Estrenar peus de gat

Fa pocs dies es va celebrar a Friedrichshafen la major fira de material de muntanya del món: OutDoor. Els malalts dels material segur que ja han “surfejat” per la xarxa per conèixer algunes de les novetats que es van presentar.
En el camp de l’escalada vàries marques van donar a conèixer els nous models de peu de gat que comercialitzaran la propera temporada.
Tant si us agrada canviar de marca o model cada poc temps, com si esteu pensant en fer-li el salt al vostres peus favorits us agradarà l’article que publica UKC.
En un extens reportatge compilen les novetats de les marques Five Ten, Boreal, La Sportiva, Evolv, Edelrid, Red Chili i Scarpa. Fixant-se principalment en els models tope de gama, criden l’atenció la nova goma ultra adherent de Boreal –Zenith-, una edició limitada dels clàssics Mythos o els Shaman, dissenyats per Chris Sharma.
El reportatge inclou vídeos amb figures com Yuji Hirayama o Stefan Glowacz explicant les mil meravelles d’algun dels models.
Una ajuda més si no acabeu de decidir-vos en la vostra propera compra. Jo de moment segueixo fidel a Tenaya (a veure quan renoven la plana web!), encara que mai se sap…

Fidelitat...

En aquest vídeo Matt Segal i Chris Sharma expliquen les característiques tècniques dels nous Evolv Shaman...

Montserrat. Vinya Nova. Placa Cangur i Recuperació

Al juny em van posar falta. Vaig fallar a la meva cita amb Montserrat. A partir d’ara potser serà més complicat complir però es farà el que es pugui.
Després d’uns quants intents per fi podem coincidir uns quants habituals i descobrir aquesta coneguda (i concorreguda)zona d’esportiva. Jugarem amb les orientacions: al matí ombra a la Placa Cangur i a la tarda als sectors clàssics de la Vinya Nova, Recuperació en concret.
La Placa Cangur té fama de comptar amb trams de roca descomposta en algunes vies però m’ho imaginava pitjor. La roca està prou sanejada i només caldrà anar amb compte en algun pas aillat. Bé, i si s’escapa un a vista per culpa del trencament d’una presa es repeteix la via i llestos, no Jose? En qualsevol cas, recomanable l’ús del casc tant escalant com a peu de via.
Entre tots vam fer quasi totes les vies, deixant pendent alguna per una possible propera visita intentant tancar projectes. Personalment recomano Haka 6a+ -tècnica i fina-, Atraco en St Moritz 6a+ -diedre amb regust clàssic- i Moloko 6b+ -placa apretona-. El Santi i el Jose diuen que Te Deum 6c també es mereix un pegue.

David a la via num. 2 6a

A partir de les 14h més o menys entra el sol i busquem refugi a l’ombra per descansar i recuperar forces. A la tarda l’equip es redueix a tres motivats.
Al Recuperació tenim ombra des de les 15.30/16h i acabarem d’exprimir l’energia. El David descobreix com les gasta un 6a (num. 5) de nyapes i peus minimalistes. Ell diu que això de les “finures” no és lo seu. A mi em passa al revés, les vies físiques em tomben però les de nyapes i agonia m’agraden. Surt a vista però trobo que un plus potser li faria justícia. El Roger segur que hi està d’acord també.
Faig un cinquè curiós per posar-li les cintes a un dels projectes del dia. Un 6c (num. 8) amb una entrada rabiosa que es queda al tinter. S’allarga la llista doncs…
Els companys fan un 6a (num. 2) a l’inici del sector i em comenten que el grau els hi sembla collat i té un pas obligat i psicològic. Me la reservo per un altre dia i provaré un 6b (num. 14). L’última del dia, no sé com aniré de forces però la línia em motiva. Placa interminable, d’escalar entre xapa i xapa, amb continuïtat i sense donar un respir fins que fas el últims moviments cap a la cadena. Molt bona.

Pollegó de la Vinya Nova. Aresta Ribas a la llista de projectes

Donem per tancadala sessió vertical. A la tarda hem gaudit de temperatura rotpunkt, un folre polar no hagués anat malament.
Fent números… Vuit vies encadenades. Feia dies que no sumava tants metres fent esportiva. Com m’agrada Montserrat!

Camarasa. La Pera

Camarasa. La Pera. Sector d’estiu per excel.lència. Ombra pràcticament tot el dia, excepte al migdia (de 14h a 16h) quan el sol escalfa la roca d’algunes vies. Gran concentració de sisens. No es pot demanar més…
Visitant aquest sector dono per complerta la triologia estival de corredors: Chorreras (Margalef) – Paret del Grèvol (Mont-Ral) – La Pera (Camarasa). Hi han més sectors com aquests a Catalunya?
Portàvem cansament acumulat pels metres escalats el dia anterior i cap al migdia va començar a bufar un vent incómode. Conseqüència: només vam poder tatxar tres vies. Però va ser suficient per descobrir la qualitat del sector.

Impossible equivocar-se de via

Bona per escalfar No em toquis la pera! 6a, continuïtat i bon canto a Xixi park 6a+ i boníssima via de placa Dancing trip 6b, la millor de les tres.
Tenia por de trobar el sector ple per tres motius de pes: diumenge, grau mig i ombra tot el dia, però no va ser així. Només tres cordades al matí. Dos nòrdics, dos italians i nosaltres. Efecte "Lleida Climbs" suposo. De fet, tots portàvem la guia.
Ens van entrar algunes vies pels ulls i les deixem per la propera: Es-Pera, Mangurinnox, Clàssica Cortés-Luque o Second life.

Trilogia estival: La Pera - Paret del Grèvol - Chorreras

St. Llorenç de Montgai. Esperó Ribas-Sabaté (100m, V)

Tarda calurosa a Sant Llorenç de Montgai. Però a l’ombra s’està prou bé. Corre una lleugera brisa. Són les cinc de la tarda i El Cilindre ja s’ha lliurat del sol. No acabem de decidir quina via fer, La Directa o l’Esperó Ribes-Sabaté. A la primera cal apretar una mica. Mmm… Atac de mandra i optem per la clàssica.

Bones vistes des de R3

Tal i com especifica la guia "Lleida Climbs", totes les vies de varis llargs que es ressenyen en aquesta (a excepció de les de Cavallers) estan equipades. Pujarem lleugers de material doncs però per si de cas agafem un joc de tascons.
El Cilindre, tot i no tenir una alçada espectacular imposa. Cap de les vies supera els cent metres però la sensació de pati i l’ambient estan garantits. El paisatge rocós que t’envolta miris on miris i l’omnipresent llac fan d’aquest racó un paratge molt especial.
La Ribes-Sabaté és la via més llarga de la paret, i la més fàcil. Cent metres repartits en quatre llargs. Cinquè grau sostingut i gens regalat, old school.

Escalador a la via Chocholoc

La roca és bona en general i millora conforme sumes metres. Al primer llarg cal anar amb compte de no quedar-se amb algun bolu a la mà. A partir de la curta i aèria travessa ascedent del segon llarg ja no cal patir.
Els tascons quasi els vam passejar. Recordo haver posat només un i no donava gaire confiança. El Roger també va posar només un i va saltar al cap de dos passos. Dos ponts de roca sòlids (un abans de R2 i un altre abans de R3) i poques xapes, molta alegria.
El descens es pot fer rapelant alguna de les vies veïnes o seguint un camí cap a l’esquerra (fitat) des del mateix cim, que ens deixarà en poc més de 10 minuts de nou a la base del Cilindre.

El Cilindre

Una petita via amb caràcter. No és difícil però cal escalar convençut, anar per feina. Millor no subestimar-la. Ens vam quedar ben amples a l’acabar.

Paret d'Escales. Esperó dels Elfos (175m ,V+)

Doncs sí, aquí està l’enèssima piada que trobareu a la xarxa sobre aquesta via. No descobrireu res de nou llegint el post però no m’hi puc estar d’explicar res.
El llibre “El plaer de l’escalada” descriu l’Esperó dels Elfos com: “Magnífica escalada sobre roca immillorable. Equipada amb parabolts. Fantàstica”. La guia d’Escales del Luichy resumeix: “Clásica y vertical, casi toda en placa”.
A banda d’aquestes bones referències biblogràfiques, m’havien parlat tan bé d’aquesta paret i de les vies que hi han obertes que fins i tot em feia por portar-me una decepció, però… Un cop fas els primers passos ja saps que no t’han enganyat. T’esperen cent setanta-cinc metres de festival.
La via està pràcticament equipada però uns friends mitjans i algún tascó no aniran malament per minimitzar la distància que hi ha entre parabolt i parabolt. A més a més el tercer llarg –el de tall més clàssic- està pràcticament desequipat.

Recorregut aproximat de la via

No desmereix cap metre del recorregut. Entrada de V+ amb els peus polits que t’agafa en fred. Després grau sostigunt en Vè on destaquen el segon i quart llarg tot en placa amb un ambient espectacular. I menció especial pel tercer llarg on escalarem una fissura-bavaressa on entren els catxarros a canó.
Pel que fa a la roca, en tot moment es generosa en canto i de gran qualitat. Curiós calcari vermellós.
Per no desentonar amb la qualitat de la via, l’aproximació i els descens també tenen la seva gràcia. Arribarem a peu de via a través de les escales que recorren tot el peu de paret (en algun moment ens vam assegurar al cable-línea de vida) i el descens es fa entrant al túnel que trobes a l’esquerra de la feixa on acaba la via i agafant després la primera sortida d’aquest a la dreta per seguir una feixa que ens torna a deixar al pont de la presa.
L’orientació de la paret és sud-oest. Durant l’estiu, si voleu escalar a l’ombra al matí cal matinar ja que abans del migdia ja toca el sol.

Cordada que ens precedia a la mateixa via

Via absolutament recomanada i que podem combinar amb alguna altra de la paret (si no apreta la calor) o fer-la de pas abans d’arribar al paradís granític de Cavallers.

Aigua, pols i roca

Aigua, pols i roca. Aquestes tres paraules defineixen a la perfecció tota l’activitat dels últims set dies.
Aigua. Tenint la platja a cinc minuts de casa és difícil resistir els seus encants estivals, però si volem sentir l’escalfor de la roca encara que no escalem ni una sola via, per què no apropar-se a algun dels tolls que s’amaguen entre cingleres a Siurana? El Toll de la Palla o el de la Cinteta són bones opcions.

Jordi volant al Toll de la Cinteta

Pols. Ja feia dies que la invitació estava a la bústia d’entrada del correu electrònic. Després d’algun intent sense èxit per coincidir fa uns dies tot va quadrar. Em trobo a la presa del pantà de Foix amb el David i el Jose. Objectiu: mirar d’equipar alguna via a un nou sector que el David està desenvolupant a casa seva, Mas Carlús.
Tot el dia amunt i avall. Imaginant línies, fixant cordes, netejant, menjant pols, … El resultat van ser dues noves vies –One Piece 7a i Factor 3 6b+- i la primera experiència equipant. Una gran jornada!

Jose acabant One Piece 7a?

Roca. Encara que no he escalat gaires metres durant aquests dies alguna vieta ha caigut. El passat dissabte matí de calma. El Roger i jo ens apuntem Fondo de bikini 6a+ a Ca l’Onassis i després fem una escalada ultra romàntica, la Normal a l’Agulla Maleïda de Siurana. Una rampa d’uns 15m de quart grau. Un burí, tascó precari, arbre llaçat i cim. Ascendida per primer cop l’any 1960 per Melidon Queralt i Jesús Clapés. El nostre objectiu simplement era gaudir de les vistes des d’allà adalt i observar des d’un altre punt de vista algunes vies properes. Descens amb un bonic ràpel d’uns 20m entre parets.
La tarda la vam passar a Can Sumera però l’acusada xafugor no ens va donar gaires opcions. Tot i així vam fer una parell de les noves vies del sector. Una sense encadenar per culpa d’un pas llarguíssim a bloc pel que caldrà buscar solucions.

El Sabre des de l'Agulla Maleïda

Black Diamond i el magnetisme

Una autèntica virgueria la reinvenció que presenta Black Diamond pels mosquetons de seguretat. Es pot resumir tot en una paraula: magnetisme!

Magnetron Technology: The reinvention of the auto-locking carabiner, coming July 2012 from Black Diamond Equipment on Vimeo.