Santa Ana. Sendero

No recordo exactament el dia però no fallaré per gaire… Va ser cap a mitjans de novembre quan a Lleida i voltants vam deixar de veure el sol. Encara l’esperem!
Un d’aquells últims dies de sol, esgarrapant temps d’on es pot, vaig poder sortir a fer un parell de vies abans de començar la jornada laboral al migdia. Hauria pogut caure alguna més però una caiguda lletja va posar punt i final a la sortida llampec.

Una de les escoles més properes a la capital de la terra ferma és Santa Ana, de sobres coneguda. Per mi era la primera visita i anant justos de temps l’Enric fa de guia i em va portar a un dels sectors clàssics: Sendero. Aproximació pràcticament nul.la i alguna que altra via interessant al primer cop d’ull.

Poca cosa vam poder fer. Tonal V+ i Rita 6a cap a la llibreta. Després relliscada patint la sobamenta de Cacahuets salats 6a+ i caiguda amb un bon cop inclós a la cadera. Pleguem.
Em va cridar molt l’atenció la cara sud de les Agulles. El proper dia cap allà! I que surti el sol per torrar-nos a plaer si us plau!

Dies lliures sabotejats

Els tres últims dies que he tingut lliures per sortir a escalar ha passat exactament el mateix, plovia… Per què!

Després, el dia que has anar a currar, t’aixeques i el sol et vacil.la envoltat d’un cel ras i blau, i sents que la temperatura és òptima per escalar non-stop. Però no, no toca!

Em començo a sentir atrapat en el temps, vivint el “dia de la marmota” un cop i un altre. I segueix plovent…

Caldrà conformar-se amb uns quants vídeos. Aquesta setmana l’activitat està sent potent. M’han agradat especialment dos de curts. Un gravat Rodellar amb l’explosiva Hulk 8b+ com a protagonista, i un teaser d’una futura peli de Bertrand Delapierre gravat al Gétû Valley (Xina).

rodellar - Hulk 8b+ from rocanbolt on Vimeo.

Escalada urbana a Lleida

El rocòdrom urbà al barri de Pardinyes, Lleida, és un bon lloc per calmar el síndrome d’abstinència quan tens poc temps per sortir a escalar, o en aquelles tardes tontes on decideixes canviar la comoditat del sofà per tenir una cita amb la resina. A l’hivern sol al matí i ombra a la tarda. El paisatge? Entorn urbanita compensat per la companyia de l’omnipresent riu Segre.

Os de Balaguer. Flight to Africa i Sostre Vilars

No està malament, és una sort poder descobrir una nova escola en cada sortida. Trobo molt a faltar llocs com Siurana -on fa temps que no escalo- però no em puc queixar. Lleida és un paradís de roca i per mi tot suposa una novetat. Noves carreteres comarcals, nous paisatges, nous bars on fer la post cervessa, noves fleques on comprar l’esmorzar o la coca amb recapte de torn per quan arribes petat a casa i no tens ganes de cuinar, etc... I com no, nous sectors, noves vies.
Després d’exprèmer els sectors d’ombra a Camarasa i una visita a Tartareu, aquesta vegada el destí escollit va ser Os de Balaguer. Ja feia dies que em rondava pel cap anar-hi. Tot eren bones crítiques i les fotos que havia vist prometien.
A l’aparcament s’arriba per una pista en bones condicions i des d’allà ja es veu el barranc on es troben les vies. Estan a tocar!
A la guia Lleida Climbs no apareixen ressenyats tots els sectors que podem trobar però sí els més representatius. Si volem tenir informació complerta de l’escola haurem de consultar la clàssica Salvatge Oest de Catalunya.

La Guineueta & Rai Lay, ombra pel proper estiu

Per tenir una primera impressió del tipus d’escalada fem Kin-Tostao 6a. Una bonica via de vint-i-cinc metres ideal per escalfar.
A l’esquerra d’aquesta està l’Esperó del Nico 6b. Estètica línea amb dos bombos on toca tirar de dits i confiar en els peus. Surt a vista però anant justet.
El Roger decideix provar Kin-Matao 6b+, que concentra pràcticament tota la dificultat als passos d’entrada. Veient com cal apretar només aixecar el cul del terra jo la deixo per un altre dia.
Després d’aquest bon trio de vies voliem fer una de les cinc estrelles de l’escola però està ocupada. L’excusa ideal per tornar aviat i provar Aida 6b+.
Ens quedem amb Dragolins cracs 6a+. Exigent fissura que ens dona una bona bofetada. Hauria sigut millor provar-la abans de dinar…
Amb els músculs de nou a punt ens tornem a quedar amb les ganes. Ara la que està ocupada és La llosa repenjada 6c. No estem portant bé el timing!! Bé, un altre compte pendent.
A per La poca rasca 6b+ doncs, tot un seguit de mini bombos que no donen descans, i que ens priven del rotpunkt. Apa! Més feina pel proper dia.

Un bou alemany

Acabem amb Una de calç 6a+. Des del terra no sembla gran cosa però ens espera una bonica escalada. Física i amb bons cantells sobre lleuger desplom.
Estrenem horari d’hivern, són les cinc i poc de la tarda i comença a fer-se fosc. Alguns escaladors apuren al màxim, no es volen deixar els deures per un altre dia. Nosaltres potser som mals alumnes, però ens ha agradat tant Os de Balaguer que no ens importarà repetir.

Petzl RocTrip Xina 2011, primeres imatges

Segons informa Petzl, la versió completa sobre el RocTrip que es va celebrar a Xina no arribarà fins a la primavera del 2012. Per calmar als més curiosos i impacients aquí va un avanç.
Roca psicodèlica i natura salvatge al cor de la Xina profunda, al vall de Gétu.

A més a més, al web UKC podeu llegir una crònica molt completa de l'escalador britànic Steve McClure, que també inclou fotografies espectaculars.

Tartareu. Jetlag & Guacamole

Ui ui ui! El que m’espera avui! La guia Lleida Climbs dona el primer avís… “L’escalada aquí és ben diferent d’Os de Balaguer, ja que aquí les vies són més desplomades i de resistència”.
A priori a mi em donen bones sensacions els sectors Bombo Suís o Ànima Negra, però un altre cop serà. La primera visita a aquesta petita però coneguda escola lleidatana es salda escalant als sectors Jetlag i Guacamole. Ah sí! I també al Thailand Babes de rebot.
Sempre havia sentit bones crítiques sobre aquesta zona però a mi no m’ha acabat de fer el pes. Serà que no és el meu estil predilecte d’escalada. Massa física…
Després d’escalfar amb l’anècdotica Divertió 6a tocava batalla amb una de les estrelles del sector, Emental vertical 6b. El pany de roca que comparteix amb quatre vies més és espectacular. Desplomat i amb bústies miris on miris.
Lluito la via pas a pas però els meus avantbraços diuen prou a una xapa per arribar a reunió. No tinc el dia i aquestes vies em costen més del normal. Fins que no m’ho proposi i comenci a anar a un plafó de forma constant és el que hi ha. Malgrat no encadenar la via em deixa satisfet. Recomanada al cent per cent.

Óscar a Tro de cul 6b+

Ens hauria agradat continuar amb les veïnes però estan ocupades. Agafem els trastos i ens anem cap al Thailand Babes. De pas jo provo un 6a+ molt lleig al sector Zum Zum Zum. No recordo ni el nom, no cal.
Al Thailand Babes destaca una via per sobre de la resta. Se’n van els ulls quan veus el desplom i uns cantells que fan por de grans que són. Allà està Tro de cul 6b+.
Jo torno a patir el síndrome de l’avantbraç pansit i no encadeno. Motivació pel terra. Una estona després ja no sóc capaç ni d’encadenar un 6a. Millor deixar-ho córrer per avui. Tartareu es mereix una altra oportunitat i no vull agafar-li mania…

I believe I can fly

Dues entrades, dos vídeos. Símptoma d’un lapse de dies sense escalar (aviat posaré remei). Però si les imatges s’ho valen m’agrada compartir-les.
Highlining de nou, i de la mà d’un habitual en aquest blog, Seb Montaz-Rosset. Els seus documentals transmeten moltes sensacions, i ho fa d’una forma especial. La banda sonora, els enfocaments de les entrevistes als protagonistes, el ritme, la llum, les escenes cotidianes, etc... Inspira, motiva, et fa sommiar.
Aquesta vegada presenta un extens trailer d’un documental disponible en breu en descàrrega al seu blog. Els protagonistes són Tancrede i Julien, dos pioners de l’slackline amb els que ja ha col.laborat en múltiples ocasions. L’escenari per l’ocasió ni més ni menys que els fiords de Noruega.
Per cert, la furgo que surt al trailer potser us sona. Jo ja l’he vist un parell de vegades per Siurana…

I Believe I can Fly ( flight of the frenchies ). Free segment from sebastien montaz-rosset on Vimeo.