Bon voyage!

Des de fa una setmana que l'Ivan, la meitat de Factor 2, ronda per terres de l'Argentina i Xile on es trobarà amb el Giorgio que hi arriba avui. Com que estic segur que ara a tots ens vindria de gust estar per aquells paratges de Déu, la millor manera d'acostar-nos-hi és remetent (amb el teu permis Ivan) un correu que ha enviat.
A gaudir de la vida company!

Acabo de tornar del trekking per Torres del Paine. 80 km en 4 dies! i els paisatges mes increibles que he vist en la vida... encara que Ordesa i els Pirineus en general també valen el seu pes en or! han sigut un dies de desconnexio total de l'humanitat! nomes natura i coneixer gent pel cami. una experiencia vital molt guapa!!m'agradaria enviar-vos alguna foto pero no les puc passar a l'ordinador... i'm sorry!el giorgio ara ja esta volant i si no hi han retards d'avions (jo en vaig tenir dos..) al migdia ens trobem a El Calafate per la segona part del viatge.ara estic a un poble que te el seu rotllo que es diu Puerto Natales. es la porta d'entrada al parc del Paine. despres de 4 dies menjant poc i a deshora m'acabo de fotre un filet de llom gegant! us haurien saltat les llagrimes nomes de veure'l!! i la carn mil vegades mes bona! ufff!!ara intentare trobar un lloc per veure el partit del barsa!!!! ;)
apa! escriure quan pugui!!!
salut patagonica!
ivan

Cap a l'estiu austral

Demà al matí el 50% de l'equip Factor 2 marxa cap a la Patagònia. Un viatge de vint dies amb trekkings pel Parc Natural de Torres del Paine i pels voltants del Fitz Roy. Entre mig, visita turística al glaciar Perito Moreno, un parell de dies de descans actiu per fer escalada esportiva o boulder a El Chalten si el temps es comporta i dos dies i pico a Buenos Aires per tancar el viatge.
Intentaré anar escribint alguna crònica des d'allà! I a la tornada prometo unes quantes fotos clar!
Per anar obrint boca un petit vídeo realitzat per l'escalador nord-americà Cedar Wright presentant el petit poble de El Chalten, porta d'entrada del Fitz Roy i Cerro Torre. Cims només a l'abast d'uns quants escollits...

Kurt Diemberger a Tarragona

El passat dijous va començar a Tarragona el III Cicle de Conferències de Muntanya que organitza el Club Alpí K2. Aquest any va obrir el cicle el mític alpinista i pioner himalaista Kurt Diemberger. No ens ho podiem perdre!

Abans d’explicar una mica com va anar, dir que la presentació a càrrec del representant de la Diputació de Tarragona va ser avorrida, eterna i buida de contigut. Encara estem intentant descobrir que tindrà a veure el llibre La Muntaya Màgica de Thomas Mann amb l’Himalaia… A banda de coincidir el títol amb el nom d’una de les exposcions del cicle poca cosa més, o res. El proper cop que escolti als asturians Montañas que potser l’inspiren una mica més. Per allò del nom del grup clar! Jeje!

Després d’una breu, i aquest cop sí encertada, introducció d’Óscar Cadiach per fi va parlar el protagonista de la nit.

Diemberger, en un més que correcte castellà, va fer un repàs a tota la seva vida com a alpinista. Fotos i vídeos anaven acompanyant la xerrada. Des d’ascensions als Alps fins a les expedicions a vuit mils. Escalades de llegenda en les que també va recordar a alguns dels companys de cordada desapareguts com Herman Buhl, al Chogolisa, o Julie Tullis, al K2. Van ser moments emocionants i emotius. També va haver temps per recordar algunes anècdotes divertides com les de l’època en que va treballar com a guia als Alps. Quasi dues hores de conferència en les que va fer una mitja part per signar llibres a tothom que volgués i que va acabar amb un vídeo sobre l’ascensió a l’Everest. Un luxe escoltar-lo i poder descobrir la seva visió l’alpinisme, l’escalada i la vida. Un abuelete entranyable.

Una joia per la col.lecció

Cabacés. Encadenant ermites i blocs

Cap de setmana eclèctic al Montsant. Cinquanta per cent caminar, cinquanta per cent escalar. Així els músculs estan atents a tot! Divendres una part de l’equip de Factor 2 arriba al que serà el camp base per tot el cap de setmana: el refugi de Cal Ferrer a Cabacés. Un lloc on gràcies al meravellós tracte del seus anfitrions ens sentim com a casa. I quins àpats!

Abans d’arribar al refugi vam fer un tomb per Margalef per apropar-nos fins a la cova de la Taverna -on no vam poder entrar fins on voliem ja que el pantà està al tope de la seva capacitat- i vam veure uns quants lolos tibant de valent al sector El Laboratori. El Dave Graham rondava per allà donant consells magistrals a alguns escaladors. Quin personatge! Vam xerrar amb ell una estona i es nota que passa molt de temps per aquí ja que parla molt bé castellà. Ara li falta aprendre català!

Entrada a la Cova de la Taverna

El dissabte tocava caminar i un dels objectius era encadenar tres ermites en la circular Cabacés-Margalef-Cabacés. Més de cinc hores d’excursió a ritme tranquilet i fitxant a l’ermita de Sant Roc, La Foia i Sant Salvador. Una excursió molt recomanable que també passa per els peus de varis sectors d’escalada com El Falconet, a Cabacés, o Cabernet i Camí de l’Ermita, a Margalef. En l’últim tram també es recorre per sobre tota la cinglera dels Solans, on es concentren varis sectors de Cabacés, i es veuen unes quantes xapes dels toxtos del camí arribant ja de nou al punt de sortida. Es fa estrany passar per tots aquests sectors i no calçar-se els peus de gat. El poder de les xapes és enigmàtic… Arribem a mitja tarda a Cal Ferrer i per celebrar l’encadenament ermitany res millor que unes birres. Cap al vespre arriba l’altre part de l’equip.

Crestes per els voltants de l'ermita de la Foia

Diumenge canviem les botes pels peus de gat i a fer bloc! El sector es troba molt a prop del poble i el lloc és un d’aquells racons del Montsant on t’hi passaries hores i hores. Sembla que no el visita gaire gent, el camí no està molt trepitjat. Nosaltres el reivindiquem des d’aquí! És una zona amb blocs de grau variat, molt a prop els uns dels altres, bona roca, bones caigudes en general i alguns tsunamis que tallen la respiració. Per els més forts hi ha alguns desploms per acabar ben inflat.

A l'Isaberg

Passem el matí escalfant a l’Isaberg, després uns quants pegues a les Plaques de la Mort, i finalment a El Queixal. A les Plaques de la Mort fem dues travessies que no estan ressenyades i que són faciletes i divertides. La que va d’esquerra a dreta és la més interessant. A El Queixal ens fem amb un problema ben maco i l’Andreu es deixa la pell al bloc empotrat de sota que no aconsegueix resoldre. Aquest i d’altres es queden com a projectes per properes visites. Dels graus ni idea! Ja ho diuen… A Cabacés el grau ha mort!

Bloc empotrat a El Queixal foto: Eli Bru

Al migdia tornem a la crua realitat: la jungla d’asfalt. I ja compten els dies que queden pel proper cap de setmana. Esperem que la tendinitis de qui acaba d’escriure aquest rotllo remeti i dimecres poguem escalfar motors al rocòdrom.