Quique-Garreta a la Paret del Dispensari (Camarasa)

Havia començat la tardor però la calor encara persistia. No semblava que estiguessim a finals de setembre. Cada cop ens apropem més a tenir només dues estacions, estiu i hivern. Coses de l’escalfament global... Quedo per fer una matinal amb el Jaume amb la idea de fer la Pat Garrett (6b+, 75m) a la Paret del Dispensari. Aproximació ràpida i ens plantem davant del diedre per on ens sembla que va la via. Encapçalo el primer llarg i després d’un parell o tres de parabolts trobo restes d’equipament antic. Com pot ser? Si la Pat Garrett la van obrir al 2002? El llarg tampoc sembla 6a, tot i que el diedre és maco i després d’un petit flanqueig a l’esquerra s’arriba a la reunió (reequipada). Aquí encara no ho teniem clar però ens haviem equivocat de via i estàvem escalant la Quique-Garreta, primera via oberta al Dispensari el 3-10-1971. 

Foto extreta del blog Benvinguts al paradís

El Jaume farà de primer la resta de la via. El segon llarg, 6a, és curt però molt complert, fins i tot té una petita bavaresa. La reunió es fa en una bona repisa. Com que no teniem molt clar que estàvem fent, el tercer i quart llarg els vam empalmar sense saber-ho. Primer placa tombada de cinquè grau. Aquest tram estava molt brut. Debia fer temps que ningú repetia la via. Millor no subestimar el grau an aquest llarg ja que ens trobarem amb una escalada fineta i tècnica. Passada aquesta secció la roca està més neta i comencen les dificultats. 6c en lliure i sinó a tirar de cintes. De primer no sé si hagués passat bé per aquí. S’han de fer uns A0 d’uns burils que no donen gens de confiança, i alguns no estan gaire a prop. Tot i així surt amb prou dignitat. A l’arribar a l’última reunió ho tenim clar, no hem fet la via que voliem. I ens hem emportat una sorpresa a l’últim llarg… Jaja!! Enlloc de rapelar decidim fer una pseudoescalada selvàtica per anar a trobar el camí que passa per sobre de la paret i que en pocs minuts ens deixa al costat del riu. A l’arribar al cotxe i mirarnos bé la paret descobrim que hem fet la Quique-Garreta. No ha estat malament, és la pionera de la paret. Un altra dia ja tornarem a per la Pat Garrett. 

El llibre “Escalades a la Noguera” defineix així la via: “Este fue el primer itinerario abiero al Dispensari. Se encuentra semiequipado. Los dos primeros largos están restaurados con parabolts mientras que en el resto hay numerosos buriles y pitones antiguos. Necesitaremos un juego de fisureros de cable, 15 cintas exprés y chapas recuperables. La via está situada a la derecha de una profunda canal que corta toda la pared. Antiguamente con pasos en artificial. El último largo apurando en libre es 6c aunque la protección debe confiarse a viejos seguros”. 

Nota: Nosaltres només vam fer servir cintes exprés. Pot ser útil un estrep per l’últim llarg.

Fiesta vikinga al Puro (Camarasa) - 6c, 80m

Ja era hora, per fi he trepitjat el cim del Puro de Camarasa. Des de que vaig visitar aquesta escola per primer cop fa poc més d’un any l’elegant agulla em va atrapar. Me la mirava i mirava però sempre anant o tornant de fer esportiva a la Pera, La Selva o Fashion. Qui m’havia de dir llavors que acabaria vivint a Lleida i que les oportunitats per escalar a la zona serien moltes més. Aprofitant un matí lliure, amb l’onada de calor a sobre, res millor que escalar l’ombra del Puro. Només hi ha temps per fer una via i amb el Jaume escollim Fiesta Vikinga (80m, 6c, 6a obligat), una de les més noves de l ‘agulla. 

Jaume encapçalant el primer llarg

Tres llargs equipats on només caldran cintes exprès i bona pila per passar el primer llarg en lliure. Lleuger desplom de continuitat sempre amb bons forats. Aquests 30m justifiquen per si sols escalar aquesta línea. Després ens esperen dos llargs de cinquè grau en un recorregut molt encertat. La roca és molt bona a la primera tirada i a les altres dues caldrà anar amb compte en alguns trams puntuals (vam contribuir a la neteja…). Molt content a l’arribar a l’última reunió i ja amb ganes de fer més vies en aquest racó clàssic de Camarasa. Baixada rappelant per la via Normal. 

Ressenya del llibre de piades de Sant Llorenç

De tornada al peu de via encara tenim temps per alguns metres més i fem una de les dos vies d’un sol llarg més noves, Cinderella 6a+, just a l’esquerra de la Directa. A la dreta està Fiesta birmana 6b+ que queda pendent. Aquestes dues són una bona alternativa per buscar altres entrades a les vies llargues i ampliar el terreny de joc.

Sant Llorenç de Montgai. Directa al Cilindre (6b, 95m)

Des de que em vaig mudar a Lleida Sant Llorenç de Montgai s’ha convertit en un dels meus terrenys de joc habituals. Per escalar, caminar, córrer, … Em falta canviar d’element, passar a l’aigua i fer una mica de kayak (ja ho tinc més o menys encarrilat). Moltes visites durant l’últim mes que culminen, per fi, escalant la Directa al Cilindre (6b, 95m). Una via que em mirava des de que vaig estar per primer cop en aquest meravellós racó de La Noguera no fa ni un any, i que per una cosa o altra sempre acabava deixant per la propera. 

Vistes del Cilindre des de l'altra banda del llac

Hi han moltes piades per la xarxa o sigui que crec que no té gaire sentit explicar massa coses sobre la via. Només algunes impressions personals… Els dos primers llargs em van semblar un festival vertical. Bona presa en general i bellíssims moviments. Això sí, al segon llarg hi han un parell de seccions on els bolos grans de sobte desapareixen i cal apretar de forats, primer, i d’una fissura on la col.locació és clau, després. El tercer llarg té un flanqueig cap a la dreta una mica estrany, o jo anava per on no tocava. Em va pillar per sorpresa però acaba sortint bé. Aquí encara notava els braços infladets de les primeres tirades. Llarg final de tràmit per acabar la via. No és dolent però és que els dos primers són tan bons! 

Roger al primer llarg

No he estat mai a Riglos però m’havien dit que aquesta via és com escalar allà però en miniatura. De moment em conformo amb el Cilindre, queda molta feina allà encara. 

Bolos característics

Trobareu una bona ressenya de la via al (sempre recomanable) blog Escalatroncs.

Siurana. Directe a la sitja (6b, 55m)

L’Adserà-Jansà va ser la a primera via que es va obrir en aquesta bonica cinglera de Siurana, l’any 1952. Una clàssica de les Muntanyes de Prades. Van haver de passar trenta-un anys fins que al 1983 P.X. Porta, J. Grau i J. Cabau obrien Ahí te quiero ver, el segon itinerari del Salt de la Reina Mora.
Ja a la dècada dels 90 es comencen a obrir vies d’esportiva però hem d’esperar fins l’any 2010, quan el sector viu una explosió d’equipaments. D’aquesta data és la via Directe a la sitja (55m, 6b).
Directe a la sitja és una modesta via de tres llargs que també podem fer com a via d'escalfament empalmant el primer i segon llarg quedant una via de 6b i 35m, i seguir després amb itineraris més durs. Si decidim fer-la en tres llargs l’escalada queda així…

L1

L1 5+, 15m. Llarg curt i sobre roca excel.lent. Segueix un sistema de llastres que es donaran sempre bon cantell. Llàstima que s’acabi tan ràpid.

L2 6b, 20m. Cal apretar per sortir de la R i xapar el primer parabolt. El pas no és difícil però la col.locació és clau. A partir d’aquí petita fissura técnica amb el crux just al final d’aquesta. Després ens trobarem amb un tram herbós de roca descomposta fins arribar la R.

L2

L3 6a, 20m. Diedre sobre bona roca en general amb algún tram herbós. Amb una bona neteja aquesta tirada es gaudiria molt més. Tot i així l’ambient és preciós i sortir per dalt té el regal de trobar-se de cop amb les runes del castell, i la sitja que dona nom a la via!

En aquest últim llarg no vam trobar la R que marca la la guia i la vam muntar a la tanca que rodeja el castell. També es pot muntar en algun bloc de pedra.

Sortint per dalt amb la sitja a l'esquerra

Una escalada senzilla i tranquila perfecta per gaudir de les meravelloses vistes que ens regala aquest entorn de cingleres infinites.

Roques de llegenda: l'escalada a les muntanyes de Tarragona (conferència)

Potser és una mica just, però si avui esteu per Tarragona o rodalies i voleu saber més coses sobre l'escalada clàssica a les comarques de Tarragona no us podeu perdre aquesta cita. Dins del "Vè Cicle de conferències de muntanya" organitzat pel club alpí K2 l'escalador Josep Enric Castellnou donarà una interessant conferència. El suggerent títol d'aquesta és suficient per despertar la curiositat: "Roques de llegenda: l'escalada a les muntanyes de Tarragona". Serà a les 19.30h al Pati del Palau de la Diputació de Tarragona (Pg. de Sant Antoni, 100).

Normal a L'Esperó Remacha (V+, 80m). Sant Llorenç de Montgai

Feiem l’última cervessa de la nit i va sorgir la pregunta…

- Què vols fer demà doncs? Esportiva o una via llarga?
- Home, em faria gràcia fer una via llarga. Així m’estreno no?
- Per mi perfecte. Anirem a Sant Llorenç de Montgai que n’hi han de faciletes. Triem una ràpida de fer que sembla que el temps no acompanyarà gaire i a dinar al poble. Bon plan!

El dimecres s’aixeca gris i humit. És la tònica general dels últims dies per terres de ponent. Ai que em costarà acostumar-me, amb el que m’agrada a mi el sol d’hivern!
En fi… El dia no acompanya gaire per fer activitat a l’aire lliure però s’ha d’aprofitar. Ja ni recordo l’últim cop que vaig fer cordada amb l’Andreu.
Arribem a Sant Llorenç de Montgai a les onze passades. Ritme caribeny. Total, per fer una via de menys de 100m no cal anar a contrarellotge. Moltes parets estan humides però d’altres han aguantat bé les pluges i la boire pixanera i s’hi pot escalar.

Últim esforç

Escollim la Normal a l’Esperó Remacha. Grau amable, equipada i ideal per a que l’Andreu debuti en això d’escalar més d’un llarg. Sobre la via poc a dir que no estigui escrit ja en infinitat de piades per la xarxa.

La meva intenció era seguir els tres llargs de la Normal però un error de lectura ens va fer sortir per la Cristian Gutiérrez. Sense voler-ho ens queda una escalada més complerta i la tibada al primer tram de l’últim llarg té el seu què. (Aquí la ressenya del blog Escalatroncs d’aquesta recomanable combinació).

Una escalada amb vistes

Moment especial a l’última reunió. La satisfacció és plena. Per la primera vieta llarga de l’Andreu i sobretot per tornar a compartir escalades. Bon company de corda i millor amic. Per quan la propera?

Tradclimb a Ceüse. Arnaud Petit a "Black bean" 8b (vídeo)

Encara em batega el cor a mil. Impecable Arnaud Petit escalant Black bean 8b –a Ceüse- a l’estil tradicional. Exhibició de tècnica i control mental. I pensar que alguns ens caguem quan l’últim parabolt comença a desaparèixer per sota dels nostres peus…

Darrera de la càmera, bona feina de realització per part de Bertrand Delapierre. Sens dubte, un dels millors vídeos del que portem d'any. També cal destacar que aquesta és la primera producció on col.labora l’empresa basca Totem, deixant ben clar que els seus Totem Cams estan trepitjant fort!

Climbingterms.com, un diccionari de muntanya i escalada

Climbingterms.com és el lloc online del llibre "Climbing Dictionary", el veritable protagonista de tot això. El web ha nascut a arrel del llibre i com a extensió d’aquest. Però… què és tot això?
Matt Samet, escalador i escriptor, desk editor de revistes com Climbing o Rock & Ice, s’ha preocupat de recollir en un sol llibre més de 660 mots referents al món de la muntanyisme i l’escalada. El diccionari inclou tant paraules tècniques, com argot (slang), expressions locals, i fins i tot paraules antiquades que ja quasi no es fan servir.
Per a que el diccionari no es converteixi en una llista tancada de paraules, a través del web Climbingterms es pretén anar actualitzant la llista constantment. Ja hi han un bon nom de noves entrades.
Tot una ‘frikada’ oi?
El llibre (en anglès) es pot adquirir a la xarxa a llocs com Amazon. A The mountaineers books trobareu l’edició eBook (es pot adquirir també físicament però les seves despeses d’enviament internacionals són molt altes).
Evidentment està orientat al públic anglosaxó però un toc original a la tan estimada biblioteca de muntanya mai està de més.

Un vídeo molt il.lustratiu...

Montserrat. Punsola-Reniu al Cavall Bernat

Sempre havia pensat que el primer cop que escalés el Cavall Bernat ho faria per la via Normal, per allò de ser la clàssica entre les clàssiques de l’agulla, i la més senzilla. Però un dia algú em va parlar de la Punsola-Reniu (240m, V/A0 o 6c)…
Em considero un neòfit de Montserrat i vaig coneixent aquesta muntanya màgica poc a poc: llegint algun llibre, consultant piades als blogs, mirant ressenyes, apuntant recomanacions personals d’altres escaladors, escoltant batalletes de tal o altra via, i com no, anant a escalar de tant en tant. Amb una mica de tot plegat finalment va cuatllar la idea d’estrenar-se al Cavall per la Punsola-Reniu, deixant la Normal per una altra ocasió. Que hi toqués l’ombra també va ser un bon reclam (encara que fos a partir del quart llarg).

Objectiu a la vista

A l’aparcar el cotxe a Santa Cecília i divisar el nostre objectiu se’m va fer un nus a la gola. D’acord que la via està equipada i que els llargs més durs es poden fer en A0 però la majestuositat pètrea d’aquesta agulla imposa respecte, sobretot si no ets un habitual de Montserrat i gaudeixes d’aquest paisatge només de tant en tant.
Sobre l’escalada poc a afegir als rius de tinta que se li han dedicat i a les desenes de piades que corren per la xarxa. Uns apunts personals…
Vaig gaudir de valent tots i cada un dels llargs, sobretot els que vaig fer de primer. El tercer llarg em va semblar una joia en el seu grau. El quart, polidet de peus, i sumat a la típica finura montserratina, ens va fer patir més de l’esperat. Al cinquè i sisè està el tomàquet. La intenció era anar en lliure però quan la cosa va començar a desplomar i els forats i bolus es van fer petits… Vam tirar de cinta!

L2

Em queda un regust amarg per no haver encadenat aquests dos llargs, i més amb lo cosits que estan. Conviden a anar en lliure sí o sí, però aquest cop es tractava d’arribar a dalt i gaudir de l’ascensió.
El setè llarg és de traca. La curta travessa per canviar de vessant em va posar el cor a mil. Quin pati! Quin ambient! De reull, a la dreta, veus la Paret de Diables impassible, per sota el buit, i per sobre uns elegants passos més de quart grau sobre patates. Sensacions indescriptibles.

Pati! I l'omnipresent ombra del Cavall Bernat

A l’arribar al cim pell de gallina. Vaig veure la figura de la moreneta i encara no m’ho creia. Buah! Ja està! Tant de temps pensant en pujar-hi i de sobte em trobo allà sol, cridant “reunió!” i assegurant al Roger, a qui espero per compartir aquest moment tan especial per qualsevol escalador. Ara jo puc dir que ho sóc no?
Al cim corre un vent fresc. Ens hi estem una bona estona abans de baixar-hi. Rapelant per la via Normal ja entren ganes de tornar a pujar. Es veu ben maca.
Tornada entretinguda per la Canal del Cavall i de nou pel camí de l’Arrel.

Ressenya a mà en un 'crossover' de la del Luichy i Escalatroncs

Recuperem forces al Bar Anna tafanejant ressenyes. I ara? Quan tornen a Ca la Monste? Quina serà la propera?

St. Llorenç de Montgai. Esperó Ribas-Sabaté (100m, V)

Tarda calurosa a Sant Llorenç de Montgai. Però a l’ombra s’està prou bé. Corre una lleugera brisa. Són les cinc de la tarda i El Cilindre ja s’ha lliurat del sol. No acabem de decidir quina via fer, La Directa o l’Esperó Ribes-Sabaté. A la primera cal apretar una mica. Mmm… Atac de mandra i optem per la clàssica.

Bones vistes des de R3

Tal i com especifica la guia "Lleida Climbs", totes les vies de varis llargs que es ressenyen en aquesta (a excepció de les de Cavallers) estan equipades. Pujarem lleugers de material doncs però per si de cas agafem un joc de tascons.
El Cilindre, tot i no tenir una alçada espectacular imposa. Cap de les vies supera els cent metres però la sensació de pati i l’ambient estan garantits. El paisatge rocós que t’envolta miris on miris i l’omnipresent llac fan d’aquest racó un paratge molt especial.
La Ribes-Sabaté és la via més llarga de la paret, i la més fàcil. Cent metres repartits en quatre llargs. Cinquè grau sostingut i gens regalat, old school.

Escalador a la via Chocholoc

La roca és bona en general i millora conforme sumes metres. Al primer llarg cal anar amb compte de no quedar-se amb algun bolu a la mà. A partir de la curta i aèria travessa ascedent del segon llarg ja no cal patir.
Els tascons quasi els vam passejar. Recordo haver posat només un i no donava gaire confiança. El Roger també va posar només un i va saltar al cap de dos passos. Dos ponts de roca sòlids (un abans de R2 i un altre abans de R3) i poques xapes, molta alegria.
El descens es pot fer rapelant alguna de les vies veïnes o seguint un camí cap a l’esquerra (fitat) des del mateix cim, que ens deixarà en poc més de 10 minuts de nou a la base del Cilindre.

El Cilindre

Una petita via amb caràcter. No és difícil però cal escalar convençut, anar per feina. Millor no subestimar-la. Ens vam quedar ben amples a l’acabar.

Paret d'Escales. Esperó dels Elfos (175m ,V+)

Doncs sí, aquí està l’enèssima piada que trobareu a la xarxa sobre aquesta via. No descobrireu res de nou llegint el post però no m’hi puc estar d’explicar res.
El llibre “El plaer de l’escalada” descriu l’Esperó dels Elfos com: “Magnífica escalada sobre roca immillorable. Equipada amb parabolts. Fantàstica”. La guia d’Escales del Luichy resumeix: “Clásica y vertical, casi toda en placa”.
A banda d’aquestes bones referències biblogràfiques, m’havien parlat tan bé d’aquesta paret i de les vies que hi han obertes que fins i tot em feia por portar-me una decepció, però… Un cop fas els primers passos ja saps que no t’han enganyat. T’esperen cent setanta-cinc metres de festival.
La via està pràcticament equipada però uns friends mitjans i algún tascó no aniran malament per minimitzar la distància que hi ha entre parabolt i parabolt. A més a més el tercer llarg –el de tall més clàssic- està pràcticament desequipat.

Recorregut aproximat de la via

No desmereix cap metre del recorregut. Entrada de V+ amb els peus polits que t’agafa en fred. Després grau sostigunt en Vè on destaquen el segon i quart llarg tot en placa amb un ambient espectacular. I menció especial pel tercer llarg on escalarem una fissura-bavaressa on entren els catxarros a canó.
Pel que fa a la roca, en tot moment es generosa en canto i de gran qualitat. Curiós calcari vermellós.
Per no desentonar amb la qualitat de la via, l’aproximació i els descens també tenen la seva gràcia. Arribarem a peu de via a través de les escales que recorren tot el peu de paret (en algun moment ens vam assegurar al cable-línea de vida) i el descens es fa entrant al túnel que trobes a l’esquerra de la feixa on acaba la via i agafant després la primera sortida d’aquest a la dreta per seguir una feixa que ens torna a deixar al pont de la presa.
L’orientació de la paret és sud-oest. Durant l’estiu, si voleu escalar a l’ombra al matí cal matinar ja que abans del migdia ja toca el sol.

Cordada que ens precedia a la mateixa via

Via absolutament recomanada i que podem combinar amb alguna altra de la paret (si no apreta la calor) o fer-la de pas abans d’arribar al paradís granític de Cavallers.

Aigua, pols i roca

Aigua, pols i roca. Aquestes tres paraules defineixen a la perfecció tota l’activitat dels últims set dies.
Aigua. Tenint la platja a cinc minuts de casa és difícil resistir els seus encants estivals, però si volem sentir l’escalfor de la roca encara que no escalem ni una sola via, per què no apropar-se a algun dels tolls que s’amaguen entre cingleres a Siurana? El Toll de la Palla o el de la Cinteta són bones opcions.

Jordi volant al Toll de la Cinteta

Pols. Ja feia dies que la invitació estava a la bústia d’entrada del correu electrònic. Després d’algun intent sense èxit per coincidir fa uns dies tot va quadrar. Em trobo a la presa del pantà de Foix amb el David i el Jose. Objectiu: mirar d’equipar alguna via a un nou sector que el David està desenvolupant a casa seva, Mas Carlús.
Tot el dia amunt i avall. Imaginant línies, fixant cordes, netejant, menjant pols, … El resultat van ser dues noves vies –One Piece 7a i Factor 3 6b+- i la primera experiència equipant. Una gran jornada!

Jose acabant One Piece 7a?

Roca. Encara que no he escalat gaires metres durant aquests dies alguna vieta ha caigut. El passat dissabte matí de calma. El Roger i jo ens apuntem Fondo de bikini 6a+ a Ca l’Onassis i després fem una escalada ultra romàntica, la Normal a l’Agulla Maleïda de Siurana. Una rampa d’uns 15m de quart grau. Un burí, tascó precari, arbre llaçat i cim. Ascendida per primer cop l’any 1960 per Melidon Queralt i Jesús Clapés. El nostre objectiu simplement era gaudir de les vistes des d’allà adalt i observar des d’un altre punt de vista algunes vies properes. Descens amb un bonic ràpel d’uns 20m entre parets.
La tarda la vam passar a Can Sumera però l’acusada xafugor no ens va donar gaires opcions. Tot i així vam fer una parell de les noves vies del sector. Una sense encadenar per culpa d’un pas llarguíssim a bloc pel que caldrà buscar solucions.

El Sabre des de l'Agulla Maleïda

Cavallers. Adherència al sector Formigaz

Últimament se’m dona millor encadenar gin-tònics que vies. Coses de l’estiu. L’equació nit a la fresca, bona companyia i licors ens dona el resultat de: poques hores de son, mandra i ritme caribeny. Si tot i així volem escalar, el millor és no complicar-se gaire la vida i… a fer cinquens! La primera visita de l’estiu a Cavallers va servir doncs per retrobar-nos amb el granit i l’adherència sense presses. Ja arribaran dies on apretarem més.

El divendres l’Oriol i jo ens decidim per descobrir el sector Formigaz. Aproximació curta, orientació oest (ombra fins al migdia), vies fàcils d’adherència i bones vistes. També descobrim el per què del nom del sector. Un formiguer gegant et dona la benvinguda just quan trobes les primeres vies, i en poca estona els seus inquilins es fan notar.

Sobren les paraules

Vam començar amb Chimney 5. Una via de tall alpí on cal superar una xemenia amb un pas tonto. Després fem Quinto levanta 5+. Via de moviments estètics, ideal per descobrir l’adherència. L’Oriol era el primer cop que afrontava una via amb aquesta tècnica i la va resoldre magistralment. A més torna a escalar en roca després d’un lapse de més de dos mesos per culpa d’una distensió al turmell. Bé!
El sol comença a arribar a la paret i abans de marxar fem el primer llarg de la via Formigaz 5+. Quan xapes la R i veus el segon llarg t’entren ganes de seguir escalant, però ens faltava material.
La tarda la vam passar a la Placa Tuka on ens vam liar amb Malahe 6b+, jo vaig fer un cinquè completament prescindible que es diu Los niños de San Ildefonso i l’Oriol va sumar dos vies més amb Asco de casco 6a i La brigada 5.

Escaladora a una via d'adherència de El Casco

La nit va ser llarga i ja som quatre. Dormim poc de nou i al dia següent no costa gens convèncer al Marc i al Roger per anar de nou a veure les formiguetes. Aquest cop farem la via Formigaz (135m, V+) fins a dalt. Ressenya aquí.
Quatre llargs d’escalada en adherència, grau prou sostingut excepte a l’últim llarg i amb passos obligats. L’alegria entre assegurances li dona emoció a l’escalada i fa treballar el cap de valent. Les patates que esquitxen i predominen al segon i tercer llarg et fan xalar. L’últim llarg és una rampa que es pot fer quasi trotant fins que arribes al pas final. Cadascú el va fer a la seva manera, alguns apretant més del compte. Descens en rapel per la mateixa via.

Oriol a L4 de Formigaz

Via entretinguda i ràpida d’escalar perfecta per combinar amb altres ascensions o per un dia de repós actiu. Per nosaltres va ser l’única escalada del dia. El sol ens va deixar estabornits i a la tarda vam fer una passejada fins al final del pantà. Aquesta va servir per localitzar futurs projectes i per descobrir més racons d’aquest paradís terrenal. Cavallers, tornarem, però que m’amaguin la ginebra si us plau!

Montsant. Cingles de Sant Joan

Els Cingles de Sant Joan és una de les franges rocoses que més criden l’atenció al vessant sud del Montsant. Des del mateix poble de Cornudella podem admirar la majestuositat de la cinglera i imaginar els centenars de metres que podrem escalar allà. A la vertical de la paret trobem l’ermita de Sant Joan de Codolar, un dels racons espirituals per excel.lència de la muntanya santa. Des d’aquest punt s’inicia la feixuga aproximació al sector si optem per la via directa seguint el Grau de la Montserrat (nom posat en honor de l’ermitana que habita l’ermita des de fa més de trenta anys). En poc més de trenta minuts ens plantarem a peu de paret. Actualment el camí està ben traçat i fitat.
Els peus de via són estrets i amb poca ombra a la part dreta del sector, al contrari que a la part esquerra on predomina un ambient boscós i gaudirem de més comoditat a l’hora d’instal.lar-nos. L’ombra arriba a la majoria de vies a partir de les tres de la tarda.
El dimecres no acompanyava gaire la meteorologia i es feia difícil mantenir el ritme. Si a això li sumem la bofetada que ens va donar al David i a mi la via que vam triar per escalfar…

Arsenal

Jo vaig començar amb Hagi pau 6a+. Grau collat, tècnica i de continuïtat. Cal navegar per anar trobant les millors preses fet que li dona un punt psicològic quan l’últim químic ja queda una mica lluny. A això hem de sumar la sorra que dificulta el treball de peus (les vies no estan brutes però unes quantes repeticions més no anirien malament). Una bona via però gens recomanable per escalfar. La vaig lluitar per posar-li el punt vermell però no va poder ser. Massa patiment. A l’arribar al terra no tinc bones sensacions i queden poques ganes per seguir escalant. S’imposa positivitzar.
L’Alexis ja conexia bé el sector i s’havia fixat altres vegades en la fissura que hi ha a l’esquerra de Hagi pau. Sembla que ningú ha pujat mai per allà i decideix obrir la ruta. Prepara l’arsenal de material i comença a escalar decidit. Després de més d’una hora treballant a paret obre en estil tradicional la via. Una fissura clean on caldran friends i fissurers grans i mitjans per repetir-la. Trobarem un clau i un pont de roca a la secció final. La reunió és comuna amb la via Sense solta ni volta.
El David i jo fem les primeres repeticions en top rope. Escalada tècnica i atlètica amb moviments molt macos. El grau deu quedar en 6a+/b.

Un bon projecte: Tranquilo majete 6b+

El clima va empitjorant i els músculs acusen l’humitat. Sembla que hagi de caure un xàfec en qualsevol moment. Intentem motivar-nos i ens posem a Tranquilo majete 6b+. Quasi em sembla més fàcil que Hagi pau, potser és que ja li estic pillant el punt al sector. Tampoc hi ha rotpunkt però li veig color. Un bon projecte, la via s’ho val.
L’Alexis també fa un 6b+ sense nom i ens comenta que és una mica més dura que l’altra.
S’imposa el fred i pleguem. Per tornar optem per baixar pel Grau del Montsant o del Tomaset. Tornada llarga però més cómode que ens permetrà veure totes les vies de la part esquerra. Dues cordes fixes indiquen que s’estan equipant vies noves. El proper dia començarem escalant per aquí per provar alguna d’aquestes i recomanacions que tenim apuntades.
M’emporto una bona impressió del sector. Aquesta primera visita ha sigut més de reconeixement que d’escalada. Ja sé on no escalfar, quines són algunes de les vies bones, projectes, tipus d’escalada… Positivitzar, que no tot és encadenar!

Castellfollit. Paranoia nocturna (90m ,6a)

No hem tardat gaire en tornar. L’ambient silenciós i relaxat d’aquest racó de les muntanyes de Prades ens va atrapar des del primer moment.
La Torre del Moro va exercir una mena de força hipnòtica quan l’observàvem des del Roc Ponent havent acabat l’Aresta GER. Calia descobrir alguna de les vies que amaga.
Ens han recomanat varis itineraris. Dues equipades: Alicantropia i Paranoia nocturna. I dues semiequipades: Toset-Toset i Boronat-Toset. Amb el temps esperem poder escalar les quatre. Per estrenar-nos a la paret ens quedem amb una de les equipades.

Punta de la fava

Paranoia nocturna (90m, 6a) és una via de tres llargs -actualment equipada amb parabolts- oberta l’any 1986 per Josep M. Plana, Robert Adserà i Jaume Maçana. Situada a la cara sud de la torre, és l’última via que hi ha abans de l’inici d’una canal que puja en vertical per tot el mur. A l’esquerra d’aquesta hi ha una via més nova, també equipada, que si no m’equivoco es diu Despedida de solter (¿?m, 7a).

Des del peu de via

L’aproximació es fa en uns quinze minuts. Costa una mica trobar el camí. Com a referència podeu prendre la Punta de la Fava, i entre aquest punt i el primer espai que hi ha a la pista per aparcar el cotxe hi ha un petit corriol per on baixar a creuar el riu. Un cop creuat veureu un petit monticle rocós. Per la dreta d’aquest surt el camí que ens portarà fins a peu de paret (cara oest) seguint per un torrent on trobarem fites.
No he trobat gaire informació a la xarxa sobre la via o sigui que aquí va una curta descripció dels tres llargs…

L1: V+/6a. L’entrada a la via t’agafa en fred i et posa ràpid en situació. Aquest llarg és una petita obra d’art. Segueix una fissura-llastra invertida que ens ofereix una escalada atlètica i molt estètica. Superat aquest tram arribem a un replà on veurem una reunió que no hem de fer. Seguim per la part dreta de la placa amb uns passos d’equilibri i arribem a un altre cómode replà on trobem la R1.

Roger negociant el segon llarg

L2: 6a. Aquí no regalen res. Exigent diedre amb poc cantell on cal afinar molt. Molts peus en adherència, equilibris i tirar de més d’un romo. No ens surt en lliure ni al Roger ni a mi. Això sí, la tirada és espectacular!

Granit de qualitat

L3: IV+. Llarg curt però bonic. Passos acrobàtics i aeris. Des de la R3 fins al cim tenim dues opcions: una trepada de III o fer un altre llarg equipat (molt curt) de V+.

A pesar de que la via es fa curta la bellessa de la línea és indiscutible i el granit és d’una qualitat suprema. I diuen que la Alicantropia és millor! La deixarem per un altre dia que si aquí ens ha tombat el llarg de 6a no em puc imaginar com serà el 6b d’aquesta.

Beta de quarç al L3

El descens el farem seguint la cresta en direcció est –hi ha algun pas exposat- fins que trobem un ràpel que es fa des d’un arbre. A partir d’aquí seguim la tartera que enllaça amb el camí per on hem vingut.

Instal.lació de ràpel pel descens

Si tenim ganes podem combinar aquesta via amb qualsevol altra de la mateixa paret i així arrodonir la jornada. Les ressenyes de la Torre del Moro les trobareu a la Guia d’escalada clàssica a les muntanyes de Prades, i més actualitzades a l’especial “Paisatge amb escaladors” del num. 193 del Vèrtex.

Montserrat. Agulles. Torras-Nubiola a La Figuereta i Cerdà-Riera a La Bandereta

Segueixo descobrint Montserrat. Aquest cop tocava la zona d’Agulles. Cordada de tres amb l’Alexis i el Pau. Aquí l’experiència la posa l’Alexis que està curtit en mil batalles i coneix bé el massís. Ens proposa varies vies a la cara oest i fem la tria mentres esmorzem a El Bruc.
Decidit. Primer farem la Torras-Nubiola a La Figuereta entrant per la Ribas-Velasco i després la Cerdà-Riera a La Bandereta (o Ven-Suri-Ven).
Des del coll de Guirló ja es veuen els nostres objectius. Com impressiona la paret des d’aquí. Sembla mentida que poguem pujar per allà! Una cordada matinera ja està a la R2 de la Cerdà-Riera. Ens plantem a peu de via després d’una aproximació “a lo jabalí” i comença a la jornada en la vertical.

Pau arribant a la R2 de la Torras-Nubiola

Per arribar a la xemenia de la Torras-Nubiola (60m ,V+) entrarem pel llarg comú amb la Cerdà-Riera però fent reunió en un arbre que està per sota de la R1 d’aquesta. Des d’aquí seguirem per la fissura-diedre de la Ribas-Velasco. Primera meitar del llarg cotada en 6a amb roca descomposta on cal afinar per no quedar-se amb cap còdol a la mà i patir algun ensurt. La segona part del llarg ens oferirà una bonica escalada que no passa del IV+ i que es fa, podriem dir, per l’esperó de la gran llastra.
La R2 (reequipada amb parabolts) es fa en una figuera just abans de l’inici de la xemeneia. Ull en aquesta reunió perquè per sota de l’arbre la roca es trenca i si ens movem massa cauran pedres a qui puja de segon.

Buril escanyat a l'últim llarg de la Torras-Nubiola

El llarg de la gran xemenia és preciós. Cinquanta metres de pura essència montserratina. Fàcil però poc assegurat. L’Alexis no va posar res fins passats uns 10/15 metres quan aconsegueix col.locar un tascó petit i un alien. Una mica més amunt hi ha un clau que costa de veure. Reunió cómode també amb parabolts.
Només queda un llarg de 10m i IV+ fins al cim de La Figuereta. Curt però bonic. Es pot escanyar un buril i merlet per assegurar-se.
Bones sensacions a l’acabar la via. Malgrat no ser un itinerari molt llarg em deixa plenament satisfet. Una escalada clàssica al cent per cent.
Pel descens fem un ràpel curt pel vessant est. Aquest ens deixa just a l’entrada de la Canal de la Figuereta. Fem tres ràpels i tornem a estar a peu de via per fer la Cerdà-Riera. Ja toca el sol a la paret. Malgrat això no renunciem a seguir escalant.
Important no treure’s el casc a peu de paret. Mentres descansàvem cauen pedres des d’alguna de les canals. Una d’aquestes toca al Pau a un turmell. Tot i que el cop no és greu decideix no escalar més i dedicarà la segona meitat del dia a fer un volt per Agulles.

Placa commemorativa a la Canal de la Figuereta

Ataquem la Cerdà-Riera (115m, 6a/+ o A0). Ruta mítica de la cara oest. L’Alexis ja l’ha fet més d’una vegada però recorda si va fer en lliure el tercer llarg. La idea és que el fes jo de primer però el cansament i la calor poden amb mi i li cediré amablement. El segon i tercer llarg són increíbles. Flipava mentres escalava. Passos aeris i estètics. Llàstima que la roca estigui tan pulida en alguns trams. Hi han còdols que els veus brillar metres abans d’arribar-hi. Entren bé friends i tascons i els passos més difícils del tercer llarg es poden fer en A0 gràcies als claus que trobarem.
Tant la R2 com la R3 es munten en cómodes repisses. T’hi podries quedar tot el dia contemplant el paisatge des d’aquí.

Alexis a punt d'entrar a la selva

Només ens falta el quart llarg, la xemeneia selvàtica. L’inici d’aquesta està completament tacat d’excrements d’ocell. Això augmenta una mica la dificultat ja que perdem adherència, res greu però. Això sí, et deixa una oloreta curiosa a les mans. Passat aquest tram escatològic ens endinsem en la foscor de la xemeneia, on podrem llaçar arbres i branques a dojo. Escalada curiosa que guarda un tram final emocionant, fàcil però exposat, quan encarem l’arribada a la R4. D’aquí al cim de l’agulla hi ha una trepada de II.
Resta el descens. Destrepar, curt ràpel des d’un arbre fins a l’inici de la Canal de la Figuereta i agafar el camí amb marques vermelles que ens porta fins al Pas de la Portella.

Vessant oest al vespre

Les vistes durant el recorregut són la cirereta del pastís. Ara puc contemplar bona part de la zona amb les últimes llums del dia. Una visió quasi hipnòtica. L’Alexis em va dient noms de les agulles i algunes vies. Espero que funcioni la memòria, sobretot la fotogràfica, perquè penso tornar aviat.

Aresta GER al Roc Ponent

Quasi des del primer dia que vaig descobrir l’escalada segueixo fidelment les piades d’uns quants blogs, sense discriminar entre disciplines. Boulder, esportiva, clàssica, … Al principi no entenia “conceptes” com fer un pas en A0, anar a vista, arquejar, etc… però conforme m’anava enganxant tenia ganes de més i tot aquest vocabulari es començava a fer familiar.
Tanta informació pot arribar a saturar en certs moments però quan estàs davant d’alguna cosa que realment t’interessa es grava al teu cervell i d’allà ja no s’escapa. En el cas d’una via, veus una ressenya, llegeixes una piada, les fotos són atractives, l’entorn sembla espectacular, i ja només penses en quan fer-la.
Això em va passar amb l’Aresta GER al Roc Ponent del Barranc de Castellfollit (Poblet). Tenia tots els ingredients: grau baix ideal per iniciar-se en l’autoprotecció, lloc solitari, roca granítica, clàssica entre les clàssiques, la més llarga de les muntanyes de Prades, i al costat de casa.

Roc de Ponent a la caiguda de la tarda

El dissabte passat va ser el dia D. El Roger i jo afrontem la nostra primera via clàssica desequipada. Estrenem cordes i joc de friends. També descobrim el Barranc de Castellfollit. Tan a prop de casa i no hi haviem estat mai, imperdonable.
Respecte a la via hi ha molta informació a la xarxa. Jo tenia a casa un parell de llibres amb la ressenya però vam preferir seguir alguna piada recent. Si voleu fer la via us recomano la ressenya del blog Escalatroncs. Molt acurada i clara, com totes les que publiquen. Si la seguim bé no farem passos erràtics buscant l’itinerari. Malgrat això nosaltres ens vam equivocar en el segon llarg i inicialment ens vam anar massa cap a la dreta (al dia següent parlant amb un company que coneix bé la via em va dir que això li passa a molta gent).

Inici del primer llarg

La línea és d’una lògica aplastant. Sistema de diedres als dos primers llargs i després només cal seguir el fil de l’esperó. Fàcil de protegir i agraïda d’escalar. Menció especial a poder muntar totes les reunions en arbres, excepte una, en cómodes replans. Mentres assegures al company gaudeixes d’una pau i d’un paisatge impagables.
Arribem al cim del Roc Ponent satisfets. La via ens ha ofert grans sensacions i hem pogut practicar l’art de l’autoprotecció. A la capsa metàl.lica on està el llibre de piades trobem una sorpresa –jo en deixo una altra-. Volia penjar una foto però millor que ho descobriu si feu la via. Fotos de rigor, dinar escàs que sap a glòria i a enfilar la baixada. Només caldrà seguir les fites per tornar a trobar la tartera que haviem agafat també per arribar a peu de via. Aquest descens és més propi d’un ambient pirenaic que de les muntanyes de Prades. Meravelles de la geologia.

Tartera que agafarem tant per l'aproximació com pel descens

De tornada coincidim amb una cordada que prepara el material per anar a fer una via a la cara nord. Els únics escaladors que ens trobarem en tot el dia. Aquí la soledat està pràcticament garantida.
Per arrodonir el dia fem uns metres més a unes vies d’esportiva que hi han a la Paret del Camí o Paret del Mur. No tenim ressenya però si no em deixo cap hi han deu vies equipades i el que semblen dos projectes. Sobre els graus, la primera començant per l’esquerra no deu passar de quart, al mig un parell de cinquens, al costat d’aquests unes quantes dures i a l’extrem dret dues que deuen rondar el 5+/6a.

Paret del camí o Paret del mur

Torre del Moro. Terreny de joc per properes escalades

Després d’aquesta experiència i consultant la Guia d’escalada clàssica a les muntanyes de Prades, ja hem apuntat un parell o tres de projectes al barranc, concretament a la Torre del Moro. Les vies Alicantropia i Paranoia nocturna són objectius prioritaris. Com sempre, seran benvingudes les recomanacions. El lloc ens ha atrapat i crec que abans de que arribi l’estiu tornarem uns quants cops.

Pou Anaiak. Moments estelars a Pan Aroma

Ningú discutirà que la trilogia alpina dels germans Pou va ser una de les millors activitats del 2010 en paret a nivell mundial. El passat mes de desembre la pel.lícula "Pan Aroma" dirigida per Jordi Canyigueral va guanyar el premi del públic al Mendi Zinemaldia de Vitoria-Gasteiz. Aquí teniu alguns dels moments estelars del film...

POU BROTHERS - PANAROMA (HIGHLIGHT) from Jordi Canyigueral on Vimeo.

GAM (6a, 75m) a la Momieta + Haus-Estrems (6a, 155m) a la Mòmia

Canvi d’aires i tercera visita a Montserrat. Aquest cop toca conèixer la zona de Sant Benet. Tantes piades que havia llegit i tantes històries que havia escoltat atentament i ara per fi camino entre l’Elefant, la Prenyada, La Trumfa, La Mòmia, etc.
Avui faig cordada amb l’Alexis. Ell coneix bé la zona i ja ha escalat moltes vies aquí, però sempre hi han projectes pendents. Em deixaré emportar i em refiaré del seu bon criteri a l’hora d’escollir les vies a escalar.
I com es diuen les vies? G.A.M. a la Momieta i Haus-Estrems a la Mòmia. La “Haus”? Eh… Em sona haver llegit molta literatura sobre aquesta via. Sí home! És la que té el mític offwidth al segon llarg. Un calfred em recorre l’esquena. No sé si seré capaç de superar una escalada com aquesta però la motivació i l’oportunitat de fer una via tan mítica poden amb tot.

La Momieta i la Mòmia

Comencem amb la GAM a la Momieta (6a, 75m). Com que jo sóc un iniciat en aquest tipus d’escalades cedeixo l’honor de liderar tots els llargs a l’Alexis. Em conformo anant de segon per agafar rodatge. Setanta-cinc metres i tres llargs que nosaltres farem en dos amb corda simple de 70m. Preciós primer llarg amb un inici finet típic montserratí que et posa ràpid en situació, i uns moviments emocionants abans d’arribar a la R1. He pogut encadenar anant de segon, de primer ja veuriem... Per protegir un bon “aleje” l’Alexis havia col.locat un alien groc.
El segon llarg –empalmat amb el tercer- també és ben maco. S’ha de sortir amb els nervis templats de la R1 fins arribar a xapar el primer parabolt i després anar navegant per trobar les preses bones. A poc a poc la paret es converteix en una rampa fins al cim de la Momieta. Descens per la cara oest amb dos ràpels. En el segon de 40m ens ha arribat amb la corda en doble deixant-nos just a sobre d’una repiseta que es pot desgrimpar fàcilment.
Amb aquesta escalada jo ja en tindria prou per avui. Estic molt content per haver fet la meva primera via a Sant Benet i ja aniria a celebrar-ho amb un suc de civada. Però ara ve lo bo!

A la G.A.M.

Sento un noséquè a l’estòmac simplement contemplant aquella estreta xemeneia des del terra. Però ja està decidit. Objectiu: Haus-Estrems (6a, 155m).
Un cop més l’Alexis tirarà de primer. Jo encara no tinc gaire clar que pugui sortir sa i estalvi d’aquell infern d’escletxa.
Quan escalo el primer llarg penso que aquest sí que el podria haver fet de primer encara que només hi hagin dos parabolts en trenta metres. Es pot llaçar una savina, va bé un friend mitjà i les dificultats no passen de IV.
I comença l’espectacle…

L'offwidth s'apropa

L’Alexis es baralla una bona estona amb el primer tram de l’offwidth i després d’haver de treure’s el casc perquè es queda empotrat i anar reptant com pot arriba per fi a la primera assegurança. A uns deu metres des de l’inici del llarg! Tot i que és difícil caure quan estàs empotrat allà psicològicament és dur. Tira amunt i empalma amb el següent llarg. Arriba el meu torn.
Entro com puc a la xemeneia i vaig arrosegant-me. Arriba un punt en que no em puc ni moure! La cordada que puja darrera nostre i que espera pacientment a la reunió m’anima i finalment puc sortir d’aquest patiment claustrofòbic (també m’he de treure el casc perquè no em deixa avançar). Passat aquest tram la xemeneia t’escup i s’ha de fer un pas on cal apretar. Fallo el moviment i em penjo. Llàstima! S’escapa l’encadenament encara que sigui de segon. Necessito dos intents per passar-lo. Després ve un tram molt maco fins a la R3 i ja serà una escalada de plaer fins al cim. El quart llarg és realment espectacular. Ambient, pati i un diedre i bavaresa d’escàndol. En l’últim llarg em fixo que només hi ha un parabolt i un merlet. Ja veig com les gasten a Montserrat.

Alexis vibrant a l'L4 de la Haus-Estrems

Cordada amb la que vam compartir l'ascensió a la Haus-Estrems

A l’arribar al cim de la Mòmia una gran pau i alegria m’envaeixen. Aquí encadenar era el que menys comptava. Quina via! Encara floto mentres escric la piada!
Felicitacions, fotos i cap avall que s’està fent de nit. Dos ràpels per la cara oest, desgrimpada fàcil i baixada per una canal de roca polida.
Els frontals il.luminen el camí de tornada. Després d’aquesta gran jornada tinc claríssim que no tardaré gaire en tornar a Sant Benet. Montserrat m’està abduint a poc a poc!

Fins aviat Sant Benet!