I believe I can fly

Dues entrades, dos vídeos. Símptoma d’un lapse de dies sense escalar (aviat posaré remei). Però si les imatges s’ho valen m’agrada compartir-les.
Highlining de nou, i de la mà d’un habitual en aquest blog, Seb Montaz-Rosset. Els seus documentals transmeten moltes sensacions, i ho fa d’una forma especial. La banda sonora, els enfocaments de les entrevistes als protagonistes, el ritme, la llum, les escenes cotidianes, etc... Inspira, motiva, et fa sommiar.
Aquesta vegada presenta un extens trailer d’un documental disponible en breu en descàrrega al seu blog. Els protagonistes són Tancrede i Julien, dos pioners de l’slackline amb els que ja ha col.laborat en múltiples ocasions. L’escenari per l’ocasió ni més ni menys que els fiords de Noruega.
Per cert, la furgo que surt al trailer potser us sona. Jo ja l’he vist un parell de vegades per Siurana…

I Believe I can Fly ( flight of the frenchies ). Free segment from sebastien montaz-rosset on Vimeo.

Petit documental sobre Margalef

El lloc web xilè Rocanbolt.com presenta un petit documental sobre l’escalada esportiva a Margalef. Gravat i editat de forma amateur però amb una qualitat prou bona.
Una entrevista a Jordi Pou, impulsor de la zona i que regenta el refugi Can Severet, serveix de fil conductor a les imatges on apareixen sectors com Cingles del Molí, Racó de la Finestra o El Laboratori.
Veure el vídeo m’ha servit per pujar un xic la moral després d’una fluixa jornada d’escalada, a Margalef precissament. No ha sortit res bé… Què hi farem! Sort que tinc bons companys de cordada que m’han animat a seguir motivat. El proper dia no fallaré bous!!

Arbolí. L'escola de les primeres vegades

O de les casualitats. Va ser a Arbolí on ara fa poc més de quatre anys vaig començar a escalar una calurosa tarda de finals d’agost. La via Bola de Drap va suposar el meu debut roquer.
També a Arbolí em vaig apuntar el primer 6a, Més por que vergonya, a Can Mansa, i els primers 6a+ al Cremat i al Forat del Serratell.
Aquesta seqüència de casualitats es va trencar amb el 6b. Malgrat intentar vàries vegades la via Marina al final, el primer 6b que vaig encadenar va ser a Margalef. Minyons forever es diu la via.
Però tot va tornar al seu curs amb el plus. El handicapat suposava un grau més en la meva modesta evolució. Arbolí de nou, la via està al popular sector El Duc. Per si no és suficient, el primer 6b+ que vaig provar –en top rope- va ser la boníssima Esperó, a Can Simiro. Sis pegues em va costar encadenar-la…
Aquí no acaba tot. L’únic 6c que tinc a la llibreta també està a Arbolí, Allegro ma non troppo, i també em va costar sis pegues el rotpunkt.
Per tancar el cercle -de moment- el dilluns vaig provar per primera vegada un 7a. En top rope, per fer-ho de primer encara em queda camí per recórrer. I sí, ho heu endevinat, va ser a Arbolí. Can Mansa un altre cop.

Bona roca a l'escola de les primeres vegades

Patchanka és una bonica via de placa, com a mi m’agraden! Fina a la primera secció i física a la segona. El Txupi em va animar a provar-la després de fer ell un bon intent. Abans haviem fet les dues vies que l’escolten a esquerra i dreta, Cabras rocosas i Moltes grasses, i el meu estat físic, amb un bon refredat a sobre no era el més adient per donar-ho tot, però aquestes coses no es preveuen. Si es presenta l’oportunitat millor no deixar-la passar.
Les sensacions van ser molt bones. Em van sortir quasi tots els moviments, encara que encadenar alguns o imaginar alguns xapatges anant de primer queda una mica lluny. Em conformo amb l’experiència.
Sóc conscient que passar la barrera del sisè grau no és fàcil però tinc clar que un dels factors importants a l’hora de marcar-se objectius és gaudir del camí. Tot suma, res resta. Ah! I espero que les casualitats 'arbolinenques' continuin succeint.

Un rocòdrom de somni

Si en una cosa són especialistes els ianquis és en saber com donar espectacle. El món de l'escalada no és una excepció. Només cal veure, per exemple, quines competicions de boulder organitzen, i els rocòdroms on es desenvolupen.
Ara, la marca de preses d'escalada So Ill vol anar un pas més enllà i desvetlla el projecte que té entre mans. Un gegantí i original rocòdrom indoor a la ciutat de Saint Louis. No puc ni imaginar la que liaran quan organitzin qualsevol cosa allà dins...

Climb So iLL: A Closer Look from So iLL on Vimeo.

Carta des de Camarasa

Ei màquina!
Com va tot? Fa un munt de dies que no ens veiem i més que no escalem junts. Quan tornarem a fer cordada? No enyores la roca? La verticalitat, aquella suor a les mans quan estàs apurat en un pas, descobrir un nou sector, un nou bar on fer la birra a l’acabar la jornada, … A mi ara em costa viure sense això. Passen uns dies sense escalar i sento un buit difícil d’explicar.
Com ja saps, el Jose i el Txupi s’han convertit en companys habituals de cordada. El passat dilluns vaig estar amb ells escalant a Camarasa. Aquesta zona i d’altres segurament es convertiran en el meu terreny de joc habitual ara que m’he instal.lat a Lleida. Quan arribi el fred cauran visites a Ós de Balaguer, Cubells, Àger, etc. Ja t’aniré explicant…
Coincidim en que hi han ganes de conèixer noves línies i escollim el sector Fashion. Abans una vieta per escalafar al Marcant Estil, fem Los Guti 6a. Entrada sobadeta -no t’agradarien aquells peus polits!- i després entretinguda fins a la R.

Fashion

Ara sí, fem camí cap al destí del dia. Aproximació d’uns deu o quinze minuts amb trams equipats amb passamans i alguna grapa per superar ressalts.
Les primeres sensacions a l’arribar al sector són boníssimes. Roca calcàrea de tonalitats ataronjades i unes vies que et conviden a gaudir al cent per cent des del primer monent. T’haurien sortit bones fotos! Sobretot quan va començar a entrar el sol passat el migdia.
El bou del Jose s’està posant molt fort i ja escalfa en 6b o 6b+ com si res. Va treure Trolex 6b en un suspir. El Txupi el segueix a bon ritme i jo intento mantenir-me com puc. Es nota que em falten hores d’escalada!
Sempre que escalo amb aquest parell es respira molt de fanatisme a l’ambient. I això és contagiós. Et motives quasi sense adonar-te.

Jose a Hugo Gos 6b+

Allà vaig apuntar a la llibreta Vittorio & Cochino 6a+ i Trolex també. La primera, tècnica a l’inici i amb molt de canto després. A la segona crec que se li ha de donar de menjar a banda. Un dels millors 6b que he fet mai (el millor?). La definició perfecta de continuïtat sobre bona presa. Una via física, la meva antivia. Després d’encadenar-la tenia els avantbraços com a pedres. I quin plaer! Només per aquests metres ja val la pena escalar aquí. Si un dia vens per aquí li donem un pegue.
I com sempre passa quan una escalada et deixa tan bon sabor de boca tens ganes de pujar el llistó. Al costat està Dolce & Marrana 6c. A simple vista semblava bona, i ho era! No va caure el rotpunkt però feia temps que no provava un 6c i ja tocava! Hi ha color. Un bon projecte. A veure si puc tornar abans de que comenci a fer fred. El Txupi la va deixar a punt després de dos intents i com no, el Jose se l’apunta a vista. I això que també havia fet Hugo Gos 6b+. D’on treurà la pila?
Quan va començar a picar el sol vam escapar d’allà. Ja saps que jo em queixo del temps tant si fa fred com calor, però ja toca una mica de fresca i treure el polar de l’armari.

Txupi a Vittorio & Cochino

Anàvem curts de força però encara va haver corda per una més a La Pera, ens anava de camí. A mi l’última via del dia em va regalar un vol. Sempre va bé, que sinó et mal acostumes. Com apreta la Vidal-Murciano 6b! Fissura tècnica amb el grau collat. O era jo que ja no m’aguantava enlloc?
Vam acabar la jornada repostant forces al forn de Camarasa i compartint impressions del dia a un bar que hi ha a la mateixa carretera. Quina tranquilitat hi havia. Això de poder seguir escalant entre setmana no té preu.
I poc més per explicar. Tela amb la parrafada que t’estic cascant! Si has llegit fins aquí et dec una ronda… I treu la pols dels peus de gat home! Que sinó se t’oblidarà fins i tot de fer un nus de vuit!
Salut i roca!