Siurana. De Ca l'Orro a Can A prop

Això explica la guia de Siurana sobre Ca l’Orro: “Bon sector. Vies en un mur vertical o desplomat. Roca de la franja superior. Peu de via cómode, però per circular d’un grup de vies a l’altre s’ha de passar per alguna vira estreta. Ombra a la tarda”.
Podriem afegir… Un sector perfecte si ens movem en el sisè grau, vies de fins a vint metres (excepte dues que freguen els trenta), aproximació curta però on caldrà parar compte en les desgrimpades i roca excel.lent (i adherent!). A partir de mitjans de primavera millor visitar el sector a la tarda, el sol escalfa la paret des de bon matí.
Només havia estat una ocasió en aquest sector. Aquell dia escapàvem rebotats de Can Marges perquè estava massificat. A Ca l’Orro vam trobar la calma. Vam fer les vies més fàcils (decotades per la nova guia).
Anem amb el temps just que s’ha de plegar passat al migdia. Després de descartar altres sectors el David i jo coincidim en anar a fer el calorro.
Escalfem amb Kantego 5+ (abans 6a). La via es fa curta. Estètic i afilat esperó amb un petit desplom al final. Canto omnipresent. Trobo que la decotació és correcta. Atenció! Les reunions de les quatre vies d'aquest tram de paret són molt precàries. Extremar la precaució al despenjar-se i abandonar maillon si és necessari.
Ens haviem mirat El trio calavera 6b però la deixarem per una altra ocasió (aquesta està a l’ombra tot el dia).

David a Kantego 5+

A la part dreta del sector -just per on arribes fent l’aproximació- trobarem un llaminer conjunt de set sisens. La més fàcil, El belluguet 6a, és una via divertida que ens farà ballar buscant sempre la millor col.locació per no apretar més del compte i tenir fe en més d’un moviment. Molt completa.
Pugem de grau i el David prova ¡Que se sienten, coño! 6b. Entrada rebotona a bloc que desespera. Jo ni tan sols la provo. Millor li donem una oportunitat a Estigues quiet 6b. Aquesta es deixa fer amb més d’una tibada i quan ja et penses que tens el rotpunkt al sac et trobes amb la sorpresa. Com fer el pas per xapar la R? Al segon pegue vaig trobar un bon métode, tela!
Avui ja no ens queixem de la pluja sinó de com crema el sol. Mai estem contents amb això del clima… I el temps passa volant. Decidim deixar feina pendent aquí, així hi ha excusa per tornar aviat. Farem l’última via a Can A Prop.

Dues per la propera...

Els aparcaments a la zona de l’Olla-El Pati-Esperó Primavera estan a tope, i és dimecres! Per sort trobem lloc just on volem escalar. Quasi es pot assegurar des del cotxe, a lo “dominguero”.
Des de baix la roca d’Hospitalet 6b es veu espectacular. Molt compacta i de tonalitats taronges. Quan ens posem no canvia aquesta percepció però les preses són ultramegasuper petites. Minúscules regletes i nyapes, una darrera de l’altra. El David la lluita però arriba un punt que va tan estressat que decideix abandonar. Veient el panorama, i que no podem encantar-nos, jo tiro en top-rope fins al punt on ell s’ha despenjat. Escalada molt tècnica, fina i de peus. La trobo dura pel grau però és el que hi ha. La part més complicada està al principi, després és tenir paciènica i anar fent. La reunió són dos “cáncamos” i és farragós passar la corda en doble. Vaig deixar un maillon que espero que es quedi allà. Un altre projecte, i em motiva especialment tant pel tipus d’escalada com per l’estrés que s’ha de superar. Salvant les distàncies, m’ha recordat a un vídeo que vaig veure fa poc on Talo Martín firmava la segona ascensió de la via Art-herencia 8b/+ a la Pedriza. Una autèntica dansa vertical. Aquí el teniu…

Motivació passada per aigua

Tota la Setmana Santa pendents del cel. Mirant una i altra vegada les previsions metereològiques. La pluja en aquestes dates ja és una tradició més, com les processons, les pelis de romans, atipar-se de mona, etc. Molts dels plans previstos s’han d’aplaçar i la motivació queda passada per aigua, ben xopa!
Dos dies vaig intentar escalar. Pocs resultats, però com a mínim et toca l’aire…
El dissabte sant semblava que el xàfecs no arribarien fins a la tarda, però no! Abans del migdia ja plovia. Estàvem a Siurana, a Can Melafots, ben a prop del cotxe. A mi aquest sector mai m’ha cridat gaire i menys en dates senyalades quan es satura ràpidament. L’altre dia no va ser una excepció. Moltíssimes cordades i poc per escollir. Punt vermell a Trigonometria 6a+ -bona!- i intent a Perseidas 6b. Entrada a bloc que em supera.

Can Melafots

Quan va començar a ploure enlloc d’optar per la retirada ens vam anar fins al desplom on està El tiempo se ha reído de los que no han venido 6c i encara vam poder apretar una mica. Segon cop que la provava –sempre en top-rope- i aquesta vegada només vaig haver de tirar de cinta en un moviment. La continuo trobant dura pel grau però no molt llunyana. Seguiré treballant-la. Mentres esquivàvem la pluja en aquest racó veiem com molts escaladors deambulen per la zona buscant un tros de roca seca. Una particular processó on les colorides caputxes dels xubasqueros substitueixen els capirots dels caputxins. Quina estampa!
El “dia de la mona” torna l’esperança. El matí s’aixeca més o menys clar a Salou i tirem cap a Arbolí el Roger i jo. Abans d’arribar al poble una fina pluja ens dona la benvinguda. Bé, bé. Què fem? Ens anem a esmorzar al refugi de La Mussara i passem de tot? No, no, busquem algun desplom que alguna cosa farem.

Arbolí des de La Termita

Des del mateix poble pugem caminant fins a La Termita, un totxo de roca ataronjada amb vies a bloc de setè grau i un solitari sisè, Blanco mantequilla 6a. Tres xapes de desplom amb canto. Menys és res. Després d’encadenar aquesta el Roger prova en top-rope Negro africano 7a+. Entrada duríssima i un sostre que imposa. Massa teca.
Per no anar tan aviat cap al bar passem pel Totxo Manu. Les vies del desplomet també estan seques. Una tibada més a Iossu posat al budriel 6a i la veïna de l’esquerra, i ara sí, a fer el bocata. Fred, humitat i no para de ploure. Quin desastre de meteorologia, quin desastre de Setmana Santa!

Pratdip. Ressenya Paret dels "rappels"

La Paret dels “rappels” és una petita escola d’interès local situada a prop de Pratdip. Fa quasi un any hi vaig estar per primera vegada. Aquell dia només vaig provar alguna de les vies de la part esquerra. Aquestes són completament prescindibles. Predominen les preses sikades i els picats, i la dificultat es concentra bàsicament en els primers metres. Podriem salvar la primera i la quarta via (lletra ‘a’ i ‘d’ a la ressenya) . Existeix una antiga ressenya del sector on s’inclouen aquestes i les clean de la part dreta. Posteriorment es van deixar totes les vies equipades amb parabolts (excepte la num. 12 a la ressenya).
Actualment s’estan equipant nous itineraris i he pensat que seria interessant fer una ressenya actualitzada per posar ordre.
He dividit la paret en 5 zones, d’esquerra a dreta. A la zona 1 les vies s’identifiquen amb lletres i a partir de la zona 2 -on comencen les vies bones- s’identifiquen amb números. Els graus són orientatius. Esperem els vostres comentaris per consolidar les graduacions.

Zona 1

Zona 2 i 3

Zona 4 i 5

Llistat de vies:

Zona 1 (sika i picats)

a. 5
b. 6a
c. 6a
d. 5+/6a?
e. 5+/6a?
f. variant e ?

Zona 2

1. Onofre 6a
2. 6a/+
3. 6a+/b
4. Octubre 6a (diedre)

Zona 3

5. 6c+/7a
6. 6a
7. 6a
8. 5 (sense R)

Zona 4

9. 6c/+
10. 6c
11. 6a
12. 5+ (clean. diedre. friends i tascons. sense R)

Zona 5

13. 6a+/b
14. 6a

Aproximació: Per arribar al sector agafarem una pista asfaltada que surt pocs metres després de passar Pratdip venint des de Mont-Roig. Seguim la pista i agafarem el primer desviament a la dreta (aquí l’asfalt canvia de color) i seguirem fins trobar una cruïlla amb un pal indicador. Aquí ja podem aparcar el cotxe sense obstaculitzar el camí. Des d’aquí fins a la paret hi han uns 5 minuts caminant. Les vies estan a peu de pista mateix.
També és possible arribar per una pista que surt des de la carretera que va a Pratip-Hospitalet-Móra (venint des de Mont-Roig).

Equipament: Totes les vies estan equipades amb parabolts. Reunions amb argolla o mosquetó. Per la via num. 12 caldran friends i tascons (no té reunió). Cap via supera els 25m.

Orientació: Sol al matí i ombra a partir de les 16/16.30h.

Montsant. Cingles de Sant Joan

Els Cingles de Sant Joan és una de les franges rocoses que més criden l’atenció al vessant sud del Montsant. Des del mateix poble de Cornudella podem admirar la majestuositat de la cinglera i imaginar els centenars de metres que podrem escalar allà. A la vertical de la paret trobem l’ermita de Sant Joan de Codolar, un dels racons espirituals per excel.lència de la muntanya santa. Des d’aquest punt s’inicia la feixuga aproximació al sector si optem per la via directa seguint el Grau de la Montserrat (nom posat en honor de l’ermitana que habita l’ermita des de fa més de trenta anys). En poc més de trenta minuts ens plantarem a peu de paret. Actualment el camí està ben traçat i fitat.
Els peus de via són estrets i amb poca ombra a la part dreta del sector, al contrari que a la part esquerra on predomina un ambient boscós i gaudirem de més comoditat a l’hora d’instal.lar-nos. L’ombra arriba a la majoria de vies a partir de les tres de la tarda.
El dimecres no acompanyava gaire la meteorologia i es feia difícil mantenir el ritme. Si a això li sumem la bofetada que ens va donar al David i a mi la via que vam triar per escalfar…

Arsenal

Jo vaig començar amb Hagi pau 6a+. Grau collat, tècnica i de continuïtat. Cal navegar per anar trobant les millors preses fet que li dona un punt psicològic quan l’últim químic ja queda una mica lluny. A això hem de sumar la sorra que dificulta el treball de peus (les vies no estan brutes però unes quantes repeticions més no anirien malament). Una bona via però gens recomanable per escalfar. La vaig lluitar per posar-li el punt vermell però no va poder ser. Massa patiment. A l’arribar al terra no tinc bones sensacions i queden poques ganes per seguir escalant. S’imposa positivitzar.
L’Alexis ja conexia bé el sector i s’havia fixat altres vegades en la fissura que hi ha a l’esquerra de Hagi pau. Sembla que ningú ha pujat mai per allà i decideix obrir la ruta. Prepara l’arsenal de material i comença a escalar decidit. Després de més d’una hora treballant a paret obre en estil tradicional la via. Una fissura clean on caldran friends i fissurers grans i mitjans per repetir-la. Trobarem un clau i un pont de roca a la secció final. La reunió és comuna amb la via Sense solta ni volta.
El David i jo fem les primeres repeticions en top rope. Escalada tècnica i atlètica amb moviments molt macos. El grau deu quedar en 6a+/b.

Un bon projecte: Tranquilo majete 6b+

El clima va empitjorant i els músculs acusen l’humitat. Sembla que hagi de caure un xàfec en qualsevol moment. Intentem motivar-nos i ens posem a Tranquilo majete 6b+. Quasi em sembla més fàcil que Hagi pau, potser és que ja li estic pillant el punt al sector. Tampoc hi ha rotpunkt però li veig color. Un bon projecte, la via s’ho val.
L’Alexis també fa un 6b+ sense nom i ens comenta que és una mica més dura que l’altra.
S’imposa el fred i pleguem. Per tornar optem per baixar pel Grau del Montsant o del Tomaset. Tornada llarga però més cómode que ens permetrà veure totes les vies de la part esquerra. Dues cordes fixes indiquen que s’estan equipant vies noves. El proper dia començarem escalant per aquí per provar alguna d’aquestes i recomanacions que tenim apuntades.
M’emporto una bona impressió del sector. Aquesta primera visita ha sigut més de reconeixement que d’escalada. Ja sé on no escalfar, quines són algunes de les vies bones, projectes, tipus d’escalada… Positivitzar, que no tot és encadenar!

Castellfollit. Paranoia nocturna (90m ,6a)

No hem tardat gaire en tornar. L’ambient silenciós i relaxat d’aquest racó de les muntanyes de Prades ens va atrapar des del primer moment.
La Torre del Moro va exercir una mena de força hipnòtica quan l’observàvem des del Roc Ponent havent acabat l’Aresta GER. Calia descobrir alguna de les vies que amaga.
Ens han recomanat varis itineraris. Dues equipades: Alicantropia i Paranoia nocturna. I dues semiequipades: Toset-Toset i Boronat-Toset. Amb el temps esperem poder escalar les quatre. Per estrenar-nos a la paret ens quedem amb una de les equipades.

Punta de la fava

Paranoia nocturna (90m, 6a) és una via de tres llargs -actualment equipada amb parabolts- oberta l’any 1986 per Josep M. Plana, Robert Adserà i Jaume Maçana. Situada a la cara sud de la torre, és l’última via que hi ha abans de l’inici d’una canal que puja en vertical per tot el mur. A l’esquerra d’aquesta hi ha una via més nova, també equipada, que si no m’equivoco es diu Despedida de solter (¿?m, 7a).

Des del peu de via

L’aproximació es fa en uns quinze minuts. Costa una mica trobar el camí. Com a referència podeu prendre la Punta de la Fava, i entre aquest punt i el primer espai que hi ha a la pista per aparcar el cotxe hi ha un petit corriol per on baixar a creuar el riu. Un cop creuat veureu un petit monticle rocós. Per la dreta d’aquest surt el camí que ens portarà fins a peu de paret (cara oest) seguint per un torrent on trobarem fites.
No he trobat gaire informació a la xarxa sobre la via o sigui que aquí va una curta descripció dels tres llargs…

L1: V+/6a. L’entrada a la via t’agafa en fred i et posa ràpid en situació. Aquest llarg és una petita obra d’art. Segueix una fissura-llastra invertida que ens ofereix una escalada atlètica i molt estètica. Superat aquest tram arribem a un replà on veurem una reunió que no hem de fer. Seguim per la part dreta de la placa amb uns passos d’equilibri i arribem a un altre cómode replà on trobem la R1.

Roger negociant el segon llarg

L2: 6a. Aquí no regalen res. Exigent diedre amb poc cantell on cal afinar molt. Molts peus en adherència, equilibris i tirar de més d’un romo. No ens surt en lliure ni al Roger ni a mi. Això sí, la tirada és espectacular!

Granit de qualitat

L3: IV+. Llarg curt però bonic. Passos acrobàtics i aeris. Des de la R3 fins al cim tenim dues opcions: una trepada de III o fer un altre llarg equipat (molt curt) de V+.

A pesar de que la via es fa curta la bellessa de la línea és indiscutible i el granit és d’una qualitat suprema. I diuen que la Alicantropia és millor! La deixarem per un altre dia que si aquí ens ha tombat el llarg de 6a no em puc imaginar com serà el 6b d’aquesta.

Beta de quarç al L3

El descens el farem seguint la cresta en direcció est –hi ha algun pas exposat- fins que trobem un ràpel que es fa des d’un arbre. A partir d’aquí seguim la tartera que enllaça amb el camí per on hem vingut.

Instal.lació de ràpel pel descens

Si tenim ganes podem combinar aquesta via amb qualsevol altra de la mateixa paret i així arrodonir la jornada. Les ressenyes de la Torre del Moro les trobareu a la Guia d’escalada clàssica a les muntanyes de Prades, i més actualitzades a l’especial “Paisatge amb escaladors” del num. 193 del Vèrtex.

Margalef. Entre figues i verdures

Dimecres, 13 d’abril. No m’havia proposat grans objectius per la jornada. L’hombro dret està tonto aquests dies i no és qüestió de forçar la màquina, però hi han ganes d’escalar i de veure als companys amb els que fa dies que no comparteixo corda. Destí: Margalef.
El gris plom del cel al passar per Cornudella ens fa patir per la méteo però un cop passem les Crestes de la Llena el panorama canvia. El sol il.lumina aquest vessant del Montsant, tocarà escalar a la fresca.
Can Pesafigues (sol/ombra durant el matí i ombra a la tarda) i Can Verdures (ombra tot el dia) són els sectors escollits. En aquesta època la majoria dels “guiris” encara busquen el sol per torrar-se com a gambes mentres escalen o sigui segurament estarem bastant tranquils. A finals de primavera i estiu la cosa canvia i aquests dos sectors estan saturats pràcticament qualsevol dia de la setmana. Tot i així coincidim amb vàries cordades de francesos i txecs però és curiós veure com cadascú segueix uns ritmes que no ens fan esperar o fer cua en cap moment per escalar.
Aquests dos sectors són molt populars i no crec que pugui explicar res de nou a aquestes alçades o sigui que per a qui li interessi aquí va una crònica dels rotpunkt del dia…

Jose a Murcielagus 6b+

A Can Pesafigues l’Oriol es motiva amb El Pesafigues 6b i l’encadena al tercer pegue, amb vol espectacular –i sembla ser que amb un esguinç de turmell- al primer intent. El David també s’apunta aquesta via després d’un inici dubitatiu a dues vies que se li ressisteixen. El Jose està imparable i s’emporta també El Pesafigues i Murdoc 6a+ a vista, i Escargot Boobé i Okupa Hristo, les dues 6b+, al segon intent. En aquesta última s’escapa l’onsight per ben poc i també gaudeix d’un vol de plaer. Jo tatxo Camborius 6a+, bona via de continuïtat que suma l’encadenament número 100 de l’any, i Okupa Hristo 6b+, que es converteix en la meva primera via a vista en aquest grau. Entrada d’apretar, secció intermitja sobre placa lleugerament tombada amb presa més o menys bona i tram final vertical on l’equilibri, el bon treball de peus i saber caçar bé els forats ens portaran fins a la cadena.
Anem cap a Can Verdures. Al bomber no se li acaba la pila i finalment tatxa la trilogia de 6b+ Baginades-Krilín (aquesta en una anterior visita)-Murcielagus. També lluita amb Verdures atòmiques 6c però el bloc de l’entrada queda pendent de resoldre. Ha anat de ben poc! El David suma una altra ascensió amb Krilín i l’Oriol prova sort amb Baginades. Per part meva, com que em feien enveja els companys, m’emporto el tercer vol antològic del dia en un intent a Krilín. De record un bon cop a la cama esquerra amb el blau de rigor.
Hem buidat els dipòsits i només queda força per arribar fins al cotxe, apropar-se al refugi per la corresponent hidratació i tornar cap a la jungla d’asfalt pensant com sempre ens nous projectes i sortides. Això es mou!

Montserrat. Agulles. Torras-Nubiola a La Figuereta i Cerdà-Riera a La Bandereta

Segueixo descobrint Montserrat. Aquest cop tocava la zona d’Agulles. Cordada de tres amb l’Alexis i el Pau. Aquí l’experiència la posa l’Alexis que està curtit en mil batalles i coneix bé el massís. Ens proposa varies vies a la cara oest i fem la tria mentres esmorzem a El Bruc.
Decidit. Primer farem la Torras-Nubiola a La Figuereta entrant per la Ribas-Velasco i després la Cerdà-Riera a La Bandereta (o Ven-Suri-Ven).
Des del coll de Guirló ja es veuen els nostres objectius. Com impressiona la paret des d’aquí. Sembla mentida que poguem pujar per allà! Una cordada matinera ja està a la R2 de la Cerdà-Riera. Ens plantem a peu de via després d’una aproximació “a lo jabalí” i comença a la jornada en la vertical.

Pau arribant a la R2 de la Torras-Nubiola

Per arribar a la xemenia de la Torras-Nubiola (60m ,V+) entrarem pel llarg comú amb la Cerdà-Riera però fent reunió en un arbre que està per sota de la R1 d’aquesta. Des d’aquí seguirem per la fissura-diedre de la Ribas-Velasco. Primera meitar del llarg cotada en 6a amb roca descomposta on cal afinar per no quedar-se amb cap còdol a la mà i patir algun ensurt. La segona part del llarg ens oferirà una bonica escalada que no passa del IV+ i que es fa, podriem dir, per l’esperó de la gran llastra.
La R2 (reequipada amb parabolts) es fa en una figuera just abans de l’inici de la xemeneia. Ull en aquesta reunió perquè per sota de l’arbre la roca es trenca i si ens movem massa cauran pedres a qui puja de segon.

Buril escanyat a l'últim llarg de la Torras-Nubiola

El llarg de la gran xemenia és preciós. Cinquanta metres de pura essència montserratina. Fàcil però poc assegurat. L’Alexis no va posar res fins passats uns 10/15 metres quan aconsegueix col.locar un tascó petit i un alien. Una mica més amunt hi ha un clau que costa de veure. Reunió cómode també amb parabolts.
Només queda un llarg de 10m i IV+ fins al cim de La Figuereta. Curt però bonic. Es pot escanyar un buril i merlet per assegurar-se.
Bones sensacions a l’acabar la via. Malgrat no ser un itinerari molt llarg em deixa plenament satisfet. Una escalada clàssica al cent per cent.
Pel descens fem un ràpel curt pel vessant est. Aquest ens deixa just a l’entrada de la Canal de la Figuereta. Fem tres ràpels i tornem a estar a peu de via per fer la Cerdà-Riera. Ja toca el sol a la paret. Malgrat això no renunciem a seguir escalant.
Important no treure’s el casc a peu de paret. Mentres descansàvem cauen pedres des d’alguna de les canals. Una d’aquestes toca al Pau a un turmell. Tot i que el cop no és greu decideix no escalar més i dedicarà la segona meitat del dia a fer un volt per Agulles.

Placa commemorativa a la Canal de la Figuereta

Ataquem la Cerdà-Riera (115m, 6a/+ o A0). Ruta mítica de la cara oest. L’Alexis ja l’ha fet més d’una vegada però recorda si va fer en lliure el tercer llarg. La idea és que el fes jo de primer però el cansament i la calor poden amb mi i li cediré amablement. El segon i tercer llarg són increíbles. Flipava mentres escalava. Passos aeris i estètics. Llàstima que la roca estigui tan pulida en alguns trams. Hi han còdols que els veus brillar metres abans d’arribar-hi. Entren bé friends i tascons i els passos més difícils del tercer llarg es poden fer en A0 gràcies als claus que trobarem.
Tant la R2 com la R3 es munten en cómodes repisses. T’hi podries quedar tot el dia contemplant el paisatge des d’aquí.

Alexis a punt d'entrar a la selva

Només ens falta el quart llarg, la xemeneia selvàtica. L’inici d’aquesta està completament tacat d’excrements d’ocell. Això augmenta una mica la dificultat ja que perdem adherència, res greu però. Això sí, et deixa una oloreta curiosa a les mans. Passat aquest tram escatològic ens endinsem en la foscor de la xemeneia, on podrem llaçar arbres i branques a dojo. Escalada curiosa que guarda un tram final emocionant, fàcil però exposat, quan encarem l’arribada a la R4. D’aquí al cim de l’agulla hi ha una trepada de II.
Resta el descens. Destrepar, curt ràpel des d’un arbre fins a l’inici de la Canal de la Figuereta i agafar el camí amb marques vermelles que ens porta fins al Pas de la Portella.

Vessant oest al vespre

Les vistes durant el recorregut són la cirereta del pastís. Ara puc contemplar bona part de la zona amb les últimes llums del dia. Una visió quasi hipnòtica. L’Alexis em va dient noms de les agulles i algunes vies. Espero que funcioni la memòria, sobretot la fotogràfica, perquè penso tornar aviat.

Siurana. L'Herbolari

L’Herbolari és un dels sectors que més ha crescut a Siurana durant els últims anys. Quan es va publicar la primera edició de la guia de T. Arbonés (març 2003) només apareixien tres vies ressenyades. El potencial d’aquest pany de paret era evident i l’any 2006 es reactiva el sector.
S’obren vies clean i s’equipen un parell de sisens i itineraris durs de setè grau. En els anys successius van apareixent noves vies, ampliant-se així el ventall de graus. A la part dreta del sector també s’obren vies d’autoprotecció que arriben fins als cinquanta metres d’alçada.
La nova guia de Siurana ressenya trenta-dos itineraris, incloent dos projectes. D’aquests dos la marcada amb el número 12 sembla ser 6a+ i a l’esquerra d’aquesta hi ha una altra via nova cotada de 6a/+. Les dues equipades amb parabolts.
Algunes vies han sofert decotacions: Aquí hi ha marro es queda en 6c, Arrebato en 6b+ i Calçotada rebollenca en 5+.

Vista de la part central del sector

El dimecres la idea inicial era anar a la Siuranella Central, però si fa uns dies ho descartàvem pel vent, aquest cop és l’alta temperatura el que ens fa canviar d’opinió. A l’Herbolari com a mínim tindrem una part d’ombra a peu de via i a partir del migdia també a les vies de la part sud-est.
Comencem amb Dj. Pallús 6a+. Llarga i amb continuïtat. Es gaudeix des de l’inici, no decepciona en cap moment, i l’arribada a la reunió li dona un toc d’emoció.
Com que comparteix reunió amb Via del Paquín 6b+ decidim continuar amb aquesta. Des de baix ja veiem on tocarà apretar. L’Óscar fa un primer pegue molt bo i només es penja per treure la seqüència clau al sostret. La resta sembla que surt bé. Quan es despenja em fa un flash cinc estrelles del crux.
El primer pas de la via ja et posa to. Després un metres de regletes molt guapos i atacar el sostre amb decissió. Sort que sabia on havia d’anar pequè sinó… A partir d’aquí un passet tonto i la resta pur plaer fins el pas final abans de la cadena. Un cop més haurem d’exprimir la imaginació per xapar la R. Ha sortit al flash! El cinquanta per cent de l’encadenament ha sigut mèrit de l’Óscar. Avui la ronda la pago jo. Ell també la treurà bé al segon intent. Està fort “el de Móra”.

Óscar arribant al crux a Via del Paquín 6b+

Descans obligatori. Aquestes dues vies estan al sol i necessitem refrescar-nos. Dubtem entre seguir amb Aquí hi ha marro o Hansel i Gretel. Les dues són 6c però a priori ens sembla més factible la segona. Després comprovarem que al migdia i amb més de vint-i-cinc graus de temperatura tot juga en contra.
Hansel i Gretel és una via de quasi trenta-cinc metres que segueix la lògica d’una fissura i un marcat i afilat esperó final. Estic segur que si aquesta via estigués a sectors més populars com l’Esperó Primavera o Grau dels Masets els rastres de magnesi serien importants. Afortunadament no és així.
M’hi poso de primer i als pocs metres ja me n’adono que la calor em farà patir. Passat el segon parabolt ja estic penjat, no surt el pas i les mans no paren de suar. Malament… Sort que el company està més en forma i podrà acabar la via. No hi haurà rotpunkt però li veu color. Un projecte més. I nova parada tècnica. Quina calda!

Vista de la part esquerra del sector

Tenim temps per fer una via més. Jo baixo les revolucions i faig Leire 5+. Una bonica escalada en xemenia amb regust clàssic. M’encanten aquestes vies (i és una bona opció per posar les cintes a la via de l’esquerra).
L’Óscar vol acabar el dia amb l’intent a vista de Romaní 6b. Avui està inspirat i se l’apunta! Aquesta és la via central del trio de sisens equipats amb químics. Al 6a de l’esquerra les assegurançes allunyen de debó i a les tres vies el primer químic està molt amunt, encara que sembla que s’hi arriba sense problemes.
S’acaba la jornada. Totes les vies que hem fet ens han semblat molt bones. I el que ens queda! Compto deu vies més que m’agradaria tatxar. No crec que hi hagi prou només amb una altra visita.

A ritme però amb calma

El títol d’aquest post defineix de forma bastant fidel la meva modesta progressió en l’escalada esportiva. A poc a poc, pas a pas, vaig assolint objectius. Amb constància, paciència i motivació. Els resultats han d’arribar si trobes l’equilibri de totes les variables.
El dimarts em sentia bé. Sortia d’estar quasi una setmana malalt per culpa d’un fantàstic virus primaveral, i ara tenia la sensació que el meu cós havia fet un reset.
L’últim dia que havia escalat vaig deixar a punt Allegro ma non troppo 6c a Can Simiro (Arbolí). En aquella jornada un primer pegue va servir per recordar moviments i el segon havia de ser el bo.
Em va costar treure l’entrada sense tocar l’arbre, el pas es rebotava -un pèl llarg per mi- però va acabar sortint. Passo el crux sense cap problema i el cap comença a treballar massa ràpid. Convençut de que ja tenia la via em vaig confiar i fallo en un pas sense secrets. El sentiment d’impotència va ser…
Ho vaig tornar a intentar però sense cap mena de convicció. Trec les cintes i un altre dia serà. A peu de via l’Óscar em dona una bona lliçó de com recuperar ràpid la motivació. Per cert, ell sí que li va posar el punt vermell!
A veure com va la suma: dos pegues el primer dia que la vaig provar –però tocant l’arbre- i els tres que acabo d’explicar. Ja van cinc.
Tornem al dimarts. Dos quarts de sis de la tarda. Can Simiro de nou. M’acompanya l’Andreu. Feia dies que no escalava i ja tocava. Un parell de vies avui i així encararà millor el cap de setmana. Encadena sense problemes. Jo escalfo a les mateixes i som-hi! Cap a l’Allegro!
Repasso mentalment tots els moviments de la secció clau i cal encarar l’entrada amb decissió. Visualitzo fredament el forat on he d’anar i amunt. L’agafo bé i comença el ball. Els moviments flueixen i els gaudeixo com mai. Crux fulminat i surto ràpid d’allà. A partir d’aquí canto, canto i més canto. Repós abans dels últims moviments, un, dos, tres, caçada la presa bona per xapar i reunió!
A ritme, però amb calma. Allegro ma non troppo. M’envaeix una pau interior. Tot cobra sentit. En moments com aquests entenc perquè m’agrada escalar.

Ombres de tarda