Camarasa. La Pera per obrir temporada

Per Lleida els primers dies de tardor encara no s’han fet notar. Els rajos ultravioletes encara tenen prou bateria. Segur que d’aquí uns dies trobo a faltar aquest sol que tanta energia ens dona, però per ara seguirem jugant al gat i al ratolí buscant l’ombra.
Segon dia d’escalada per la terra ferma des de la mudança a principis de setembre. Per fi estic instal.lat com cal a la ciutat i començo a tenir temps per tocar roca.
Poso rumb a Camarasa on em trobo amb els companys de cordada: Mercè, Marc i Roger. Anem a La Pera.
A principis de mes també hi vaig estar un dia però només vaig fer una via, Bielo-Reynal 6a. Primera secció de fissura tècnica i després bona presa fins a la R. Per escalfar en aquest grau millor fer-ho a No em toquis la pera!!!
Aquest cop porto els deures fets de casa i tinc apuntats varis objectius. El primer és fer la Cortés-Luque 6a. Via pionera del sector on trobarem vestigis de la primera escalada. Del tot recomanable per connectar amb el passat i començar amb bon peu al sector. Xemeneia clàssica i que et permet arribar fins a dalt de tot de la paret.


El sector està animat avui. Suposo que és l’efecte crida Desploma’t. Compto entre set i vuit cordades en algun moment. Això fa que ens quedi alguna via que voliem provar al tinter. Bé, l’excusa per tornar…
Per pujar les revolucions fem Això és La Pera! 6b. El nom li va que ni pintat a la via. Trenta metres de continuïtat sobre bon canto. D’escalada obligatòria si es passa per aquí.
Ens trobem les cintes posades a Second Life 6b+. Aquesta estava a la llista. Llarga placa de continuïtat sobre forats més o menys bons, i… Millor aprofitar bé els resposos perquè quan ja et penses que la tens al sac arriba la sorpresa. L’últim moviment sap a glòria si surt bé, sinó li dius adèu a la cadena quan la tens pràcticament a la cara. Mà esquerra al forat, pinsa de dretes, pujar peus i cap a la regleta per xapar. Sí!! Injecció de moral per començar la temporada de tardor.
Entra el sol al sector, sembla que s’hagi de saturar per moments, i després de que el Roger i la Mercè facin la fissura de la Vidal-Murciano 6b aixequem campament i acabem la jornada repostant a Camarasa.
No sé quan tornarem a La Pera. Dependrà d’aquest clima que cada dia està més rebel. Potser encara s’agrairà escalar a l’ombra uns quants dies més.

Un altre tros d'estiu. Recapitulant de nou

S’apropa el final de l’estació calenta i miro enrera per recapitular de nou. Sortides irregulars i erràtiques en general. Molts plans cancel.lats principalment per culpa de la méteo i durant les últimes setmanes per falta de temps… Què hi farem!
Els projectes segueixen al mateix lloc que els vaig deixar. Cap ha passat a la llibreta, però els intents també sumen, aquí no es desaprofita res.
Una visita a la Paret del Grèvol (Mont-Ral) és obligatòria com a mínim un cop durant l’estiu. Malauradament el dia que hi vaig estar la meva motivació no era espectacular que diguem, i a sobre se’m va escapar Monomotapa 6b+ quan lo difícil ja estava fet. Cabreig i impotència.
També ha caigut alguna tarda a Arbolí o Siurana sense gaires coses a destacar.
Sort que fa uns dies, i de nou a Siurana, tornàven les bones sensacions a Ca l’Orro. Ganes de provar alguna de les noves vies i retrobament amb el Jose i David que tornen de les vacances.

Jose a l'estètica El trio calavera

De les noves jo provo un 6a just a la dreta de Calé 6b+. Entrada finíssima i dificultat sostinguda fins a la R. Quasi trenta metres de bona roca. Els companys també fan un 6b a la dreta d’aquesta. Sembla que no està malament. Vam acabar la jornada encadenant El trio calavera 6b. Una petita joia del sector. Estètica escalada sobre roca taronja amb bon canto.
Margalef tanca aquest resum. Allà pateixo la falta de pila a algunes vies de Ca la Marta. Premi de consolació amb Martini & the rocks 6a. D’allà al sector Baobab per tatxar Pain au chocolat 6a+ que vaig deixar pendent fa més d’un any. Amb el Jose també vam provar Bubalú 6b+. Forats, peus justets i un crux que queda gravat a la memòria per no fallar el proper dia.

Ca la Marta

En tres dies arriba la tardor i les cares sud es tornaran a omplir d’escaladors. Allà ens veiem!

Tradclimb a Ceüse. Arnaud Petit a "Black bean" 8b (vídeo)

Encara em batega el cor a mil. Impecable Arnaud Petit escalant Black bean 8b –a Ceüse- a l’estil tradicional. Exhibició de tècnica i control mental. I pensar que alguns ens caguem quan l’últim parabolt comença a desaparèixer per sota dels nostres peus…

Darrera de la càmera, bona feina de realització per part de Bertrand Delapierre. Sens dubte, un dels millors vídeos del que portem d'any. També cal destacar que aquesta és la primera producció on col.labora l’empresa basca Totem, deixant ben clar que els seus Totem Cams estan trepitjant fort!

Siurana. Noves vies a l'Aparador

Sembla que el potencial de Siurana és infinit. Encara no fa ni un any que va aparèixer la guia del David Brascó però ja podria publicar-se un annex amb les novetats.
Aquí ja us explicava les novetats sobre Can Sumera. Una dotzena (o més) de noves vies per un mur que sembla que acabarà tenint un nom propi com a sector independent.
L’altre dia vaig descobrir que a l’Aparador -sector molt visitat a l’estiu gràcies al comfort que ofereix l’ombra- també hi havien novetats.
Entre la via L’heura 7c+ i Daniel Taupin 7a+ quatre noves vies. D’esquerra a dreta: La nit del lemur 8?, Beso de cobra 6c+ i La padrina ha canviat de doctrina 6a, les tres compartint entrada pel diedre. Just a la dreta d’aquesta última hi ha El hombre con cara de seta 6c (35m, 15s+R).
A banda d’aquestes quatre també s’han equipat un parell de vuitens a la placa central i ja té nom la via num. 24 que apareix com a projecte a la guia: Depredador.
Les que vam provar… La padrina ha canviat de doctrina 6a. Roca típica de cara obaga, amb líquen i relliscosa en algun punt. Es divideix en dues seccions. Primer diedre tècnic rebotós i després una fissura menys bona del que sembla des del terra. Ens va semblar durilla per ser només 6a.
El hombre con cara de seta 6c. Trenta-cinc metres de bona roca. Més o menys fàcil fins a un bon repós i llavors arriben les dificultats. Grau concentrat en els últims parabolts.
Amb aquestes vies s’amplia una mica el ventall de vies per sota del setè i vuitè grau en aquest sector i dona per un bon matí d’escalada fins que el sol entra passat el migdia.

Climbingterms.com, un diccionari de muntanya i escalada

Climbingterms.com és el lloc online del llibre "Climbing Dictionary", el veritable protagonista de tot això. El web ha nascut a arrel del llibre i com a extensió d’aquest. Però… què és tot això?
Matt Samet, escalador i escriptor, desk editor de revistes com Climbing o Rock & Ice, s’ha preocupat de recollir en un sol llibre més de 660 mots referents al món de la muntanyisme i l’escalada. El diccionari inclou tant paraules tècniques, com argot (slang), expressions locals, i fins i tot paraules antiquades que ja quasi no es fan servir.
Per a que el diccionari no es converteixi en una llista tancada de paraules, a través del web Climbingterms es pretén anar actualitzant la llista constantment. Ja hi han un bon nom de noves entrades.
Tot una ‘frikada’ oi?
El llibre (en anglès) es pot adquirir a la xarxa a llocs com Amazon. A The mountaineers books trobareu l’edició eBook (es pot adquirir també físicament però les seves despeses d’enviament internacionals són molt altes).
Evidentment està orientat al públic anglosaxó però un toc original a la tan estimada biblioteca de muntanya mai està de més.

Un vídeo molt il.lustratiu...

Mont-Ral. Descens del riu Glorieta

Hi ha dies d’estiu en els que ni a l’ombra s’hi pot escalar. Toca calor i l’agost s’està venjant. Lo del juliol va ser quasi com un miratge… Un cop et fas a la idea et resignes i comences a buscar alternatives a la vertical.
Una de les activitats estrella a les muntanyes de Prades durant l’estiu és el descens del riu Glorieta. Malgrat que es pot realitzar durant tot l’any és ara quan més gent s’anima a fer-lo.

Fonts del Glorieta

El caudal és perenne des de les Fonts del Glorieta. A la secció anterior només trobarem aigua en determinades èpoques de l’any. Igualment es pot fer aquest tram en sec però crec que és millor estalaviar-s’ho i fer el primer ràpel a les fonts. A partir d’allà ens esperen una desena de ràpels (màxim 15m) i uns quants salts (màxim 7m).
Descens fàcil però de gran bellessa, recomanat tant per principiants com per barranquistes avançats. Una de les formes més originals de conèixer aquest racó de la vall.

Niu de l'Àliga

Si fem el barranc en cap de setmana, durant el recorregut probablement trobem gent banyant-se en alguna de les zones accessibles des del camí. La cara i la creu. Uns en banyador, d’altres embotits en un neoprè. El clímax d’aquest contrast arribarà al Niu de l’Àliga, lloc de peregrinatge estival per excel.lència. Allà el barranquista es converteix en l’atracció del cap de setmana. Ens faran fotos, cridaran sorpresos quan rapelem i algú fins i tot aplaudirà quan rematis el barranc amb l’últim salt. Tot una experiència.
Trobareu tota la informació necessària per fer el barranc aquí.

Ressenya extreta de barranquismo.net

Montserrat. Punsola-Reniu al Cavall Bernat

Sempre havia pensat que el primer cop que escalés el Cavall Bernat ho faria per la via Normal, per allò de ser la clàssica entre les clàssiques de l’agulla, i la més senzilla. Però un dia algú em va parlar de la Punsola-Reniu (240m, V/A0 o 6c)…
Em considero un neòfit de Montserrat i vaig coneixent aquesta muntanya màgica poc a poc: llegint algun llibre, consultant piades als blogs, mirant ressenyes, apuntant recomanacions personals d’altres escaladors, escoltant batalletes de tal o altra via, i com no, anant a escalar de tant en tant. Amb una mica de tot plegat finalment va cuatllar la idea d’estrenar-se al Cavall per la Punsola-Reniu, deixant la Normal per una altra ocasió. Que hi toqués l’ombra també va ser un bon reclam (encara que fos a partir del quart llarg).

Objectiu a la vista

A l’aparcar el cotxe a Santa Cecília i divisar el nostre objectiu se’m va fer un nus a la gola. D’acord que la via està equipada i que els llargs més durs es poden fer en A0 però la majestuositat pètrea d’aquesta agulla imposa respecte, sobretot si no ets un habitual de Montserrat i gaudeixes d’aquest paisatge només de tant en tant.
Sobre l’escalada poc a afegir als rius de tinta que se li han dedicat i a les desenes de piades que corren per la xarxa. Uns apunts personals…
Vaig gaudir de valent tots i cada un dels llargs, sobretot els que vaig fer de primer. El tercer llarg em va semblar una joia en el seu grau. El quart, polidet de peus, i sumat a la típica finura montserratina, ens va fer patir més de l’esperat. Al cinquè i sisè està el tomàquet. La intenció era anar en lliure però quan la cosa va començar a desplomar i els forats i bolus es van fer petits… Vam tirar de cinta!

L2

Em queda un regust amarg per no haver encadenat aquests dos llargs, i més amb lo cosits que estan. Conviden a anar en lliure sí o sí, però aquest cop es tractava d’arribar a dalt i gaudir de l’ascensió.
El setè llarg és de traca. La curta travessa per canviar de vessant em va posar el cor a mil. Quin pati! Quin ambient! De reull, a la dreta, veus la Paret de Diables impassible, per sota el buit, i per sobre uns elegants passos més de quart grau sobre patates. Sensacions indescriptibles.

Pati! I l'omnipresent ombra del Cavall Bernat

A l’arribar al cim pell de gallina. Vaig veure la figura de la moreneta i encara no m’ho creia. Buah! Ja està! Tant de temps pensant en pujar-hi i de sobte em trobo allà sol, cridant “reunió!” i assegurant al Roger, a qui espero per compartir aquest moment tan especial per qualsevol escalador. Ara jo puc dir que ho sóc no?
Al cim corre un vent fresc. Ens hi estem una bona estona abans de baixar-hi. Rapelant per la via Normal ja entren ganes de tornar a pujar. Es veu ben maca.
Tornada entretinguda per la Canal del Cavall i de nou pel camí de l’Arrel.

Ressenya a mà en un 'crossover' de la del Luichy i Escalatroncs

Recuperem forces al Bar Anna tafanejant ressenyes. I ara? Quan tornen a Ca la Monste? Quina serà la propera?