dilluns, 22 d’octubre de 2012

Quique-Garreta a la Paret del Dispensari (Camarasa)

Havia començat la tardor però la calor encara persistia. No semblava que estiguessim a finals de setembre. Cada cop ens apropem més a tenir només dues estacions, estiu i hivern. Coses de l’escalfament global... Quedo per fer una matinal amb el Jaume amb la idea de fer la Pat Garrett (6b+, 75m) a la Paret del Dispensari. Aproximació ràpida i ens plantem davant del diedre per on ens sembla que va la via. Encapçalo el primer llarg i després d’un parell o tres de parabolts trobo restes d’equipament antic. Com pot ser? Si la Pat Garrett la van obrir al 2002? El llarg tampoc sembla 6a, tot i que el diedre és maco i després d’un petit flanqueig a l’esquerra s’arriba a la reunió (reequipada). Aquí encara no ho teniem clar però ens haviem equivocat de via i estàvem escalant la Quique-Garreta, primera via oberta al Dispensari el 3-10-1971. 

Foto extreta del blog Benvinguts al paradís

El Jaume farà de primer la resta de la via. El segon llarg, 6a, és curt però molt complert, fins i tot té una petita bavaresa. La reunió es fa en una bona repisa. Com que no teniem molt clar que estàvem fent, el tercer i quart llarg els vam empalmar sense saber-ho. Primer placa tombada de cinquè grau. Aquest tram estava molt brut. Debia fer temps que ningú repetia la via. Millor no subestimar el grau an aquest llarg ja que ens trobarem amb una escalada fineta i tècnica. Passada aquesta secció la roca està més neta i comencen les dificultats. 6c en lliure i sinó a tirar de cintes. De primer no sé si hagués passat bé per aquí. S’han de fer uns A0 d’uns burils que no donen gens de confiança, i alguns no estan gaire a prop. Tot i així surt amb prou dignitat. A l’arribar a l’última reunió ho tenim clar, no hem fet la via que voliem. I ens hem emportat una sorpresa a l’últim llarg… Jaja!! Enlloc de rapelar decidim fer una pseudoescalada selvàtica per anar a trobar el camí que passa per sobre de la paret i que en pocs minuts ens deixa al costat del riu. A l’arribar al cotxe i mirarnos bé la paret descobrim que hem fet la Quique-Garreta. No ha estat malament, és la pionera de la paret. Un altra dia ja tornarem a per la Pat Garrett


El llibre “Escalades a la Noguera” defineix així la via: “Este fue el primer itinerario abiero al Dispensari. Se encuentra semiequipado. Los dos primeros largos están restaurados con parabolts mientras que en el resto hay numerosos buriles y pitones antiguos. Necesitaremos un juego de fisureros de cable, 15 cintas exprés y chapas recuperables. La via está situada a la derecha de una profunda canal que corta toda la pared. Antiguamente con pasos en artificial. El último largo apurando en libre es 6c aunque la protección debe confiarse a viejos seguros”

Nota: Nosaltres només vam fer servir cintes exprés. Pot ser útil un estrep per l’últim llarg.

dilluns, 15 d’octubre de 2012

Escalada esportiva a Tivissa. Moleta de Vilella

Un correu electrònic, un missatge a través de Facebook, … I fet! El passat divendres 12 vam coincidir uns quants escaladors per anar a conèixer un nou sector d’escalada esportiva a Tivissa. Amb motiu de la propera aparició d’una nova guia d’escalada a Tivissa, l’autor de la mateixa, equipador del sector i gran promotor de l’escalada a Tivissa, Josep Enric Castellnou, exercia d’amfitrió i ens presentava un sector en petit comitè.
Vistes des de la paret

La paret escollida rep el nom de la Moleta de Vilella i compta amb 18 vies orientades al sud i amb 6 orientades al nord/oest. Predomina el setè grau a la part central del mur i a esquerra i dreta trobarem vies a partir de 6b i un solitari Vè. La qualitat de la roca és bona o molt bona, tot i que encara es trenca alguna cosa. Recomanable l’ús del casc. La localització del sector és espectacular i es respira una pau difícil de trobar a altres escoles.
Detall de la part central del sector

Ens repartim ràpidament pel peu de via i en un moment hi ha sis o set vies muntades. Jo vaig fer el testimonial cinquè per començar; La Conca 6b, fissura atlètica amb roca abrassiva (no la vaig poder ni acabar…); 60 segles 6b+, placa tècnica de 30m; Via ferreta 6b+, més curta que l’anterior però més homogènea, amb regletes de regust siuranenc; i Té de roca 6b, slab amb un pas de truc sorpresa. 

l'Indi que mira 7a

Els companys més forts van encadenar setens com El misteri de les covetes 7a o l’Indi que mira 7a, i van deixar projectes per properes visites. Gran jornada d’escalada que ens deixa amb ganes de tornar ben aviat a aquesta i a altres parets tivissenques. Esperem amb impaciència la publicació de la guia! 

Nota: Podeu trobar ressenyes de moltes de les zones d’escalada a Tivissa al bar Missamaroi.