Cavallers. Adherència al sector Formigaz

Últimament se’m dona millor encadenar gin-tònics que vies. Coses de l’estiu. L’equació nit a la fresca, bona companyia i licors ens dona el resultat de: poques hores de son, mandra i ritme caribeny. Si tot i així volem escalar, el millor és no complicar-se gaire la vida i… a fer cinquens! La primera visita de l’estiu a Cavallers va servir doncs per retrobar-nos amb el granit i l’adherència sense presses. Ja arribaran dies on apretarem més.

El divendres l’Oriol i jo ens decidim per descobrir el sector Formigaz. Aproximació curta, orientació oest (ombra fins al migdia), vies fàcils d’adherència i bones vistes. També descobrim el per què del nom del sector. Un formiguer gegant et dona la benvinguda just quan trobes les primeres vies, i en poca estona els seus inquilins es fan notar.

Sobren les paraules

Vam començar amb Chimney 5. Una via de tall alpí on cal superar una xemenia amb un pas tonto. Després fem Quinto levanta 5+. Via de moviments estètics, ideal per descobrir l’adherència. L’Oriol era el primer cop que afrontava una via amb aquesta tècnica i la va resoldre magistralment. A més torna a escalar en roca després d’un lapse de més de dos mesos per culpa d’una distensió al turmell. Bé!
El sol comença a arribar a la paret i abans de marxar fem el primer llarg de la via Formigaz 5+. Quan xapes la R i veus el segon llarg t’entren ganes de seguir escalant, però ens faltava material.
La tarda la vam passar a la Placa Tuka on ens vam liar amb Malahe 6b+, jo vaig fer un cinquè completament prescindible que es diu Los niños de San Ildefonso i l’Oriol va sumar dos vies més amb Asco de casco 6a i La brigada 5.

Escaladora a una via d'adherència de El Casco

La nit va ser llarga i ja som quatre. Dormim poc de nou i al dia següent no costa gens convèncer al Marc i al Roger per anar de nou a veure les formiguetes. Aquest cop farem la via Formigaz (135m, V+) fins a dalt. Ressenya aquí.
Quatre llargs d’escalada en adherència, grau prou sostingut excepte a l’últim llarg i amb passos obligats. L’alegria entre assegurances li dona emoció a l’escalada i fa treballar el cap de valent. Les patates que esquitxen i predominen al segon i tercer llarg et fan xalar. L’últim llarg és una rampa que es pot fer quasi trotant fins que arribes al pas final. Cadascú el va fer a la seva manera, alguns apretant més del compte. Descens en rapel per la mateixa via.

Oriol a L4 de Formigaz

Via entretinguda i ràpida d’escalar perfecta per combinar amb altres ascensions o per un dia de repós actiu. Per nosaltres va ser l’única escalada del dia. El sol ens va deixar estabornits i a la tarda vam fer una passejada fins al final del pantà. Aquesta va servir per localitzar futurs projectes i per descobrir més racons d’aquest paradís terrenal. Cavallers, tornarem, però que m’amaguin la ginebra si us plau!

Amsterdam rocks!

El Vaalserberg és el punt més alt dels Països Baixos. Té la impressionant alçada de 321m. Un turó simplement…
Aquesta única dada és suficient per fer-se a la idea que de roca no en trobarem per allà, però si en una visita turística a Amsterdam teniu un matí o tarda lliure us podeu passar pel Klimmuur Centraal. Un espectacular rocòdrom un podreu calmar el síndrome d’abstinència.
A més a més, com que no hi ha escalada sense l’obligada post cervessa, just davant del rocòdrom està el Hannekes Boom. Un xiringuito amb una acollidora terrassa-jardí a la vora d’un canal digna de qualsevol aspirant a bon vivant.
Tot plegat, una jornada diferent per fugir de l’ambient turístic del centre oblidant per unes hores els tulipans, coffee-shops o els aparadors del Red Light.

Skyliners Paris

Skyliners Paris és el nou documental de Seb Montaz. Aquest cop les muntanyes queden lluny i l’slackline es practica sobre la ciutat de Paris.
L’ambient alpí suposa un teló de fons únic per aquesta pràctica acrobàtica però l’escenari urbanita tampoc decepciona. Ràfagues de vent fortes en alçada, cel gris i amençador, l’elegància i il.luminació de la Tour Eiffel, …
A l’agost el documental al complert.

Mont-Ral. L'Arrepenjada

Desesperant. Sembla que he perdut el “mojo”, que m’ha abandonat el bon karma. Trobo a faltar les bones sensacions a l’hora d’afrontar una via. I tot des del dia que em vaig fer mal a l’hombro. No acabo de finiquitar un període irregular que ja fa massa que dura.
Avui a l’Arrepenjada (Mont-Ral) he canviat els encadenaments per bofetades.
Bofetada a La pastera del dimoni 6a+ per escalfar. Bofetada a Ta 6b+ on m’ha faltat “txitxa”. Bofetada a Por a volar 6b+ on la presa clau del pas llarg ni l’he olorat. I bofetada a Ella es así 6c on la pila no m’ha fet costat, gens de costat. Al menys m’he portat un premi de consolació fent Peus negres 6a –sense diedre- per allò de col.leccionar.
Ara venen uns dies on no podré escalar. Espero que l’enèssima reentré sigui la definitiva!

Óscar a Ta 6b+

Roger a Ella es así 6c

Camarasa. La Selva

Ha sigut dur estar deu dies sense escalar, però després d’un parell o tres de sortides irregulars vaig adonar-me que o parava de veritat o la distensió muscular no acabaria de curar-se com cal. Per mantenir la forma res millor que sortir a córrer i de bonus fer els 55,4Km de la Reus-Prades-Reus. Aquests dies han passat volant. La méteo boja també ha ajudat.
Dissabte tornada a la rutina escaladora. Matinar, bon esmorzar, preparar tot el material, carretera… i roca! I a sobre coneixent escola: Camarasa.
Per fi puc estrenar la guia Lleida Climbs (crec que aquest estiu l’amortitzaré).
Abans d’anar cap al sector escollit fem una via al Marcant Estil mentres esperem a part de la tropa, El guardià de Marcant Estil 6a. Curta i sobadeta, encara que es deixa fer.

El guardià de Marcant Estil 6a

I ara sí… cap a La Selva. Aproximació entretinguda d’uns vint minuts, ombra quasi tot el dia (a les vies de l’esquerra entra el sol a primera hora de la tarda), bon peu de via –amb pols- i línies llargues i de qualitat.
Un dels objectius era Viagra 6b+, una de les vies més populars del sector. Jo em quedo amb les ganes d’encadenar. Al primer pegue trencada de canto per anar-me’n massa a la dreta en un pas i al segon falta de pila.
També popular, i amb raó, és Michumi 6a+. Una via llarga i amb canto arreu on miris. Estètica i agraïda d’escalar. M’ha recordat una mica a la via Escalagmita de Can Torxa (Margalef), curiosament amb el mateix grau.
La veïna Condó umbilical 6a és semblant a l’anterior. Ambient especial al portar-te fins al sostre de la característica cova que presideix el sector.

Bon ambient a La Selva

Comentant la jugada

Els companys també proven Torrente el tallaous 6c. Inici a bloc i després aguantar diuen. El Jose se l’apunta i el Roger i l’Óscar l’han lluitat deixant-se els dits a les nyapes.
Dona guerra El rei Louie 6b+. Un xic més dura que Viagra segons opinió consensuada a peu de via.
I per no discriminar cap via el Marc i el Roger també fan Easy 5. Anecdòtica via que comença a l’interior de la cova.

El reu Louie 6b+

Deixem feina pendent -una bona excusa per tornar- i amb cara de satisfacció desfem el camí cap a l’aparcament passant pel Fashion i veient alguna cordada a La Pera, altres sectors a tenir en compte. Camarasa es desvetlla com una bona escola per aquest estiu.

Cicle Unnim de Cinema de Muntanya 2011 a Reus

El proper divendres 10 de juny es projectaran a Reus les dues pel.lícules guanyadores del 28è Festival Unnim de Cinema de Muntanya Torelló 2010.

Aquí tota la info:

Horari: 20.30 h

Lloc: Sala Santa Llúcia, Raval Robuster, 34

Organitza: Unnim Obra Social i Fundació festival de cinema de muntanya de Torelló

Preu: Entrada lliure

Programa

TUZGLE de Julien Nadiras i Vladimir Cellier

França - 21'

Premi GrandValira al millor film d'esports de muntanya.

"L'escaladora suïssa Nina Caprez amb 9 companys viatgen a la recerca d'una zona on practicar "boulder" a l'Argentina. El lloc descobert és un altiplà situat a 4.200 metres d'alçada i als peus del volcà Tuzgle. El documental explica el dia a dia del grup en aquesta inexplorada regió, una descoberta que ha sobrepassat les seves expectatives".

THE ASGARD PROJECT d'Alastair Lee

Gran Bretanya - 68'

Gran Premi Vila de Torelló

"La major part de l'any els fiords de l'illa de Bafin estan coberts de neu. Durant l'estiu, la neu es fon i amb 24 hores de llum la zona es converteix en un paradís per els escaladors. Després de tres escalades d'entrenament a Riglos, Brenta i Yosemite, els tres protagonistes principals, Leo Houlding, Sean Leary i Carlos Suarez viatgen a Baffin per escalar la Torre Asgard i llençar-se amb paracaigudes des del cim. Una aventura extrema en un paisatge increïble".

Siurana. Siuranella centre

Diu la guia de Siurana: “Sector imprescindible. Gran varietat d’estils i dificultats, vies normalment llargues i de continuïtat. El peu de via és una vira ampla i còmoda; l’ambient espectacular. A la dreta de la via “Kanela en rama” hi ha ombra a la tarda i, a l’esquerra, ombra fins al migdia. Més a la dreta hi ha vies que comencen sota la vira (La Berruga).”
Es pot dir més alt però no més clar. Un dels millors sectors de Siurana, i això que només vam poder fer quatre vies. La majoria s’escapen de les nostres possibilitats però la zona dona per mitja jornada si escales fins a 6c, deu vies en total. Dotze si sumem les dues equipades de La Berruga.
L’orientació sud el fan un sector ideal des de la tardor fins a que arriben les primeres calors. I aquesta temporada s’ha notat. Ha sigut el hype de la zona! Qualsevol dia de la setmana -per no parlar dels caps de setmana- podies veure desenes d’escaladors còmodament instal.lats a la vira.
A partir d’aquestes dates es fa més complicat escalar allà. El sol escalfa la paret des de primera hora. Però què passa si la previsió dona un dia de núvols primaverencs? Ho haurem d’aprofitar.

Cel amenaçador

El Jose i jo ens arrisquem i no volem ni veure alguns amenaçadors núvols de pluja que cobreixen el cel. Just quan estem fent El mareao 6a comencen a caure les primeres gotes. I quan estem a Festa major del 78 6a la pluja apreta i ens fa parar una estona. No desesperem, millor estar aquí que a casa.
En pocs minuts ja podem posar-nos a Mala rampampinfla 6a+. Ja van tres a vista. Totes tres molt bones, sense passos de tràmit.
Després d’aquest trio optem per La Siuranella 6b. Via clàssica de tres llargs reequipada. Gràcies a això podrem gaudir d’un dels millors 6b de tota la zona. Diedre-esperó a la primera secció i fissura de dits després. Espectacular, una obra mestra. D’escalada obligada si es visita el sector. Ara que ja li hem posat el punt vermell al llarg més dur caldrà venir un altra dia i fer-la fins dalt. Diuen que és una de les millors clàssiques de Siurana. Això comenta Jordi Artigas sobre la via al num. 193 (2004) de la revista Vèrtex: “Obra mestra del GER (Grup d’Escalada de Reus) i el seu propi cant del cigne avançat. Preciosa ruta que enllaça les fissures de l’esperó de la Siuranella gairebé sense utilitzar el burí: un petit miracle.”

Post rotpunkt

Es comença a aixecar un vent incòmode i decidim canviar de sector. Caminant uns deu minuts arribem a l’Herbolari seguint el camí baix de la Siuranella. No tenim gaire energia però encara farem Maria Lluisa 6a+ i el Jose es deixa a punt la Via del Paquín 6b+.
Si al sortir de casa m’arriben a dir que encadenaria cinc vies no m’ho crec. Després de quatre dies seguits de festival, maltractant el fetge i dormint poc, no donava ni un duro pel meu estat físic. Misteris de l’escalada. Potser la motivació ha pogut amb tot, perquè la lesió del braç també s’ha comportat. Seguiré amb el rodatge!