dijous, 31 de març de 2011

Siurana. Can Paràsit i voltants

Així presenta la guia de Siurana Can Paràsit: “Bon sector. Vies de placa o lleuger desplom, varietat d’estils en un sector cada cop més popular. Peu de via còmode i ombra a la tarda. Les primeres vies són de J.Chaparro, de l’any 1986.”
Vaig visitar aquest sector una tarda de setembre de l’any passat. Un dia entre setmana. No sé des de quan s’havia aixecat la restricció d’escalar però quedava clar que es convertiria en un clàssic instantani. Quasi totes les vies estaven ocupades! Les ressenyes llavors es podien trobar en un dibuix a llapis al càmping.
La popularitat que ha anat guanyant Can Paràsit no és gratuïta. Només he escalat les vies per sota de 6b+ i totes, absolutament totes es mereixen un pegue. Menció especial per Ateva 6a+ i La Marabunta 6a+. Projectes motivants? Kagarro malababa i Tutti quanti.

Ateva 6a+

El passat dilluns va ser la primera vegada que escalava aquí sense que hi hagués cap cordada més. Situació ideal per anar sense presses i deixar que flueixi el dia. El Jose i el David s’emporten el quartet Rasputín, La viuda negra, La Marabunta i Ateva. Jo ja tenia fetes les dues primeres i m’apunto també els dos 6a+. Em va fer especial il.lusió encadenar La Marabunta, ja que els desploms no s’em donen gaire bé i va sortir a vista. Molt guapa!
La qualitat de les línies ens va fer oblidar ràpid les ganes que teniem d’anar a la Siuranella Central. El mestral bufava fort.
Ara cal abandonar la comoditat del grau més o menys assolit i buscar un projecte motivant. Que ens faci apretar. Recordava una recomanació sobre la via El tiempo se ha reído de los que no han venido 6c i era el primer cop que estava lliure! El magnesi i la goma dels gats destaca sobre l’atractiva i cridanera roca taronja. La trobarem a l’extrem dret de Can Marges de dalt.

La marabunta 6a+

Aquí deixem que el Jose li doni primer. Està fort i no serem nosaltres els que el privem d’aquest honor.
La via desploma de principi a fi i concentra la màxima dificultat en la primera secció. Passada aquesta les presses són espectacularment grans i només cal aguants fins la cadena. La curta bavaressa final és la cirereta d’una via cinc estrelles.
No li podem posar el punt vermell, de fet el David i jo li donem en top rope, però allà està. Caldrà guanyar força per superar els primers moviments.
Aquesta ens deixa ben buits i poca cosa més farem. Li recomano al Jose Pixapins 6a+. A Can Marges de baix.

Les restriccions van donar pas a la redescoberta d'un bon sector

L’havia fet en top rope fa temps i la recordo com una via física i exigent pel grau. Ell encadena sense problemes i em diu que és de les millors del dia. En el meu pegue sento que la força ja no acompanya i ni tan sols puc acabar la via. Anem bé...
Ja n’hi ha prou per avui. Passem per l’”oficina” per finiquitar el dia i ens remirem les vies que volem provar a la Siuranella Central. Segur que no tindrem prou amb una jornada…

dimecres, 30 de març de 2011

La Mussara. Espantaocells, Covallonga, Diedres i Del Mig

Quin mes de març més boig. No recordo gaires dies d’estabilitat meteoreològica al cent per cent. El diumenge no va ser una excepció.
A La Mussara el mestral bufava de valent a estones i quan estaves a paret per moments semblava que haguessis de sortir volant.
La intenció és fugir de la massificació. Sembla ser que Margalef estava saturadíssim i segur que els sectors populars a Siurana també estaven ben plens. Març i abril, dos mesos de temporada alta per l’escalada a la zona de Prades-Montsant.
Escollint La Mussara ja sabem el que ens trobarem. Grau apretat, old school, per curtir-se. Un cop o dos al mes hauriem d’escalar aquí obligatòriament. La qualitat de les vies és quasi sempre excepcional, només caldrà evitar les més sobades.
Aquest cop no piaré sobre les vies que vam fer. Em limitaré a donar una mica d’informació sobre vàries coses. Anem per sectors…

Per trobar l'Espantaocells

Espantaocells


A la via Espantaocells va haver un desprendiment ja fa un temps. Va caure una llastra gegant que hi havia arribant a la R1. La via va ser reequipada en aquell tram amb dos parabolts (la resta està amb químics) i no ha variat el grau, 6a.
La cosa canvia si volem seguir fins a la R2. Abans fins a dalt era 6b però al caure la llastra no ens podrem incorporar cómodament per caçar les primeres bústies. Ara cal fer uns passos molt tècnics i el grau deu quedar en 6b+/c. Opinió que ens dona l’Alexis, l’únic que encadena la via fins dalt. O sigui que ara tenim Espantaocells reloaded (L1+L2).
Just a l’esquerra de l’Espantaocells està Xell 5+. A mi em sembla un 6a com una casa però a La Mussara els cinquens són així. Oblidant-nos del grau és important tenir en compte que la reunió d’aquesta via està desequipada. Tenim dues opcions: o seguir fins a dalt i empalmar amb la via Sufre mamón 6b o despenjar-nos des d’on estava la R originalment i després recuperar el material de baixada si hem fet l’Espantaocells.

Covallonga

A l’esquerra de la via Sacallonga 4+ es va equipar al juny de l’any 2001, per Cinto Romero, Joan Canals y José María Pérez, la Vía del marro (56m, L1 5+ -variant per l’esquerra de 6b-, L2 5+). No ressenyada a la guia de La Mussara. D’aquesta forma s’amplien les possibilitats en aquest sector i es pot fer una agradable via de dos llargs equipada que complementa a la popular Covallonga. (més info a Desnivel num. 184, any 2002).

Espantaocells reloaded

Diedres

En aquest sector hi han dos diedres de sisè grau espectaculars. Un és El canto del gallo 6c+. Línea que sembla tallada a ganivet i que encara ens queda una mica lluny. L’altre és Jarto d’estar harto 6a+. Just quan comença la secció on t’has de col.locar al diedre sembla que s’ha trencat una pressa clau. El grau ara no deu baixar de 6c (o hi ha un pas que no vam veure).

Del mig

En aquest no s’ha trencat cap presa, l’equipament és correcte i les vies són boníssimes. Però… com piquen!

dimarts, 29 de març de 2011

Reinauguració del refugi de Siurana "Ciríac Bonet"

El proper divendres 1 d’abril el refugi de Siurana “Ciríac Bonet” obrirà de nou les seves portes. Les obres s’han portat a terme durant sis mesos i s’ha reformat totalment l’espai. Els nous guardes, Inés Piñeiro i Carles Domènech, oferiran el dissabte un piscolabis amb motiu d’una jornada de portes obertes. D’aquesta forma tothom que estigui interessat podrà assistir per conèixer les noves instal.lacions. La jornada es realitzarà en dos horaris: una al matí de d’11 a 13 h, i l’altre a la tarda de 17 a 19 h.
Amb la reobertura del refugi s’amplia l’oferta d’allotjament amb preus econòmics i es converteix en una opció a tenir en compte per tot el col.lectiu escalador.
Trobareu més informació a Cornudellaweb.



* Les fotografies són cortessia de l'Inés Piñeiro i Carles Domènech

Aresta GER al Roc Ponent

Quasi des del primer dia que vaig descobrir l’escalada segueixo fidelment les piades d’uns quants blogs, sense discriminar entre disciplines. Boulder, esportiva, clàssica, … Al principi no entenia “conceptes” com fer un pas en A0, anar a vista, arquejar, etc… però conforme m’anava enganxant tenia ganes de més i tot aquest vocabulari es començava a fer familiar.
Tanta informació pot arribar a saturar en certs moments però quan estàs davant d’alguna cosa que realment t’interessa es grava al teu cervell i d’allà ja no s’escapa. En el cas d’una via, veus una ressenya, llegeixes una piada, les fotos són atractives, l’entorn sembla espectacular, i ja només penses en quan fer-la.
Això em va passar amb l’Aresta GER al Roc Ponent del Barranc de Castellfollit (Poblet). Tenia tots els ingredients: grau baix ideal per iniciar-se en l’autoprotecció, lloc solitari, roca granítica, clàssica entre les clàssiques, la més llarga de les muntanyes de Prades, i al costat de casa.

Roc de Ponent a la caiguda de la tarda

El dissabte passat va ser el dia D. El Roger i jo afrontem la nostra primera via clàssica desequipada. Estrenem cordes i joc de friends. També descobrim el Barranc de Castellfollit. Tan a prop de casa i no hi haviem estat mai, imperdonable.
Respecte a la via hi ha molta informació a la xarxa. Jo tenia a casa un parell de llibres amb la ressenya però vam preferir seguir alguna piada recent. Si voleu fer la via us recomano la ressenya del blog Escalatroncs. Molt acurada i clara, com totes les que publiquen. Si la seguim bé no farem passos erràtics buscant l’itinerari. Malgrat això nosaltres ens vam equivocar en el segon llarg i inicialment ens vam anar massa cap a la dreta (al dia següent parlant amb un company que coneix bé la via em va dir que això li passa a molta gent).

Inici del primer llarg

La línea és d’una lògica aplastant. Sistema de diedres als dos primers llargs i després només cal seguir el fil de l’esperó. Fàcil de protegir i agraïda d’escalar. Menció especial a poder muntar totes les reunions en arbres, excepte una, en cómodes replans. Mentres assegures al company gaudeixes d’una pau i d’un paisatge impagables.
Arribem al cim del Roc Ponent satisfets. La via ens ha ofert grans sensacions i hem pogut practicar l’art de l’autoprotecció. A la capsa metàl.lica on està el llibre de piades trobem una sorpresa –jo en deixo una altra-. Volia penjar una foto però millor que ho descobriu si feu la via. Fotos de rigor, dinar escàs que sap a glòria i a enfilar la baixada. Només caldrà seguir les fites per tornar a trobar la tartera que haviem agafat també per arribar a peu de via. Aquest descens és més propi d’un ambient pirenaic que de les muntanyes de Prades. Meravelles de la geologia.

Tartera que agafarem tant per l'aproximació com pel descens

De tornada coincidim amb una cordada que prepara el material per anar a fer una via a la cara nord. Els únics escaladors que ens trobarem en tot el dia. Aquí la soledat està pràcticament garantida.
Per arrodonir el dia fem uns metres més a unes vies d’esportiva que hi han a la Paret del Camí o Paret del Mur. No tenim ressenya però si no em deixo cap hi han deu vies equipades i el que semblen dos projectes. Sobre els graus, la primera començant per l’esquerra no deu passar de quart, al mig un parell de cinquens, al costat d’aquests unes quantes dures i a l’extrem dret dues que deuen rondar el 5+/6a.

Paret del camí o Paret del mur

Torre del Moro. Terreny de joc per properes escalades

Després d’aquesta experiència i consultant la Guia d’escalada clàssica a les muntanyes de Prades, ja hem apuntat un parell o tres de projectes al barranc, concretament a la Torre del Moro. Les vies Alicantropia i Paranoia nocturna són objectius prioritaris. Com sempre, seran benvingudes les recomanacions. El lloc ens ha atrapat i crec que abans de que arribi l’estiu tornarem uns quants cops.

diumenge, 27 de març de 2011

Santllors Santllors

No ho podia demorar més, havia de visitar Sant Llorenç del Munt ja! El Jose, local i enamorat d’aquesta escola, només em parlava meravelles i li debia una escapada des de feia temps. Dimecres va ser el dia.
Faig cordada amb el David i el Jose, que evidentment farà d’amfitrió i guia de luxe. Dona gust conèixer noves escoles sense haver-te de preocupar d’estudiar aproximacions, mirar de trobar les millors vies, orientacions, etc…
El matí comença bé. Per arribar als sectors s’ha de caminar més del que estem acostumats. Això m’agrada. Gaudir d’un entorn espectacular, que em recorda al Montsant en alguns moments, i escalfant bé tot el cós abans de començar amb la verticalitat. Valoro molt les aproximacions llargues. Li donen un plus a l’escalada, sento que el dia és molt més complert.

El famós podrit

La intenció és escalar a El Diafragma però quan arribem encara toca l’ombra. El Jose fa Sonrisas rotas 6a, la deixa muntada, i tornem sobre els nostres passos per escalfar al sol que ens ofereix el Sardineta de baix. Sempre que visito per primer cop una escola m’agrada començar amb alguna via fàcil per tastar la roca. Aquí faig Cazo grande 5 i Usimàndries 5+. La primera és molt curta però bona en el seu grau. La segona és un cinquè on cal apretar un pèl. El David també fa Usimàndries per començar el dia.
Ara sí, anem cap a les recomanacions de la jornada. No explicaré gaire cosa sobre les vies per no trencar l’encant d’anar a vista. Sonrisas rotas m’ha semblat un dels 6a més macos que he fet mai. Dificultat sostinguda i roca excel.lent.
Després els tres encadenem Die-drosi 6a+ al primer pegue. No m’ha semblat un via fàcil per fer a vista però ha sortit! Escalada elegant i molt gestual. Cinc estrelles.
Pel costat dret puja Astènia 6b+. Des del terra la via sembla ben bona. M’havia plantejat provar-la però veient com ha apretat el Jose per treure tots els moviments decideixo descartar-la. Millor reservar-se per un objectiu menys ambiciós, a més, estic segur que cauran més visites a Santllors i provaré aquesta i altres vies.

Jose a Die-drosi 6a+

El David i jo seguim les recomanacions del nostre cicerone i ens plantem sota Blanca semana santa 6b. Desplomet a l’entrada i després placa fineta fins a la R. Ens costa més d’un intent però tots dos ens la podem apuntar, cadascú amb un mètode diferent tant per superar la primera apretada com per encarar la placa de roca abrassiva i adherent. Bona via.
Aquesta última via ens ha deixat prou cuits. Per acomiadar el sector el Jose li dona un pegue a Bàtvia dreta 6b. Sembla més difícil que la que hem fet nosaltres. Una relliscada de peu el priva d’encadenar. El proper dia cau i potser l’acompanyem a fer-la perquè ens diu que “les tres Bàtvies” s’han d’escalar.

Passos prefabricats per salvar el podrit a la Paret gran

No podem marxar de Santllors sense fer un tour per la Font Soleia i com no, mostrar els nostres respectes a la via preferida del Jose: Clave omega 6c. Imponent la Paret Gran, tant per les vies com per l’espai que ocupa a la muntanya. Motivant el Gruyère, aquest estiu ens deixarem caure per refrescar-nos. La Placa de l’Heura i “la clave”, que hauria estat bé provar però el temps se’ns tira a sobre i l’ombra no convida a calçar-se els peus de gat.
La retirada es converteix de nou en un agradable passeig i l’entrada del vespre ens deixa unes llums i vistes espectaculars. Ho tinc clar, tornaré a aquest racó del Vallès, ja sigui per fer esportiva -i potser alguna clàssica-, per pujar fins a la Mola, per… Qualsevol excusa serà bona, Santllors Santllors.

divendres, 25 de març de 2011

Arbolí. A Can Simiro fugint de l'àrea de confort

Com celebrar l’arribada de la primavera? Quina pregunta… Escalant!
Quedo amb l’Óscar i li proposo anar a Can Simiro (Arbolí). Ell no coneix el sector i crec que li pot agradar. A més, jo tinc un parell de projectes allà i estic motivat per intentar encadenar-los.
Els dos objectius del dia són Esperó 6b+ i Allegro ma non troppo 6c. Per part meva, una de les intecions a l’hora de provar aquestes vies és sortir definitivament de l’àrea de confort. Què vol dir això? M’ho explicava l’altre dia el Jose.
Segons el llibre Guerreros de la roca l’àrea de confort –que algú em corregeixi si m’equivoco, encara no l’he llegit- és aquell ventall de graus en el que et mous amb comoditat. Des de les vies que encadenes a vista sense cap problema fins a les que pots encadenar, en general, al segon o tercer pegue com a molt. En el meu cas aquesta àrea de confort trobaria el límit en el 6b aproximadament.
Està clar doncs que per evolucionar s’ha de forçar la sortida d’aquesta àrea. Si no provo un 6b+ o un 6c com sabré fins on arriben les meves aptituds? On està el límit?

Esperant torn

El llibre ¿Quién dijo miedo? explica una teoria semblant anomenada Zona de desarrollo próximo (ZDP). Cito el llibre: “Esta teoría apoya el hecho de que los objectivos que se establezcan supongan retos difíciles pero alcanzables. Tu ZDP es el espacio entre lo que eres capaz de hacer hoy sin ayuda y lo que puedes llegar a escalar “con ayuda” (con varias caídas, con 10 ensayos, en top rope, …). La ZDP es el espacio en el que se deben mover tus proyectos y objectivos para que resulten altamente motivadores”.
Tenint en compte tot això i amb la motivació de seguir millorant dia a dia m’he proposat intentar provar en cada jornada d’escalada, com a mínim, una via que surti de la meva àrea de confort. I sempre que sigui possible anant de primer.
Bé, deixem de banda la teoria i anem a la pràctica.
Óscar comença escalfant amb El robagallines 6a+. Jo l’aviso que el grau que marca la ressenya està desfasat. No sé on pot quedar però de 6b/+ diria que no baixa. Malgrat això sent curiositat i la prova. Al cap d’uns minuts em confirma el que li explicava. La desmuntaré jo al baixar de En braulies, que faig per escalfar.
Abans d’atacar el primer projecte el company li dona un pegue a Matèria satànica marina 6b. No encadena però té clars els passos pel proper intent. Jo passo de fer-la. La via no em motiva gaire encara que un dia o altre li donaré una oportunitat.

Esperó 6b+

Havent encadenat dos 6b+ prèviament Esperó es ressisteix molt. Tres pegues en diferents dies abans de la sessió de dilluns.
Començo jo amb la intenció de recordar els moviments i posar les cintes en un primer pegue. Sembla que les dues seqüències claus queden clares al baixar.
L’Óscar quasi encadena al primer intent, al segon no se li escapa, està fort! Jo encara l’hauré de fer dues vegades més per, finalment, encadenar. Sis intents en total. Em sembla un 6b+ dur, de fet, la via està decotada, abans era 6c. Un objectiu important superat. Un obstacle menys en el camí.
Seguidament, en un pegue decidit i fulminant l’Óscar encadena Matèria satànica marina. La via el deixa al.lucinat. Ben fet!

Textures

Les forces han anat minvant però tenim prou temps i ganes per provar Allegro ma non troppo. Una via clàssica de Can Simiro i possiblement un dels millors 6c d’Arbolí. Entrada a bloc -que es pot evitar pujant per l’arbre com fa quasi tothom-, secció intermitja molt fineta i després aguantar fins a la R.
Els dos aconseguim treure tots els moviments de la via, jo tocant l’arbre a l’inici, però el punt vermell haurà d’esperar, encara que sospito que no gaire perquè l’hem deixat calenteta. Mentres recollim intento fixar a la memòria el crux. Un projecte molt motivant per treballar l’ampliació de l’àrea de confort/ZDP.
Això es mou! Sempre motivats!

I parlant d'Arbolí, just quan anava a pujar el post veig aquestes fotos al blog de l'Andoni Pérez, disparades per Victor Montilla al Falcó. Un sector del que espero poder gaudir un dia o altre.

dimarts, 22 de març de 2011

Dues racions d'escalada. Arbolí. Racó de l'Emmanuelle (II)

No havien passat ni cinc hores des de que haviem deixat d’escalar i ja estàvem cremant goma un altre cop. Una estona abans muntem el camp base a l’aparcament de l’ermita de sant Pau i l’Oriol deixa anar una de les seves propostes marcianes: “Anem a fer bloc després de sopar? Amb la lluna plena que tenim no caldrà ni gastar piles dels frontals!” Ai ai ai… Carreguem crashpads, peus de gat, magnesi i amb unes birres de més ens anem cap al Racó de la Puta. A blocar a la llum de la lluna, a fer el llunàtic!
Es nota que alguns no han escalat durant el dia i tenen fam de roca. Després de fer uns quants blocs fàcils per escalfar, l’Oriol, Roger i Txupi acaben picant-se per solucionar un problema duret, ni idea del grau. L’Andreu i jo ens limitem a donar ànims -sabotejant pegues al provocar més d’un atac de riure- i seguim amb la cervessa. Quan les forces diuen prou tornada a les furgos i a descansar, que a l’endemà ens espera una altra jornada fanàtica.

Algú va reviure uns quants records recuperant aquests peus de gat

Dissabte vam tornar al Racó de l’Emmanuelle. Just abans d’anar cap al sector ens trobem amb l’Antonio de 20 años reventando gatos a Arbolí. Un plaer poder-lo conèixer. Precissament ell havia avisat en un comentari a un post anterior sobre possibles restriccions al Racó de l’Emmanuelle. Vaig poder consultar-ho a un dels equipadors locals i no hi ha cap problema per escalar al sector. S’agraeix l’avís, cal tenir clares aquestes coses.
A l’arribar a les primeres vies veiem que encara regalima aigua en alguns trams de la paret. Esperem que les que volem provar estiguin en condicions…
Avui tindrem companyia al sector. Coincidim amb tres escaladors del Centre Excursionista de Maspujols i descobrim que són seguidors habituals del blog. És petit el món, i més el de la comunitat escaladora.
Per escalfar fem Desertors de la city 6a+. Cal pujar a un arbre per xapar el primer bolt. Secció fineta i després anar fent fins a la R. No està malament per començar.
Ens movem cap a la dreta i provem Cirano de priorat 6b. Aquesta només l’encadena el Roger. Té un pas llarg a bloc a l’entrada i es ressisteix després d’uns quants intents. La resta de la via és pur plaer.

Samba de l'olla 6b+ foto: Oriol Llorens

Després el Roger i jo ens posem a la veïna Samba de l’olla 6b+. Un altre cop només encadena ell. A mi em costa dos intents passar el crux. Li veig color. Es mereix un altre pegue però la deixaré per un altre dia, tinc en ment una altra via i necessito guardar energia.
Tornem a la part esquerre del sector. Aquí cadascú té els seus projectes: l’Oriol i Txupi Taraf! 6b, Roger Eh, Manuel! 6c i jo Mirada gitana 6c.

Mirada gitana 6c foto: Oriol Llorens

Per mi és un moment important, serà la primera vegada que em posi en un 6c. La via crec que se’m pot donar bé. Lleugerament tombada, de col.locació, adherències i nyapes. Les condicions no són les millors que diguem. Massa calor per quedar-se de segons quines presses però què hi farem! Després de lluitar-la al límit no puc passar de la tercera xapa i queda més de mitja via. Buf! Cap al terra. Ni tan sols he pogut acabar-la però les sensacions són molt bones. He trencat una nova barrera psicològica.
Els companys tenen sort dispar en els seus pegues. El Roger s’apunta el seu segon 6c –a veure si comença a provar algun 7a-, Txupi s’emporta Taraf! a vista i l’Oriol deixa la mateixa via a punt pel proper dia.
Ha sigut una jornada molt motivant que acomiadem, com no podia ser d’una altra forma, amb cervessa i parlant de viatges, nous sectors i algunes vies clàssiques que ens agradaria escalar. Sempre pensant en el mateix!

dilluns, 21 de març de 2011

Dues racions d'escalada. Siurana. Esperó Primavera (I)

De nou a l’Esperó Primavera. No han passat gaires dies des de que vam venir amb el David Skalatopi. Ell repeteix i aquest cop també es suma el Jose Bombero de la Roca.
Malgrat arribar de bon matí al sector no som els primers. Un trio de suecs ja escalfen –i prenen el sol- a Marieta de l’ull viu 6a+. Nosaltres seguim la paret cap a la dreta…
El primer objectiu és Tant se’n fot 6b, i ens hi posem directament sense fer res per escalfar abans que després la via segur que té molts pretendents. Via molt popular de travessa espectacular, i psicològica, en direcció dreta i continuïtat.
Aquest cop, anant fresc, no surt del tot malament fins a l’últim pas amb la R als morros. Després d’agafar corda patint (el fregament és important) per xapar se m’obre la mà del canto relativament bo i he de destrepar un pas per rectificar. Perdo confiança, provo per un altre lloc i… A volar! I quin vol! Pajaritu style cent per cent. M’envaiex una sensació d’impotència difícil d’explicar. S’ha escapat per poquíssim i crec que passarà un temps fins que la torni a provar. Al David li passa més o menys el mateix que a mi i el Jose la treu a vista sense cap problema.
Els suecs matiners acaben de provar Remena nena 7a i al Jose li tira la via també i decideix donar-li un pegue. La gaudeix de principi a fi ressolent tots els passos encara que no encadeni. Un bon entrenament per seguir evolucionant.
Mentrestant jo començo a practicar l’anglès i asseguro a un dels suecs a la via que se m’acaba d’escapar, no hi deixo de pensar en el maleït últim pas. Bé, deixem les frustracions de banda i seguim endavant que el dia és llarg.

Remena nena a l'esquerra i Tant se'n fot a la dreta

Em quedo fent cordada amb el suec -Jonas es deia- que així som tots parells i podem escalar sense parar. Ens anem cap al final del sector i allà faig Primera línea 6a, una clàssica. Grau apretat i assegurances allunyades al tram central. Una bona via però millor anar sobrat de grau que sinó tocarà patir més del compte.
El suec quasi s’emporta a vista Kataplax 6c+ i jo segueixo practicant el vocabulari d’escalada en anglès.
Els companys mentres també fan Primera línea, Penitenciagite 6b i abandonen a Pelandruska 6b. Aquesta última sembla ser que té tot el tomàquet a l’inici, amb passos que tenen truc, i es queda en projecte.
Passat el migdia entra l’ombra a la part on ens trobem. Ja ens va bé, portem un bona sessió de sol avui. El Jonas em fa tot un favor fent Records oblidats 6b. Cintes posades i a per la via! A veure si cau i em reposo del cabreig matinal.
Continuïtat, presa petita, col.locació, equilibri, passet cabron sense quasi res on agafar-se i últim tram de gaudir. Aquestes són les vies que m’agraden. D’anar fent, i quan menys t’ho esperes tens la cadena a tocar. Un cop més l’Esperó Primavera no decepciona.

Jose en un bon repós a Remena nena abans d'afrontar l'espectacular placa

Quan baixo em trobo a l’Oriol a peu de via. Es suma a la festa. Fa Ferralladura 5+ per escalfar i quasi encadena també Records oblidats. Està en bona forma. En quatre dies ens farà la pell!
El dia ha passat volant i ara me n’adono de la calma que ha regnat perquè no hem fet gaires vies. Ritme caribeny…
De tornada ens mirem les parets de la Siuranella. El proper dia anirem allà que encara no ho coneixem. Ja m’ho imagino… Primer a la zona central i després potser a zona est on hi han dos 6c que semblen boníssims.
Parem a Cornudella, algunes compres al Goma II i posem direcció a Arbolí on passarem la nit i escalarem al dia següent. Aquesta serà la segona ració d’escalada.

dijous, 17 de març de 2011

Un rocòdrom al Camp de Tarragona? (enquesta)

Set dies sense tocar roca i el síndrome d’abstinença comença a ser important. Ja tocava una mica de pluja però tampoc calia tanta aigua!

Sempre que passen tants dies sense poder escalar penso el mateix: Com m’agradaria que hi hagués un rocòdrom a prop per passar els dies de pluja, o entrenar habitualment, o simplement fer vida social, o… Em refereixo a un rocòdrom per fer esportiva, on poder desplegar la corda. Un lloc semblant a La Panxa del Bou, per exemple.

A la zona de Tarragona tenim La Cova a Reus, i altres plafons més petits, però per fer metres en vertical només el rocòdrom del poliesportiu de Vila-Seca, si no plou clar.

Fa uns dies també van inaugurar una torre/rocòdrom a Cambrils, situada al Parc del Pinaret, però em sembla que encara no s’hi pot escalar, i si plou doncs res de res tampoc.

Total, que jo em pregunto: Si hi hagués un rocòdrom gran a Tarragona, Reus o rodalies funcionaria? Us agradaria? Creieu que fa falta? O hi ha massa roca al voltant i no cal?

Us convido a votar a l’enquesta –tant si sou escaladors de la zona o com no- que penjo a la columna dreta i a que deixeu les vostres opinions en forma de comentari. A veure què surt de tot plegat!

dilluns, 14 de març de 2011

Arbolí. Racó de l'Emmanuelle

Sembla mentida però encara ens queden sectors per descobrir a Arbolí. Últimament ens hem centrat en tatxar alguns projectes a sectors molt populars com l’Ermita de sant Pau o El Dard i conforme aquests han anat caient hem hagut de buscar noves línies que ens motivessin.
Després d’una sortida marcada pel mal temps a Can Simiro el passat dijous només teniem mig dia per escalar. Bona ocasió per anar al Racó de l’Emmanuelle.
Sector amb vint-i-sis vies -algunes ben noves com Més escalar, menys criticar 7a i Mirada gitana 6c- amb predomini absolut del sisè i setè grau. També trobarem quatre vies de caràcter secundari de quart i cinquè grau. Peu de via abalconat.

Vista parcial del sector

A primera vista sembla que estiguem a Siurana, ja que destaquen atractives tonalitats grises i ataronjades sobre una roca calcària excel.lent. Però això és Arbolí! I sectors com aquest no tenen res a envejar a alguns de l’escola estrella de les muntanyes de Prades.
L’aproximació és recomanable fer-la des de l’aparcament de la pedrera i no des de la llosa de pedra on s’aparca per anar a El Dard. El camí està fitat i arriba de forma directa al sector. En poc més de cinc minuts trobarem les primeres vies –agrupades en diferents trams- i aquí ja no ens separarem de la base de la paret.
Per acabar amb aquesta introducció un consell. Si ha plogut els dies anteriors eviteu aquest sector ja que a la part superior de la paret hi ha bosc i l’aigua que es filtra impedeix que s’eixugui ràpid la roca.
Comencem escalant al pany de roca on estan les vies que més s’ajusten al nostre grau. Upri-refu 6a i Sant-Tiveri 6a+ comparteixen el primer parabolt i els dos últims. Bona roca i bonics moviments.

Oriol a Taraf! 6b

D’aquí ja directes a apretar un mica més que el sol no durarà gaire. Recomanades Taraf! 6b i Eh, Manuel! 6c o sigui que no ens ho pensem dues vegades.
Segons la guia “Escaladas en Arbolí” del Luichy i Xavier Buxó a aquestes dues, i a Trifàssic familiar 7c, s’accedeix per una corda fixa. Actualment la corda no hi és i s’han afegit dues xapes a cadascuna de les vies al sòcol inferior.

Roger a Eh, Manuel! 6c

Taraf! no ens deixa indiferents. Bon canto en general, escalada atlètica i una fissura que no dona treva en cap moment. S’ha de donar tot fins al final perquè es pot escapar en els últims moviments. Gran via i a sobre surt a vista!
Ens estem quedant sense llum i Eh, Manuel només la prova el Roger. Veient-lo escalar sembla fàcil. Se li escapa per culpa d’una relliscada de peus al pas clau. Sembla un bon projecte i les ganes d’encadenar-la motiven per tornar aviat.

Mirada gitana 6c

L’Oriol també s’ha fixat en Mirada gitana 6c i ja s’imagina els moviments. Que si un peu allà, pilles aquella nyapa per xapar la segona, peus en adherència per fer no sé quin pas, … Es veu ben guapa i el tipus de roca s’assembla molt al de la via Escalagmita 6a+ (Can Torxa, Margalef). Vinga, a la libreta de pendents també.
Tornem cap al cotxe amb la posta de sol. Han donat de si la tarda. Els dies van allargant i aviat tindrem una hora més de llum!

divendres, 11 de març de 2011

Margalef. Entre monges i ermites

Per coses de l’atzar el dilluns passat ens vam acabar juntant cinc motivats per escalar a Margalef. Tenint en compte el dia festiu a algunes ciutats, la setmana blanca i el carnaval vam decidir escollir un sector secundari, al menys això pensàvem.
Arribem aviat a El Pet de Monja, sector situat a la banda dreta de la pista que puja cap a l’ermita de sant Salvador, una mica abans d’arribar al característic Bloc del Pork.
Onze vies des del 5+ fins a 7a+, amb predomini de sisens. Un ventall el suficientment ampli com per passar-hi el dia. El problema és l’orientació. Només hi toca el sol fins a les 13h més o menys, i a l’hivern això ens pot deixar ben freds en pocs minuts. Comptant amb aquesta condició una bona opció és combinar-lo amb altres petits sectors propers com Baobab, El Chumino, l’Ou Com Balla o amb el ja citat Bloc del Pork. Així podem lligar una jornada diferent esquivant els sector més populars de la zona.
A El Pet de Monja vam escalfar amb Pet de frare 5+ i Pet de monja 5+, dos cinquens amb aires montserratins. Després Poca broma 6a+, amb una entrada fina i tènica, i d’aquí a Pet de llop 6b, que només va encadenar el Roger al segon pegue. Tres primeres xapes amb forats més o menys bons i després aguantar fins a la R (això diuen perquè jo no vaig passar de la segona xapa). No vam provar la resta de vies però semblen bastant bones, segur que tornem un dia o altre…

Oriol a Soc roig 6a

Se’ns ha menjat l’ombra i decidim pujar cap al Camí de l’Ermita. No les teniem totes, pensàvem que estaria petat de cordades però curiosament està bastant tranquil. Això sí, com sempre, Flors i violes 6b+ i Kagate kid 7a ocupades (per uns sorollosos italians).
La part esquerra del sector està lliure i a mi encara em quedar alguna per tatxar allà. El David Skalatopi i jo fem Sac de gemecs 6a. Una via que segueix una estètica diagonal cap a l’esquerra convertint-la en psicològica en alguns moments.
L’Oriol i la Ita fan el duo Badabadoc 5+ i Titalloca 5 per anar escalfant, que han arribat més tard i no havien catat la roca encara. Dos cinquens agraïts i bons en el seu grau.
Acabarem el dia d’escalada a un racó que ja ens és familiar. Uns fan Soc roig 6a, altres es barallen amb La chinita de al lao 6b i jo torno a provar La divina Colette 6b sense èxit. Falta pila a aquestes hores del dia.

La diagonal de Sac de gemecs 6a foto: Ita

Hem sigut els últims en arribar i també els últims en marxar. No em canso mai de venir a aquest sector. Totes les vies, totes, són boníssimes, i encara hi ha molta feina per fer. El proper dia provarem Flors i violes 6b+. S’haurà de matinar per no fer cua.
Per no perdre els bons costums, birra reconfortant al refugi abans d’enfilar el grapat de curves interminables cap a casa. Seguim motivats!

dimecres, 9 de març de 2011

La Mussara. Les Campanilles

Dissabte vam saldar un compte pendent a La Mussara visitant per primer cop Les Campanilles. Un sector amb una llarga aproximació on predomina el sisè grau sobre imponents plaques verticals i continues.
Fins fa poc em mirava les ressenyes d’aquest cingle amb certa impotència. Només un 5+ i d’aquí directament al 6b. Però les coses han canviat… A més a més, hi han unes quantes vies noves i el ventall de graus s’ha ampliat sensiblement.
La llarga aproximació possiblement és el factor determinant per a que aquest sector no sigui molt més popular. Millor.

Així s'aixecava el dia. Neu, humitat i núvols amenaçadors

Nosaltres vam escollir el que crec que és el camí més directe per arribar-hi. Des de la punta de les Airasses agafem el camí de les Campanilles. A l’arribar a la pista que ve des d’Els Castillejos seguim aquesta en direcció esquerra i uns metres més endavant ens desviem per un corriol que surt a la dreta (fita). Aquest corriol desemboca en una canal rocosa, delicada de baixar si el terreny està humit, on haurem de sortejar un parell de petits estancaments d’aigua. L’últim tram de la canal es supera gràcies a un pas equipat amb grapes. Un centenar de metres després arribem a la paret. La via La ley del deseo ens dona la benvinguda.
Després d’aquesta agradable excursió ets conscient que segurament cap altre cordada baixarà fins aquí el mateix dia. Encara que tot és possible, no a tothom li agrada escalar tan a prop del cotxe.
La primera impressió és molt bona. Tots quatre –Oriol, Roger, Victor 4Recauxutats i servidor- estem al.lucinant. Això sí que és una paret! La vista se’n va ràpid cap a un estètic i afiladíssim esperó. Allà està Visual persuasion, una de les millors vies del sector segons diuen, però que deixarem per una altra ocasió. Encara ens queda una mica gran.

Pas equipat per superar l'últim tram de la canal rocosa

El sector imposa respecte i com que no sabem si donarem la talla decidim centrar-nos en les vies més fàcils i apuntar projectes per una propera visita.
Comencem amb Sipegotimato –un cinquè exigent- i una de les noves, Plena de vida. Aquesta última de marcat caràcter alpí seguint una fissura i diedre de principi a fi. Una gran via. Molt recomanable per escalfar.
El Roger i l’Oriol també fan Nancy Bartra. Entrada explosiva i després toca superar cinc o sis ressalts. L’aparent discontinuïtat de la via pot tirar enrera a més d’un però les aparences enganyen. Tots dos coincideixen, la via és bona i s’ha de fer!
Ens situem a la part central de la paret per provar dues noves més: Batlou i Mcfly. Totes dues amaguen atractius i estètics moviments. No els hi sobra res. Vint-i-cinc metres d’absoluta diversió. Dificultat quasi igual per les dues, Batlou potser és un pèl més dura.

Plena de vida

Ha passat el temps volant i quasi no hem vist el sol en tot el dia. Uns amenaçadors núvols han planejat durant tota la jornada sobre La Mussara. En algun moment fins i tot plovisqueja.
Mentres recollim les cordes ja especulem sobre quines vies provar quan tornem. Taxi driver atrau instantàneament, Antiparcs tampoc et deixa indiferent i algunes clàssiques del sector com Animal ferotge o Amor vertical no es queden enrera. S’engreixa la llibreta de projectes.

Trobarem el nom d'algunes vies a peu de paret

Enfilem la tornada remuntant la canal rocosa i a l’arribar a la pista decidim tornar pel camí de les Tosques. Un dels millors senders de les muntanyes de Prades.
Les Campanilles ens ha deixat un gran sabor de boca. Em sembla que serà la primera de moltes visites a aquest salvatge racó.

dimarts, 8 de març de 2011

Dean Potter a The Skywalker (documental)

L’any 2009 el canal nord-americà Channel Four va emetre The Sky Walker, capítol de la sèrie Daredevils. El documental té com a protagonista al popular escalador Dean Potter i es centra en una de les seves disciplines preferides: el highline.
Potter és una de les llegendes de l’slackline i aquí podrem veure com es prepara per intentar batre el rècord mundial de distància recorreguda sobre la “corda”. Per si això no fos suficient ho farà sense cap mena de sistema de seguretat. Ni arnés, ni paracaigudes, … I en un dels indrets més enigmàtics de la història de l’escalada: Yosemite.
També gaudirem d’espectaculars imatges d’escalada com la controvertida ascensió al Delicate Arch a Utah, de moments de la seva vida quotidiana o d’entrevistes amb alguns dels seus amics.
Si teniu lliures cinquanta minuts del vostre temps us recomano que no us el perdeu…






diumenge, 6 de març de 2011

Arbolí. Desafiant als elements

Una entrada més sobre Arbolí. I té una explicació. En aquesta escola és on es concentren alguns dels projectes que més em motiven actualment.
Divendres fent cordada amb el David Skalatopi i el Victor 4Recauxutats –que es ve a passar tot el cap de setmana per les muntanyes de Prades- desafiem la previsió metereològica i ens plantem a Arbolí de bon matí.
La meva proposta és escalfar a la banda esquerre de Can Mansa i després anar cap a Can Simiro.
El dia s’ha aixecat gris, sense sol, i la pluja de la matinada ha deixat les parets humides, o sigui que comecencem l’escalada al bar.
A l’arribar a Can Mansa ja veiem que pinten bastos. Roca humida i amb poques esperances de millora. Però som tossuts i jo crec que de tant mirar la paret al final s’eixuguen unes quantes vies. No al cent per cent però serà suficient per començar la jornada i veure com evoluciona el dia.
Fem Marfullenga 5+, Kuriosillo 6a i Guiri-gri 6a. Les vies no estan malament però es fan curtes. Si poguessim posar una a sobre de l’altre quedaria una via de més de trenta metres espectacular!

Condicions desfavorables pel rotpunkt

Mentres escalem una fina pluja apareix de tant en tant i ens va avisant de que no és el millor dia per apretar. Però no perdem la motivació.
Aprofitant un top rope el Victor i el David proven Comecocos 7a+. Lluiten els primers moviments però aquest grau encara ens queda gran a tots tres, encara que per provar...
Ens traslladem a Can Simiro. Allà estan Allegro ma non troppo 6c i Esperó 6b+. Projectes pendents i objectius del dia, però hauran d’esperar. Només arribar al sector comença a ploure de veritat i en un moment la pluja es transforma en una efímera pedregada. Arribem ben xops al cotxe i d’allà de nou al bar.
Fent balanç: tres vietes encadenades –menys dona una pedra-, un té i una birra. Ah! I bons companys de cordada i escalada, com sempre.

dijous, 3 de març de 2011

Miscel.lànea escaladora

Podriem dir que això és la segona entrega d’un post de fa temps que portava per títol “Escalant per la xarxa”. Ara em plantejo convertir-ho en una sèrie fixa ja que hi han webs, fotos, vídeos, articles, … que crec que val la pena compartir. De moment canviaré el títol i estreno la sèrie “Miscel.lànea escaladora”.
Començarem el tour visitant Detroit. Allà podem trobar façanes que farien les delícies de qualsevol freak de l’escalada. Totxanes que sobresurten misteriosament de la façana i que la converteixen en un rocòdrom urbà en tota regla. Sembla ser que als anys 30 aquesta mena de construccions eren bastant comunes a la ciutat. Podeu veure més fotos aquí.

Rocòdrom urbà a Detroit foto: Detroitfunk

Per seguir el ritme urbanita i estar a la última podem canviar el nostre tono/politono, o com li diguin, del mòbil. Amb motiu de la sortida al mercat dels nous mosquetons Ange de Petzl, la marca està realitzant una promoció impecable i a banda de vídeos, fotografies, etc… es pot descarregar de forma gratuïta un ring tone que defineixen com “a remix of climbing sounds”. Ja no t’oblidaràs de l’escalada ni quan et truquin per telèfon! També podeu substituir el computer click del vostre ordinador. Tant els vídeos promocionals com les descàrregues d’aquests arxius ho trobareu aquí.

Click! foto: Petzl

Deixem el món friqui i ens posem seriosos parlant de tècnica. L’escalador Kevin Jorgeson ens explica en aquest article de la revista Climbing com millorar la nostra tècnica de peus. Molt revelador el títol: “The awesome power of silent feet”. Llegiu, llegiu…

Ara ens anem a l’apartat “utilitats”. A Onlinetopo.com trobareu una aplicació ben curiosa que serveix per dibuixar ressenyes. Es pot fer tant sobre una fotografia com directament en pantalla. Eina perfecta per dibuixants negats.

Per acabar aquest capítol us deixo el vídeo del Petzl Ice Trip 2010 al Ben Nevis (Escòcia). “Looking for Nessie” ens mostra en vint-i-cinc minuts algunes de les vies en mixte més dures del Ben Nevis, entre elles el flash, i segona ascensió, a “The secret” (X, 10) que s’apunta Ueli Steck.

Scottish Icetrip - English from Petzl-sport on Vimeo.

dimecres, 2 de març de 2011

Arbolí. Abadie d'Arbolie i Zapata

Vint-i-sis de febrer. Exactament un mes després d’haver-li donat un pegue a Abadie d’Arbolie tornava a El Dard. Aquest cop amb el Roger. Tant a ell com a mi l’única via que ens queda fer a la part esquerre del sector és aquesta. Venim amb la intenció d’encadenar-la i després ja pensarem on seguir escalant.
Ell escalfa amb No ens atossiguis 6a+ i jo amb Ford Mercury 5+ (millor 6a?). I directes al tomàquet! Abadie d'Arbolie 6b+...
Intent a vista del Roger llegint bé la línea i encadenant sense problemes. Es nota que ha començat a entrenar al plafó cassolà.
Mentres em calço els peus de gat intento recordar la seqüència on vaig fallar. Crec que ho tinc clar.
La via no té cap pas dur en concret. És d’anar fent, d’escalar amb paciència. Col.locar-se bé en cada moviment. Algun que altre equilibri. Mossegar com cal les regletes. Potser la part més complicada de superar és la inicial. Presa petita i millor no pensar-s’ho gaire. Després de la quarta xapa hi ha un bon repós abans d’afrontar el tram plaquero.
El tram de placa és pura diversió, navegant per trobar les regletes més franques fins que arribes al pas emocionant abans de xapar la reunió. No us ho explicaré que sinó per la gràcia. Un moviment, dos i reunió! Avui no s’ha escapat! Podria haver caigut a vista fa un mes però…
Feina liquidada a El Dard. Bé, ens queda tot el mur central però ja hi tornarem si algun dia arribem a fer 7a que ens han parlat meravelles de Mistyflowers. També ens queda un subsector a la part alta dreta. Algun dia ens aproparem.

Arribar a la fita i desviar-se cap a la dreta

No tenim molt clar on anar ara. Després de comentar les possibilitats decidim fer una segona part del dia underground. Ja ens agrada fer això de tant en tant. L’objectiu és un subsector de l’ermita de sant Pau. Un petit mur que es diu Zapata i que està per sota de la placa principal.
Per arribar al Zapata seguirem des de l’ermita el camí en direcció a Gallicant. Al llarg d’aquest sender anirem trobant multitud de blocs. Quan arribem a una fita gegant agafem un corriol que surt a la dreta i anem a parar al sector de bloc Racó de la puta. Dues terrasses principalment amb blocs de dificultat baixa. Sota de la segona terrassa està el sector.

Vista general del Zapata

Al Zapata trobem set vies d’uns deu metres d’alçada. Del 5+ a 7b. Escalada a bloc en general.
Fem Café 5+ per tornar a engegar motors i provar Cigaló 6b+. Aquesta és l’entrada directa del cinquè. Desplom de dues xapes amb un bloqueig dur per anar a caçar una presa bona en un moviment llarg.
El Roger la treu xiulant. Juga a favor seu el factor alçada. Jo la provo vàries vegades però el pas és duríssim per mi i acabo molt cremat. La deixaré com a projecte de “fons d’armari”.
Motivat per l’encadenament ingràvid el Roger decideix provar Trifàsic 6c. També a bloc i amb desplom a l’inici. Dues apretadetes i en un no res està xapant la cadena. Primer 6c i a vista! Enhorabona! Aquestes vies són de les que li van bé. Curtes i amb passos durs aillats.
Per acabar el dia intent a Revoltosa revolució 6c+ -jo només em dedico a assegurar i a donar consells des del terra-. Sembla que s’hagi trencat alguna presa clau a l’entrada perquè els passos són inhumans.
El diumenge vam tornar a l’ermita amb la intenció de fer bloc sobretot. Jo em vaig tornar a arrossegar a Cigaló i el Roger i l’Oriol es van pulir quasi tots els problemes del Racó de la puta i el Dau. Quin perill aquests dos!