol espectacular. Els últims rajos de l’enyorat sol pintaven de tons ataronjats tota la paret mentres ens miràvem les vies del sector Comando Zurita. Hi han ganes de tornar.

dilluns, 5 de desembre de 2011

Normal a L'Esperó Remacha (V+, 80m). Sant Llorenç de Montgai

Feiem l’última cervessa de la nit i va sorgir la pregunta…

- Què vols fer demà doncs? Esportiva o una via llarga?
- Home, em faria gràcia fer una via llarga. Així m’estreno no?
- Per mi perfecte. Anirem a Sant Llorenç de Montgai que n’hi han de faciletes. Triem una ràpida de fer que sembla que el temps no acompanyarà gaire i a dinar al poble. Bon plan!

El dimecres s’aixeca gris i humit. És la tònica general dels últims dies per terres de ponent. Ai que em costarà acostumar-me, amb el que m’agrada a mi el sol d’hivern!
En fi… El dia no acompanya gaire per fer activitat a l’aire lliure però s’ha d’aprofitar. Ja ni recordo l’últim cop que vaig fer cordada amb l’Andreu.
Arribem a Sant Llorenç de Montgai a les onze passades. Ritme caribeny. Total, per fer una via de menys de 100m no cal anar a contrarellotge. Moltes parets estan humides però d’altres han aguantat bé les pluges i la boire pixanera i s’hi pot escalar.

Últim esforç

Escollim la Normal a l’Esperó Remacha. Grau amable, equipada i ideal per a que l’Andreu debuti en això d’escalar més d’un llarg. Sobre la via poc a dir que no estigui escrit ja en infinitat de piades per la xarxa.
La meva intenció era seguir els tres llargs de la Normal però un error de lectura ens va fer sortir per la Cristian Gutiérrez. Sense voler-ho ens queda una escalada més complerta i la tibada al primer tram de l’últim llarg té el seu què. (Aquí la ressenya del blog Escalatroncs d’aquesta recomanable combinació).

Una escalada amb vistes

Moment especial a l’última reunió. La satisfacció és plena. Per la primera vieta llarga de l’Andreu i sobretot per tornar a compartir escalades. Bon company de corda i millor amic. Per quan la propera?

diumenge, 27 de novembre de 2011

Santa Ana. Sendero

No recordo exactament el dia però no fallaré per gaire… Va ser cap a mitjans de novembre quan a Lleida i voltants vam deixar de veure el sol. Encara l’esperem!
Un d’aquells últims dies de sol, esgarrapant temps d’on es pot, vaig poder sortir a fer un parell de vies abans de començar la jornada laboral al migdia. Hauria pogut caure alguna més però una caiguda lletja va posar punt i final a la sortida llampec.


Una de les escoles més properes a la capital de la terra ferma és Santa Ana, de sobres coneguda. Per mi era la primera visita i anant justos de temps l’Enric fa de guia i em va portar a un dels sectors clàssics: Sendero. Aproximació pràcticament nul.la i alguna que altra via interessant al primer cop d’ull.


Poca cosa vam poder fer. Tonal V+ i Rita 6a cap a la llibreta. Després relliscada patint la sobamenta de Cacahuets salats 6a+ i caiguda amb un bon cop inclós a la cadera. Pleguem.
Em va cridar molt l’atenció la cara sud de les Agulles. El proper dia cap allà! I que surti el sol per torrar-nos a plaer si us plau!

diumenge, 20 de novembre de 2011

Dies lliures sabotejats

Els tres últims dies que he tingut lliures per sortir a escalar ha passat exactament el mateix, plovia… Per què!

Després, el dia que has anar a currar, t’aixeques i el sol et vacil.la envoltat d’un cel ras i blau, i sents que la temperatura és òptima per escalar non-stop. Però no, no toca!

Em començo a sentir atrapat en el temps, vivint el “dia de la marmota” un cop i un altre. I segueix plovent…

Caldrà conformar-se amb uns quants vídeos. Aquesta setmana l’activitat està sent potent. M’han agradat especialment dos de curts. Un gravat Rodellar amb l’explosiva Hulk 8b+ com a protagonista, i un teaser d’una futura peli de Bertrand Delapierre gravat al Gétû Valley (Xina).

rodellar - Hulk 8b+ from rocanbolt on Vimeo.


dissabte, 12 de novembre de 2011

Escalada urbana a Lleida

El rocòdrom urbà al barri de Pardinyes, Lleida, és un bon lloc per calmar el síndrome d’abstinència quan tens poc temps per sortir a escalar, o en aquelles tardes tontes on decideixes canviar la comoditat del sofà per tenir una cita amb la resina. A l’hivern sol al matí i ombra a la tarda. El paisatge? Entorn urbanita compensat per la companyia de l’omnipresent riu Segre.

dilluns, 7 de novembre de 2011

Os de Balaguer. Flight to Africa i Sostre Vilars

No està malament, és una sort poder descobrir una nova escola en cada sortida. Trobo molt a faltar llocs com Siurana -on fa temps que no escalo- però no em puc queixar. Lleida és un paradís de roca i per mi tot suposa una novetat. Noves carreteres comarcals, nous paisatges, nous bars on fer la post cervessa, noves fleques on comprar l’esmorzar o la coca amb recapte de torn per quan arribes petat a casa i no tens ganes de cuinar, etc... I com no, nous sectors, noves vies.
Després d’exprèmer els sectors d’ombra a Camarasa i una visita a Tartareu, aquesta vegada el destí escollit va ser Os de Balaguer. Ja feia dies que em rondava pel cap anar-hi. Tot eren bones crítiques i les fotos que havia vist prometien.
A l’aparcament s’arriba per una pista en bones condicions i des d’allà ja es veu el barranc on es troben les vies. Estan a tocar!
A la guia Lleida Climbs no apareixen ressenyats tots els sectors que podem trobar però sí els més representatius. Si volem tenir informació complerta de l’escola haurem de consultar la clàssica Salvatge Oest de Catalunya.

La Guineueta & Rai Lay, ombra pel proper estiu

Per tenir una primera impressió del tipus d’escalada fem Kin-Tostao 6a. Una bonica via de vint-i-cinc metres ideal per escalfar.
A l’esquerra d’aquesta està l’Esperó del Nico 6b. Estètica línea amb dos bombos on toca tirar de dits i confiar en els peus. Surt a vista però anant justet.
El Roger decideix provar Kin-Matao 6b+, que concentra pràcticament tota la dificultat als passos d’entrada. Veient com cal apretar només aixecar el cul del terra jo la deixo per un altre dia.
Després d’aquest bon trio de vies voliem fer una de les cinc estrelles de l’escola però està ocupada. L’excusa ideal per tornar aviat i provar Aida 6b+.
Ens quedem amb Dragolins cracs 6a+. Exigent fissura que ens dona una bona bofetada. Hauria sigut millor provar-la abans de dinar…
Amb els músculs de nou a punt ens tornem a quedar amb les ganes. Ara la que està ocupada és La llosa repenjada 6c. No estem portant bé el timing!! Bé, un altre compte pendent.
A per La poca rasca 6b+ doncs, tot un seguit de mini bombos que no donen descans, i que ens priven del rotpunkt. Apa! Més feina pel proper dia.

Un bou alemany

Acabem amb Una de calç 6a+. Des del terra no sembla gran cosa però ens espera una bonica escalada. Física i amb bons cantells sobre lleuger desplom.
Estrenem horari d’hivern, són les cinc i poc de la tarda i comença a fer-se fosc. Alguns escaladors apuren al màxim, no es volen deixar els deures per un altre dia. Nosaltres potser som mals alumnes, però ens ha agradat tant Os de Balaguer que no ens importarà repetir.

divendres, 4 de novembre de 2011

Petzl RocTrip Xina 2011, primeres imatges

Segons informa Petzl, la versió completa sobre el RocTrip que es va celebrar a Xina no arribarà fins a la primavera del 2012. Per calmar als més curiosos i impacients aquí va un avanç.
Roca psicodèlica i natura salvatge al cor de la Xina profunda, al vall de Gétu.



A més a més, al web UKC podeu llegir una crònica molt completa de l'escalador britànic Steve McClure, que també inclou fotografies espectaculars.

dimarts, 1 de novembre de 2011

Tartareu. Jetlag & Guacamole

Ui ui ui! El que m’espera avui! La guia Lleida Climbs dona el primer avís… “L’escalada aquí és ben diferent d’Os de Balaguer, ja que aquí les vies són més desplomades i de resistència”.
A priori a mi em donen bones sensacions els sectors Bombo Suís o Ànima Negra, però un altre cop serà. La primera visita a aquesta petita però coneguda escola lleidatana es salda escalant als sectors Jetlag i Guacamole. Ah sí! I també al Thailand Babes de rebot.
Sempre havia sentit bones crítiques sobre aquesta zona però a mi no m’ha acabat de fer el pes. Serà que no és el meu estil predilecte d’escalada. Massa física…
Després d’escalfar amb l’anècdotica Divertió 6a tocava batalla amb una de les estrelles del sector, Emental vertical 6b. El pany de roca que comparteix amb quatre vies més és espectacular. Desplomat i amb bústies miris on miris.
Lluito la via pas a pas però els meus avantbraços diuen prou a una xapa per arribar a reunió. No tinc el dia i aquestes vies em costen més del normal. Fins que no m’ho proposi i comenci a anar a un plafó de forma constant és el que hi ha. Malgrat no encadenar la via em deixa satisfet. Recomanada al cent per cent.

Óscar a Tro de cul 6b+

Ens hauria agradat continuar amb les veïnes però estan ocupades. Agafem els trastos i ens anem cap al Thailand Babes. De pas jo provo un 6a+ molt lleig al sector Zum Zum Zum. No recordo ni el nom, no cal.
Al Thailand Babes destaca una via per sobre de la resta. Se’n van els ulls quan veus el desplom i uns cantells que fan por de grans que són. Allà està Tro de cul 6b+.
Jo torno a patir el síndrome de l’avantbraç pansit i no encadeno. Motivació pel terra. Una estona després ja no sóc capaç ni d’encadenar un 6a. Millor deixar-ho córrer per avui. Tartareu es mereix una altra oportunitat i no vull agafar-li mania…

dissabte, 29 d’octubre de 2011

I believe I can fly

Dues entrades, dos vídeos. Símptoma d’un lapse de dies sense escalar (aviat posaré remei). Però si les imatges s’ho valen m’agrada compartir-les.
Highlining de nou, i de la mà d’un habitual en aquest blog, Seb Montaz-Rosset. Els seus documentals transmeten moltes sensacions, i ho fa d’una forma especial. La banda sonora, els enfocaments de les entrevistes als protagonistes, el ritme, la llum, les escenes cotidianes, etc... Inspira, motiva, et fa sommiar.
Aquesta vegada presenta un extens trailer d’un documental disponible en breu en descàrrega al seu blog. Els protagonistes són Tancrede i Julien, dos pioners de l’slackline amb els que ja ha col.laborat en múltiples ocasions. L’escenari per l’ocasió ni més ni menys que els fiords de Noruega.
Per cert, la furgo que surt al trailer potser us sona. Jo ja l’he vist un parell de vegades per Siurana…

I Believe I can Fly ( flight of the frenchies ). Free segment from sebastien montaz-rosset on Vimeo.

dijous, 20 d’octubre de 2011

Petit documental sobre Margalef

El lloc web xilè Rocanbolt.com presenta un petit documental sobre l’escalada esportiva a Margalef. Gravat i editat de forma amateur però amb una qualitat prou bona.
Una entrevista a Jordi Pou, impulsor de la zona i que regenta el refugi Can Severet, serveix de fil conductor a les imatges on apareixen sectors com Cingles del Molí, Racó de la Finestra o El Laboratori.
Veure el vídeo m’ha servit per pujar un xic la moral després d’una fluixa jornada d’escalada, a Margalef precissament. No ha sortit res bé… Què hi farem! Sort que tinc bons companys de cordada que m’han animat a seguir motivat. El proper dia no fallaré bous!!

dimarts, 11 d’octubre de 2011

Arbolí. L'escola de les primeres vegades

O de les casualitats. Va ser a Arbolí on ara fa poc més de quatre anys vaig començar a escalar una calurosa tarda de finals d’agost. La via Bola de Drap va suposar el meu debut roquer.
També a Arbolí em vaig apuntar el primer 6a, Més por que vergonya, a Can Mansa, i els primers 6a+ al Cremat i al Forat del Serratell.
Aquesta seqüència de casualitats es va trencar amb el 6b. Malgrat intentar vàries vegades la via Marina al final, el primer 6b que vaig encadenar va ser a Margalef. Minyons forever es diu la via.
Però tot va tornar al seu curs amb el plus. El handicapat suposava un grau més en la meva modesta evolució. Arbolí de nou, la via està al popular sector El Duc. Per si no és suficient, el primer 6b+ que vaig provar –en top rope- va ser la boníssima Esperó, a Can Simiro. Sis pegues em va costar encadenar-la…
Aquí no acaba tot. L’únic 6c que tinc a la llibreta també està a Arbolí, Allegro ma non troppo, i també em va costar sis pegues el rotpunkt.
Per tancar el cercle -de moment- el dilluns vaig provar per primera vegada un 7a. En top rope, per fer-ho de primer encara em queda camí per recórrer. I sí, ho heu endevinat, va ser a Arbolí. Can Mansa un altre cop.

Bona roca a l'escola de les primeres vegades

Patchanka és una bonica via de placa, com a mi m’agraden! Fina a la primera secció i física a la segona. El Txupi em va animar a provar-la després de fer ell un bon intent. Abans haviem fet les dues vies que l’escolten a esquerra i dreta, Cabras rocosas i Moltes grasses, i el meu estat físic, amb un bon refredat a sobre no era el més adient per donar-ho tot, però aquestes coses no es preveuen. Si es presenta l’oportunitat millor no deixar-la passar.
Les sensacions van ser molt bones. Em van sortir quasi tots els moviments, encara que encadenar alguns o imaginar alguns xapatges anant de primer queda una mica lluny. Em conformo amb l’experiència.
Sóc conscient que passar la barrera del sisè grau no és fàcil però tinc clar que un dels factors importants a l’hora de marcar-se objectius és gaudir del camí. Tot suma, res resta. Ah! I espero que les casualitats 'arbolinenques' continuin succeint.

dissabte, 8 d’octubre de 2011

Un rocòdrom de somni

Si en una cosa són especialistes els ianquis és en saber com donar espectacle. El món de l'escalada no és una excepció. Només cal veure, per exemple, quines competicions de boulder organitzen, i els rocòdroms on es desenvolupen.
Ara, la marca de preses d'escalada So Ill vol anar un pas més enllà i desvetlla el projecte que té entre mans. Un gegantí i original rocòdrom indoor a la ciutat de Saint Louis. No puc ni imaginar la que liaran quan organitzin qualsevol cosa allà dins...

Climb So iLL: A Closer Look from So iLL on Vimeo.

dissabte, 1 d’octubre de 2011

Carta des de Camarasa

Ei màquina!
Com va tot? Fa un munt de dies que no ens veiem i més que no escalem junts. Quan tornarem a fer cordada? No enyores la roca? La verticalitat, aquella suor a les mans quan estàs apurat en un pas, descobrir un nou sector, un nou bar on fer la birra a l’acabar la jornada, … A mi ara em costa viure sense això. Passen uns dies sense escalar i sento un buit difícil d’explicar.
Com ja saps, el Jose i el Txupi s’han convertit en companys habituals de cordada. El passat dilluns vaig estar amb ells escalant a Camarasa. Aquesta zona i d’altres segurament es convertiran en el meu terreny de joc habitual ara que m’he instal.lat a Lleida. Quan arribi el fred cauran visites a Ós de Balaguer, Cubells, Àger, etc. Ja t’aniré explicant…
Coincidim en que hi han ganes de conèixer noves línies i escollim el sector Fashion. Abans una vieta per escalafar al Marcant Estil, fem Los Guti 6a. Entrada sobadeta -no t’agradarien aquells peus polits!- i després entretinguda fins a la R.

Fashion

Ara sí, fem camí cap al destí del dia. Aproximació d’uns deu o quinze minuts amb trams equipats amb passamans i alguna grapa per superar ressalts.
Les primeres sensacions a l’arribar al sector són boníssimes. Roca calcàrea de tonalitats ataronjades i unes vies que et conviden a gaudir al cent per cent des del primer monent. T’haurien sortit bones fotos! Sobretot quan va començar a entrar el sol passat el migdia.
El bou del Jose s’està posant molt fort i ja escalfa en 6b o 6b+ com si res. Va treure Trolex 6b en un suspir. El Txupi el segueix a bon ritme i jo intento mantenir-me com puc. Es nota que em falten hores d’escalada!
Sempre que escalo amb aquest parell es respira molt de fanatisme a l’ambient. I això és contagiós. Et motives quasi sense adonar-te.

Jose a Hugo Gos 6b+

Allà vaig apuntar a la llibreta Vittorio & Cochino 6a+ i Trolex també. La primera, tècnica a l’inici i amb molt de canto després. A la segona crec que se li ha de donar de menjar a banda. Un dels millors 6b que he fet mai (el millor?). La definició perfecta de continuïtat sobre bona presa. Una via física, la meva antivia. Després d’encadenar-la tenia els avantbraços com a pedres. I quin plaer! Només per aquests metres ja val la pena escalar aquí. Si un dia vens per aquí li donem un pegue.
I com sempre passa quan una escalada et deixa tan bon sabor de boca tens ganes de pujar el llistó. Al costat està Dolce & Marrana 6c. A simple vista semblava bona, i ho era! No va caure el rotpunkt però feia temps que no provava un 6c i ja tocava! Hi ha color. Un bon projecte. A veure si puc tornar abans de que comenci a fer fred. El Txupi la va deixar a punt després de dos intents i com no, el Jose se l’apunta a vista. I això que també havia fet Hugo Gos 6b+. D’on treurà la pila?
Quan va començar a picar el sol vam escapar d’allà. Ja saps que jo em queixo del temps tant si fa fred com calor, però ja toca una mica de fresca i treure el polar de l’armari.

Txupi a Vittorio & Cochino

Anàvem curts de força però encara va haver corda per una més a La Pera, ens anava de camí. A mi l’última via del dia em va regalar un vol. Sempre va bé, que sinó et mal acostumes. Com apreta la Vidal-Murciano 6b! Fissura tècnica amb el grau collat. O era jo que ja no m’aguantava enlloc?
Vam acabar la jornada repostant forces al forn de Camarasa i compartint impressions del dia a un bar que hi ha a la mateixa carretera. Quina tranquilitat hi havia. Això de poder seguir escalant entre setmana no té preu.
I poc més per explicar. Tela amb la parrafada que t’estic cascant! Si has llegit fins aquí et dec una ronda… I treu la pols dels peus de gat home! Que sinó se t’oblidarà fins i tot de fer un nus de vuit!
Salut i roca!

diumenge, 25 de setembre de 2011

Camarasa. La Pera per obrir temporada

Per Lleida els primers dies de tardor encara no s’han fet notar. Els rajos ultravioletes encara tenen prou bateria. Segur que d’aquí uns dies trobo a faltar aquest sol que tanta energia ens dona, però per ara seguirem jugant al gat i al ratolí buscant l’ombra.
Segon dia d’escalada per la terra ferma des de la mudança a principis de setembre. Per fi estic instal.lat com cal a la ciutat i començo a tenir temps per tocar roca.
Poso rumb a Camarasa on em trobo amb els companys de cordada: Mercè, Marc i Roger. Anem a La Pera.
A principis de mes també hi vaig estar un dia però només vaig fer una via, Bielo-Reynal 6a. Primera secció de fissura tècnica i després bona presa fins a la R. Per escalfar en aquest grau millor fer-ho a No em toquis la pera!!!
Aquest cop porto els deures fets de casa i tinc apuntats varis objectius. El primer és fer la Cortés-Luque 6a. Via pionera del sector on trobarem vestigis de la primera escalada. Del tot recomanable per connectar amb el passat i començar amb bon peu al sector. Xemeneia clàssica i que et permet arribar fins a dalt de tot de la paret.


El sector està animat avui. Suposo que és l’efecte crida Desploma’t. Compto entre set i vuit cordades en algun moment. Això fa que ens quedi alguna via que voliem provar al tinter. Bé, l’excusa per tornar…
Per pujar les revolucions fem Això és La Pera! 6b. El nom li va que ni pintat a la via. Trenta metres de continuïtat sobre bon canto. D’escalada obligatòria si es passa per aquí.
Ens trobem les cintes posades a Second Life 6b+. Aquesta estava a la llista. Llarga placa de continuïtat sobre forats més o menys bons, i… Millor aprofitar bé els resposos perquè quan ja et penses que la tens al sac arriba la sorpresa. L’últim moviment sap a glòria si surt bé, sinó li dius adèu a la cadena quan la tens pràcticament a la cara. Mà esquerra al forat, pinsa de dretes, pujar peus i cap a la regleta per xapar. Sí!! Injecció de moral per començar la temporada de tardor.
Entra el sol al sector, sembla que s’hagi de saturar per moments, i després de que el Roger i la Mercè facin la fissura de la Vidal-Murciano 6b aixequem campament i acabem la jornada repostant a Camarasa.
No sé quan tornarem a La Pera. Dependrà d’aquest clima que cada dia està més rebel. Potser encara s’agrairà escalar a l’ombra uns quants dies més.

diumenge, 18 de setembre de 2011

Un altre tros d'estiu. Recapitulant de nou

S’apropa el final de l’estació calenta i miro enrera per recapitular de nou. Sortides irregulars i erràtiques en general. Molts plans cancel.lats principalment per culpa de la méteo i durant les últimes setmanes per falta de temps… Què hi farem!
Els projectes segueixen al mateix lloc que els vaig deixar. Cap ha passat a la llibreta, però els intents també sumen, aquí no es desaprofita res.
Una visita a la Paret del Grèvol (Mont-Ral) és obligatòria com a mínim un cop durant l’estiu. Malauradament el dia que hi vaig estar la meva motivació no era espectacular que diguem, i a sobre se’m va escapar Monomotapa 6b+ quan lo difícil ja estava fet. Cabreig i impotència.
També ha caigut alguna tarda a Arbolí o Siurana sense gaires coses a destacar.
Sort que fa uns dies, i de nou a Siurana, tornàven les bones sensacions a Ca l’Orro. Ganes de provar alguna de les noves vies i retrobament amb el Jose i David que tornen de les vacances.

Jose a l'estètica El trio calavera

De les noves jo provo un 6a just a la dreta de Calé 6b+. Entrada finíssima i dificultat sostinguda fins a la R. Quasi trenta metres de bona roca. Els companys també fan un 6b a la dreta d’aquesta. Sembla que no està malament. Vam acabar la jornada encadenant El trio calavera 6b. Una petita joia del sector. Estètica escalada sobre roca taronja amb bon canto.
Margalef tanca aquest resum. Allà pateixo la falta de pila a algunes vies de Ca la Marta. Premi de consolació amb Martini & the rocks 6a. D’allà al sector Baobab per tatxar Pain au chocolat 6a+ que vaig deixar pendent fa més d’un any. Amb el Jose també vam provar Bubalú 6b+. Forats, peus justets i un crux que queda gravat a la memòria per no fallar el proper dia.

Ca la Marta

En tres dies arriba la tardor i les cares sud es tornaran a omplir d’escaladors. Allà ens veiem!

dilluns, 5 de setembre de 2011

Tradclimb a Ceüse. Arnaud Petit a "Black bean" 8b (vídeo)

Encara em batega el cor a mil. Impecable Arnaud Petit escalant Black bean 8b –a Ceüse- a l’estil tradicional. Exhibició de tècnica i control mental. I pensar que alguns ens caguem quan l’últim parabolt comença a desaparèixer per sota dels nostres peus…



Darrera de la càmera, bona feina de realització per part de Bertrand Delapierre. Sens dubte, un dels millors vídeos del que portem d'any. També cal destacar que aquesta és la primera producció on col.labora l’empresa basca Totem, deixant ben clar que els seus Totem Cams estan trepitjant fort!

diumenge, 28 d’agost de 2011

Siurana. Noves vies a l'Aparador

Sembla que el potencial de Siurana és infinit. Encara no fa ni un any que va aparèixer la guia del David Brascó però ja podria publicar-se un annex amb les novetats.
Aquí ja us explicava les novetats sobre Can Sumera. Una dotzena (o més) de noves vies per un mur que sembla que acabarà tenint un nom propi com a sector independent.
L’altre dia vaig descobrir que a l’Aparador -sector molt visitat a l’estiu gràcies al comfort que ofereix l’ombra- també hi havien novetats.
Entre la via L’heura 7c+ i Daniel Taupin 7a+ quatre noves vies. D’esquerra a dreta: La nit del lemur 8?, Beso de cobra 6c+ i La padrina ha canviat de doctrina 6a, les tres compartint entrada pel diedre. Just a la dreta d’aquesta última hi ha El hombre con cara de seta 6c (35m, 15s+R).
A banda d’aquestes quatre també s’han equipat un parell de vuitens a la placa central i ja té nom la via num. 24 que apareix com a projecte a la guia: Depredador.
Les que vam provar… La padrina ha canviat de doctrina 6a. Roca típica de cara obaga, amb líquen i relliscosa en algun punt. Es divideix en dues seccions. Primer diedre tècnic rebotós i després una fissura menys bona del que sembla des del terra. Ens va semblar durilla per ser només 6a.
El hombre con cara de seta 6c. Trenta-cinc metres de bona roca. Més o menys fàcil fins a un bon repós i llavors arriben les dificultats. Grau concentrat en els últims parabolts.
Amb aquestes vies s’amplia una mica el ventall de vies per sota del setè i vuitè grau en aquest sector i dona per un bon matí d’escalada fins que el sol entra passat el migdia.



dimecres, 24 d’agost de 2011

Climbingterms.com, un diccionari de muntanya i escalada

Climbingterms.com és el lloc online del llibre "Climbing Dictionary", el veritable protagonista de tot això. El web ha nascut a arrel del llibre i com a extensió d’aquest. Però… què és tot això?
Matt Samet, escalador i escriptor, desk editor de revistes com Climbing o Rock & Ice, s’ha preocupat de recollir en un sol llibre més de 660 mots referents al món de la muntanyisme i l’escalada. El diccionari inclou tant paraules tècniques, com argot (slang), expressions locals, i fins i tot paraules antiquades que ja quasi no es fan servir.
Per a que el diccionari no es converteixi en una llista tancada de paraules, a través del web Climbingterms es pretén anar actualitzant la llista constantment. Ja hi han un bon nom de noves entrades.
Tot una ‘frikada’ oi?
El llibre (en anglès) es pot adquirir a la xarxa a llocs com Amazon. A The mountaineers books trobareu l’edició eBook (es pot adquirir també físicament però les seves despeses d’enviament internacionals són molt altes).
Evidentment està orientat al públic anglosaxó però un toc original a la tan estimada biblioteca de muntanya mai està de més.

Un vídeo molt il.lustratiu...

diumenge, 21 d’agost de 2011

Mont-Ral. Descens del riu Glorieta

Hi ha dies d’estiu en els que ni a l’ombra s’hi pot escalar. Toca calor i l’agost s’està venjant. Lo del juliol va ser quasi com un miratge… Un cop et fas a la idea et resignes i comences a buscar alternatives a la vertical.
Una de les activitats estrella a les muntanyes de Prades durant l’estiu és el descens del riu Glorieta. Malgrat que es pot realitzar durant tot l’any és ara quan més gent s’anima a fer-lo.

Fonts del Glorieta

El caudal és perenne des de les Fonts del Glorieta. A la secció anterior només trobarem aigua en determinades èpoques de l’any. Igualment es pot fer aquest tram en sec però crec que és millor estalaviar-s’ho i fer el primer ràpel a les fonts. A partir d’allà ens esperen una desena de ràpels (màxim 15m) i uns quants salts (màxim 7m).
Descens fàcil però de gran bellessa, recomanat tant per principiants com per barranquistes avançats. Una de les formes més originals de conèixer aquest racó de la vall.

Niu de l'Àliga

Si fem el barranc en cap de setmana, durant el recorregut probablement trobem gent banyant-se en alguna de les zones accessibles des del camí. La cara i la creu. Uns en banyador, d’altres embotits en un neoprè. El clímax d’aquest contrast arribarà al Niu de l’Àliga, lloc de peregrinatge estival per excel.lència. Allà el barranquista es converteix en l’atracció del cap de setmana. Ens faran fotos, cridaran sorpresos quan rapelem i algú fins i tot aplaudirà quan rematis el barranc amb l’últim salt. Tot una experiència.
Trobareu tota la informació necessària per fer el barranc aquí.

Ressenya extreta de barranquismo.net

dimarts, 16 d’agost de 2011

Montserrat. Punsola-Reniu al Cavall Bernat

Sempre havia pensat que el primer cop que escalés el Cavall Bernat ho faria per la via Normal, per allò de ser la clàssica entre les clàssiques de l’agulla, i la més senzilla. Però un dia algú em va parlar de la Punsola-Reniu (240m, V/A0 o 6c)
Em considero un neòfit de Montserrat i vaig coneixent aquesta muntanya màgica poc a poc: llegint algun llibre, consultant piades als blogs, mirant ressenyes, apuntant recomanacions personals d’altres escaladors, escoltant batalletes de tal o altra via, i com no, anant a escalar de tant en tant. Amb una mica de tot plegat finalment va cuatllar la idea d’estrenar-se al Cavall per la Punsola-Reniu, deixant la Normal per una altra ocasió. Que hi toqués l’ombra també va ser un bon reclam (encara que fos a partir del quart llarg).

Objectiu a la vista

A l’aparcar el cotxe a Santa Cecília i divisar el nostre objectiu se’m va fer un nus a la gola. D’acord que la via està equipada i que els llargs més durs es poden fer en A0 però la majestuositat pètrea d’aquesta agulla imposa respecte, sobretot si no ets un habitual de Montserrat i gaudeixes d’aquest paisatge només de tant en tant.
Sobre l’escalada poc a afegir als rius de tinta que se li han dedicat i a les desenes de piades que corren per la xarxa. Uns apunts personals…
Vaig gaudir de valent tots i cada un dels llargs, sobretot els que vaig fer de primer. El tercer llarg em va semblar una joia en el seu grau. El quart, polidet de peus, i sumat a la típica finura montserratina, ens va fer patir més de l’esperat. Al cinquè i sisè està el tomàquet. La intenció era anar en lliure però quan la cosa va començar a desplomar i els forats i bolus es van fer petits… Vam tirar de cinta!

L2

Em queda un regust amarg per no haver encadenat aquests dos llargs, i més amb lo cosits que estan. Conviden a anar en lliure sí o sí, però aquest cop es tractava d’arribar a dalt i gaudir de l’ascensió.
El setè llarg és de traca. La curta travessa per canviar de vessant em va posar el cor a mil. Quin pati! Quin ambient! De reull, a la dreta, veus la Paret de Diables impassible, per sota el buit, i per sobre uns elegants passos més de quart grau sobre patates. Sensacions indescriptibles.

Pati! I l'omnipresent ombra del Cavall Bernat

A l’arribar al cim pell de gallina. Vaig veure la figura de la moreneta i encara no m’ho creia. Buah! Ja està! Tant de temps pensant en pujar-hi i de sobte em trobo allà sol, cridant “reunió!” i assegurant al Roger, a qui espero per compartir aquest moment tan especial per qualsevol escalador. Ara jo puc dir que ho sóc no?
Al cim corre un vent fresc. Ens hi estem una bona estona abans de baixar-hi. Rapelant per la via Normal ja entren ganes de tornar a pujar. Es veu ben maca.
Tornada entretinguda per la Canal del Cavall i de nou pel camí de l’Arrel.

Ressenya a mà en un 'crossover' de la del Luichy i Escalatroncs

Recuperem forces al Bar Anna tafanejant ressenyes. I ara? Quan tornen a Ca la Monste? Quina serà la propera?

dilluns, 15 d’agost de 2011

Escalada urbana a Santiago de Xile

Hi ha qui no renuncia a escalar encara que sigui a la jungla d'asfalt. Només és qüestió d'imaginació. Escultures, monuments, edificis i altres construccions de Santiago de Xile són el particular camp de joc d'un parell d'escaladors a "Dale una vuelta al tema".

Escalada Urbana. Santiago (CHILE) from ACECINE Producciones on Vimeo.




dijous, 11 d’agost de 2011

Un tros d'estiu. Recapitulant

Després de començar l’estiu fent algunes vie(te)s llargues a Cavallers, Escales o Sant Llorenç de Montgai, arribava el torn de l’esportiva.
Sempre buscant l’ombra he revisitat sectors ja coneguts. Així he pogut tatxar vies que tenia a la llibreta de projectes i m’he tret unes quantes espinetes. Però clar, també en tinc de noves clavades. Què seria de nosaltres si no tinguessim cap via “de les que et treuen la son” al cap? Sense aquest punt d’obsessió l’escalada no seria el mateix.
L’estiu i Mont-Ral fan bona parella de ball. Allà encara poden amb mi la Ta 6b+ i Ella es así 6c, però al menys vaig poder encadenar Sobredosi de couldina 6a+. Feia més o menys un any que l’havia provat i aquell dia l’únic pas fi de la via se’m va creuar. Trenta metres de bon canto i continuïtat.

Oriol escalfant a La forestalilla 6a. Curiosa travessa

Un dels dies que més calor ha fet durant tot l’estiu ens van donar per anar a Lo Paredón (Cabacés). A primera hora del matí s’estava bé, però després d’haver escalfat fent tres vies fàcils no hi havia qui es quedés de segons quins forats. El magnesi quasi es derretia a les mans. Poca cosa més vam fer…
També he fitxat a Margalef. Una escola no gaire recomanable a l’estiu però on si tens sort amb el dia i no és molt xafugós encara s’hi pot escalar. Era obligatori anar a Chorreras. Allà tenia un compte pendent amb Misca bereber 6b+. Punt vermell al primer pegue del dia. Bé, però llavors pugem una mica el llistó no? La Peus de plom 6c em va donar una bofetada. Què malament se’m donen les vies físiques! I el pas per xapar la R? Això què és!? Em sembla que el proper dia que hi vagi em dedicaré a la plaquera Slalom 6c. Ja sento com em criden aquelles nypapes. Abans de baixar cap a Can Regino, al Reggae per fi vaig fer Mazapán del Turkastán 6a+, i crec que si fos 6b ningú es queixaria.

Per no confondre's

A Can Regino no havia no estat mai i em va agradar el que vaig veure. Un bon mur vertical, desplomat en algun punt , on predomina el sisè grau. Llàstima que vam arribar sense gaires forces i després de fer un cinquè vam decidir que era l’hora del bocata i la birra. A veure si el visito en breu i puc fer una piada en condicions.
Seguint el tour de l’ombra la setmana passada vaig anar a Siurana un parell de dies. El primer moltes bofetades i com a trofeu de consolació Un dia de neu 6a+, bona via per cert. El segon a l’Aparador i la Siuranella Est. Vam anar per feina. Encadeno la boníssima Sorry not clean 6b, que ja havia fet en top-rope l’estiu passat. Espectacular fissura amb algun pas psicològic que et posa a to. En la resta del dia ja no vaig encadenar res més, però em va deixar molt bon sabor de boca Pocapena 6c –una altra física-. També li vaig donar una oportunitat a Gatzara 6c però amb la calor poques nyapes es podien mossegar.

Eh.. Mmm...

Per tancar el resum, una visita de tarda al sector d’interès local Paret dels ràpels a Pratdip. La intenció era encadenar les tres vies més noves de la part dreta i així va ser. A totes tres sense una bona tècnica de peus no hi ha res a fer. El grau no està collat però tampoc el regalen. Bona roca i les vies són més guapes del que semblen a primera vista.

Derek magnesiat

Aquí s’acaba aquest tros d’estiu i aviat la meva llibertat indefinida. Serà dur tornar al món laboral i no poder sortir a escalar quan em roti. Un altre cop a fer d’escalador de cap de setmana, però… Que me quiten lo bailao!

dilluns, 8 d’agost de 2011

High-line a Yosemite Falls

Els vídeos de high-line em captiven especialment. La immensitat del paisatge que envolta a l'"equilibrista" desafiant al buit i la gravetat es multiplica, guanya un valor especial. En aquesta ocasió Dean Potter fa de les seves a Yosemite Falls, el salt d'aigua més alt de l'Amèrica del Nord.

Yosemite Falls High-Line from Camp 4 Collective on Vimeo.



Revisió corda Sterling Kosmos 10.2mm 70m

Aquest post no té cap interès comercial ni conté una veritat absoluta. Simplement és l’apreciació personal sobre un producte que m’està donant un resultat execel.lent i ho volia compartir. Parlo de la corda Sterling Kosmos 10.2mm 70m.
Moltes vegades els dubtes ens assalten quan decidim renovar el nostre material, sobretot si el producte que hem fet servir fins llavors no ha donat el resultat esperat. No vols tornar-te a equivocar. Comença la cerca del “producte perfecte”, que en cada cas anirà en funció del pressupost del que disposem.
La primera corda que vaig fer servir va ser una Beal Edlinger 10,2mm. Econòmica i d’una marca referent, però que voleu que us digui… El resultat no va ser gens bo. No corria bé amb el gri-gri, s’arrissava molt, la funda es va pelar ràpidament i en poc temps es va inflar molt. I això sense donar-li un ús gens intensiu i cuidant-la. Després de més de tres anys tocava canviar-la.
Quina corda comprar? Vaig estar buscant uns quants dies per la xarxa i les opcions eren múltiples. El meu pressupost tope era de 150€ però aviat vaig veure que si volia una bona corda hauria de pujar aquest límit. Millor apostar sobre segur. Sterling va ser la marca escollida.


Després de set mesos fent servir la corda de forma més o menys intensiva (tres o quatre dies per setmana), en escalada esportiva d’un o varis llargs, el resultat no podia ser millor. La durabilitat de la corda és patent a simple vista: manté intacte el diàmetre original (no s’ha inflat gens) i la funda i ànima estan impecables. El tacte continua sent molt agradable i no ha perdut flexibilitat. Aquesta última qualitat facilita els xapatges i comoditat a l'hora de manipular la corda per qualsevol maniobra.
La funda és prou neta i no agafa molta pols, sempre tenint en compte que es protegeix del terra de forma adient.
És important apuntar que gràcies al tractament exterior de DryCore la corda ressiteix de forma excel.lent l’abrassió i manté la fortalessa original.


Tot això és el que buscava! Si teniu dubtes a l’hora d’aquirir una nova corda, personalment crec que aquesta és una bona elecció.
El preu oscil.la entre els 160-190€ (en la versió de 70m), amb una relació qualitat-preu molt bona. A la província de Tarragona podeu trobar cordes Sterling a Vivac (Reus) i a Goma II (Cornudella).

Sterling Rope Factory a Maine (EUA)

Visit to Sterling Rope from UKClimbing.com TV on Vimeo.


Chris Sharma presenta alguns dels models d'Sterling a la fira OutDoor 2011

Chris Sharma on Sterling Rope - UKC/UKH at OutDoor 2011 from UKClimbing.com TV on Vimeo.


De nou Chris Sharma. Aquest cop en una curta entrevista realitzada per Sterling que inclou imatges espectaculars provant algun dels seus projectes

Chris Sharma - Sterling and Climbing from sterling rope on Vimeo.

dimarts, 2 d’agost de 2011

Escalada a l'ombra a les muntanyes de Prades

No són molts els sectors per escalar a l’ombra a les muntanyes de Prades. Potser ens ofereix més opcions el Montsant amb Margalef i Cabacés, però quan la canícula estival no perdona aquestes escoles no són gaire bona elecció. En tot cas sempre haurem de combinar sectors de matí i tarda, amb alguna excepció puntual com la Paret del Grèvol a Mont-Ral (encara que a algunes de les seves vies toca el sol al migdia).
El post es centra en les escoles de La Mussara i Mont-Ral i sempre des d’un punt de vista subjectiu. Les combinacions són múltiples i al gust de l’escalador. Pel que fa al grau, les vies recomanades no passen de 6c.
Començant per La Mussara, és del tot recomanable visitar el sector Aritjol. Ombra fins a les 15h aproximadament, roca excel.lent i predomini del sisè i setè grau. Trobareu més informació i enllaços a les ressenyes en aquest post.
Els dos cinquens de la zona 1 són prescindibles, per col.leccionar. Una bona via per escalfar: Rantanplan 6a. Dos bons 6b: Aquí hi ha de tot –continuïtat sobre bon canto i lleuger desplom- i No me seas cosobar –fissura i placa amb ‘aleje’ fins a la R-. Una clàssica: Sandruska 6b+.
A partir del migdia, si no volem torrar-nos, haurem de canviar de sector. A La Mussara mateix, La Isabel, amb orientació est, és una bona alternativa amb ombra de tarda. Altres opcions són El Soterrani o la zona de les antenes, on trobarem ombra de forma parcial depenent de l’orientació. Això sí, generalment tocarà passar calor i patir el sol a peu de via.

Roger a No me seas cosobar 6b

Si fem una pausa per dinar al refugi de La Mussara i la tarda es presenta ennuvolada –fet habitual durant aquest estiu- no caldrà agafar el cotxe i caminant podem arribar als sectors de Les Airasses. A totes les parets de Les Airasses II el boscós peu de via ens garanteix l’ombra. Aquí caldrà saber escollir les vies a escalar si no volem patinar més del compte. Als subsectors Gessa, El Pen-i-tent i El Caputxino la roca conserva el seu estat original i segurament escalarem en soledat. Recomanable El Penis 6a+ al Pen-i-tent (via num. 26b a la guia “Escaladas en Mont-Ral y la Mussara”).
Mont-Ral és una bona escola d’estiu. Jugant amb les orientacions podrem escalar a l’ombra sense problemes i a vegades fins i tot caldrà un folre polar finet, sobretot si escollim la Paret del Grèvol.
Una combinació del tot recomanable és començar el dia a l’Arrepenjada i la tarda passar-la a El Riu. A sobre li podem sumar un bon bany al riu Glorieta, ben a aprop d’aquest segon sector.
A l’Arrepenjada trobareu joies com Ta 6b+ o Ella es así 6c. Dues vies atlètiques i de continuïtat. Més curta però del mateix estil és Yu yu 6a+. Una via poc repetida però del tot recomanable.

Oriol a Yu yu 6a+

Al sector El Riu arriba l’ombra cap a les 16h de la tarda, abans a la paret que a peu de via. Aquí trobarem un dels millors 6a de l’escola, i m’atreviria a dir que de totes les muntanyes de Prades. La via Jolly Jumper ens recompensarà amb una escalada perfecta en diedre que culmina amb uns últims passos de placa generosa en canto.
Per seguir acumulant metres podem fer Sobredosi de Couldina 6a+, un festival de canto i continuïtat, i Gos Salvatge 6b, de presa petita i amb passos obligats als últims metres.
Si no volem carregar tantes cintes exprés Arramba i clava 6a+ i Pedreres de merda 6a són les nostres vies. Exigents pel grau totes dues.
A l’esquerra del sector entrant per la via Nasío pa volá 5 podrem sumar fins a quaranta metres de verticalitat empalmant els segons llargs. Ambient i pati garantits.
Evidentment, les opcions no s’esgoten amb aquestes dues escoles. A La Riba, Siurana o Arbolí també trobarem bons sectors a l’ombra. Però això ja donaria per una altra entrada...

divendres, 29 de juliol de 2011

Estrenar peus de gat

Fa pocs dies es va celebrar a Friedrichshafen la major fira de material de muntanya del món: OutDoor. Els malalts dels material segur que ja han “surfejat” per la xarxa per conèixer algunes de les novetats que es van presentar.
En el camp de l’escalada vàries marques van donar a conèixer els nous models de peu de gat que comercialitzaran la propera temporada.
Tant si us agrada canviar de marca o model cada poc temps, com si esteu pensant en fer-li el salt al vostres peus favorits us agradarà l’article que publica UKC.
En un extens reportatge compilen les novetats de les marques Five Ten, Boreal, La Sportiva, Evolv, Edelrid, Red Chili i Scarpa. Fixant-se principalment en els models tope de gama, criden l’atenció la nova goma ultra adherent de Boreal –Zenith-, una edició limitada dels clàssics Mythos o els Shaman, dissenyats per Chris Sharma.
El reportatge inclou vídeos amb figures com Yuji Hirayama o Stefan Glowacz explicant les mil meravelles d’algun dels models.
Una ajuda més si no acabeu de decidir-vos en la vostra propera compra. Jo de moment segueixo fidel a Tenaya (a veure quan renoven la plana web!), encara que mai se sap…

Fidelitat...

En aquest vídeo Matt Segal i Chris Sharma expliquen les característiques tècniques dels nous Evolv Shaman...

dilluns, 25 de juliol de 2011

Montserrat. Vinya Nova. Placa Cangur i Recuperació

Al juny em van posar falta. Vaig fallar a la meva cita amb Montserrat. A partir d’ara potser serà més complicat complir però es farà el que es pugui.
Després d’uns quants intents per fi podem coincidir uns quants habituals i descobrir aquesta coneguda (i concorreguda)zona d’esportiva. Jugarem amb les orientacions: al matí ombra a la Placa Cangur i a la tarda als sectors clàssics de la Vinya Nova, Recuperació en concret.
La Placa Cangur té fama de comptar amb trams de roca descomposta en algunes vies però m’ho imaginava pitjor. La roca està prou sanejada i només caldrà anar amb compte en algun pas aillat. Bé, i si s’escapa un a vista per culpa del trencament d’una presa es repeteix la via i llestos, no Jose? En qualsevol cas, recomanable l’ús del casc tant escalant com a peu de via.
Entre tots vam fer quasi totes les vies, deixant pendent alguna per una possible propera visita intentant tancar projectes. Personalment recomano Haka 6a+ -tècnica i fina-, Atraco en St Moritz 6a+ -diedre amb regust clàssic- i Moloko 6b+ -placa apretona-. El Santi i el Jose diuen que Te Deum 6c també es mereix un pegue.

David a la via num. 2 6a

A partir de les 14h més o menys entra el sol i busquem refugi a l’ombra per descansar i recuperar forces. A la tarda l’equip es redueix a tres motivats.
Al Recuperació tenim ombra des de les 15.30/16h i acabarem d’exprimir l’energia. El David descobreix com les gasta un 6a (num. 5) de nyapes i peus minimalistes. Ell diu que això de les “finures” no és lo seu. A mi em passa al revés, les vies físiques em tomben però les de nyapes i agonia m’agraden. Surt a vista però trobo que un plus potser li faria justícia. El Roger segur que hi està d’acord també.
Faig un cinquè curiós per posar-li les cintes a un dels projectes del dia. Un 6c (num. 8) amb una entrada rabiosa que es queda al tinter. S’allarga la llista doncs…
Els companys fan un 6a (num. 2) a l’inici del sector i em comenten que el grau els hi sembla collat i té un pas obligat i psicològic. Me la reservo per un altre dia i provaré un 6b (num. 14). L’última del dia, no sé com aniré de forces però la línia em motiva. Placa interminable, d’escalar entre xapa i xapa, amb continuïtat i sense donar un respir fins que fas el últims moviments cap a la cadena. Molt bona.

Pollegó de la Vinya Nova. Aresta Ribas a la llista de projectes

Donem per tancadala sessió vertical. A la tarda hem gaudit de temperatura rotpunkt, un folre polar no hagués anat malament.
Fent números… Vuit vies encadenades. Feia dies que no sumava tants metres fent esportiva. Com m’agrada Montserrat!