Roca infinita podria ser el nom d’una nova via però…
Des de l’última actualització han caigut tres sortides per fer esportiva. Una a Arbolí i dues a Siurana. Això de la xarxa dona joc a l’hora de conèixer gent per sortir a escalar i aquestes últimes jornades l’Alexis ha sigut el company de cordada. Ell sí que està fort i encadena sense parar!
Per la part que em toca, poques vies encadenades… Això sí, he provat un parell de 6b i un 6a+ i veig que encara queda una miqueta lluny arribar a aquests graus. De moment em conformaré amb 6a pelats. Està al caure -espero que en la propera visita- Suprema de lluç 6a a l’Ermita a Arbolí.
I la roca infinita? És fascinant veure que les possibilitats d’equipar a escoles com Siurana, i en menor mesura Arbolí, encara són factibles. No s’acaben les parets!
A Siurana des de que va aparèixer l’última guia (octubre 2009) s’han equipat un bon grapat de vies. A la zona alta de Can Marges, per exemple, surten dotze vies que van des del 4+ fins al 7c+ (algunes crec que ja estaven equipades però no es podia escalar per ser zona de nidificació d’aus). Ahir mateix a la tarda en aquest sector hi havia ambient de cap de setmana! Quin èxit! Just a sota d’aquest sector també hi han deu vies noves. Les ressenyes estan actualitzades a la guia del càmping.
A Arbolí tampoc s’acaba la feina i s’han equipat vies noves, i fàcils, a El Duc o Forat del Serratell. A la dreta de El Duc també hi ha un sector nou que es diu La Vall. Totes aquestes novetats estan a la guia que venen a l’Hostalet a Arbolí i que també podeu trobar a la botiga de muntanya Vivac de Reus. L’última actualització, si no m’equivoco, és del gener d’aquest mateix any. Ja us ho deia… La roca infinita!
Ara a veure si ens respecta la méteo pels propers dies. I poder tornar a escalar amb l’Andreu que aquests dies està ocupat…
Què més? Ah! Que la tendinitis no toqui gaire els pebrots. Algú coneix algun remei cassolà a banda del de les fulles de col? Quins invents de tietes i àvies!
Aquest dissabte tocava visitar de nou el Clot d’en Goda. L’excusa: Ripabloc 2010. No vam matinar gaire que la nit anterior havia sigut llarga. A l’arribar a La Riba el parking proper a la zona de boulder ja descobria que allò seria un gran jornada fanàtica.
Deu minutets caminant amb el riu Brugent fent companyia fins arribar al punt d’inscripció. Allà recollim la samarreta de la concentració i ja estem llestos per deixar-nos la pell a l’excel.lent roca del Clot!
La convocatòria va ser tot un èxit, quasi cent escaladors si no falla la memòria. Un nombre equilibrat pel que ofereix la zona que va permetre blocar sense aglomeracions a peus dels blocs com en altres concentracions més massives.
Un gran ambient amb escaladors de tots els nivells. Què forts que estan alguns!
Respecte a la graduació, l’organització va penjar una foto de cada bloc al costat d’aquests amb els problemes i els graus corresponents. Així cadascú podia seguir el circuit que més li vingués de gust.
Despegant del terra en un tsunami 6a
L’equip de Factor 2 va poder resoldre un bon grapat de blocs jugant-se bones caigudes en alguns, que de tsunamis hi havien uns quants! I queda algun projecte pendent per una propera i esperem que no molt llunyana visita.
Al web oficial de la competició trobareu un munt de fotos de la jornada. Nosaltres no em vam fer gaires, només pensavem en fer el bou…
Malauradament no ens vam poder quedar fins al final de la concentració i ens vam perdre l’acte popular de sorteig de material. A qui li debien tocar les samarretes?
Recomanar des d’aquí a tothom que li agradi el boulder una visita al Clot d’en Goda. No us decepcionarà. Blocs per tots els nivells en un entorn idíl.lic. A l’estiu fins i tot es pot completar la jornada amb un banyet al riu!
* Aquest cop les fotos són cortessia de l'Anna Quintero. Gràcies!
Cap de setmana sense treure la corda de la bossa… A vegades les conjuncions astrals fan que sigui impossible trobar companys per anar a fer esportiva. Sort que per dies així el boulder és una gran alternativa. Aprofitant el sol matinal m’apropo fins a La Riba per visitar per primer cop el Clot d’en Goda.
Una zona de boulder en actiu des de fa temps i sembla ser que encara poc explotada. El proper dissabte es celebrarà allà la concentració Ripabloc 2010. Segur que serveix per donar una bona empenta a la zona.
Els blocs es troben repartits al llarg d’un bosc que limita amb el riu Brugent. Quasi des de qualsevol punt sentim el brugir de l’aigua. Això li dona un caràcter molt especial a l’espai…
Com que tenia el temps justet m’he limitat a passejar pels sectors més propers com Raconet de la Núria, Zona Zero, La Cova o La Font. Encara que només portava un petit mapa de la zona i cap mena de ressenyes es veu a simple vista que el lloc dona molt de joc. Hi ha roca per a tots els gustos: desploms, tsunamis, fissures, plaques de petits forats, …
Malgrat no haver apretat gaire aquesta visita ha servit per a que encara hi hagin més ganes de que arribi el proper dissabte i gaudir d’una jornada ultra fanàtica. Factor 2 estarà allà!
Al Raconet de la Núria
Trobareu tota la informació sobre la concentració, la zona i moltes fotos dels blocs i sectors al blog abans citat: Ripabloc 2010.
Destacar la feinada que han fet els aperturistes de la zona per netejar tots els camins i peus dels blocs per a deixar el terreny de joc en unes condicions excel.lents.
* Fotos: Berta Torres. La germana petita que avui ha fet de fotògrafa!
La cordada Factor 2 es va retrobar ahir després de gaudir de les respectives vacances de pasqua. Uns pel sud de França i els altres per les muntanyes de Prades. Aprofitant un parell de dies més lliures ens anem cap a Arbolí per seguir apuntant noves vies a la llibreta. L’objectiu era encadenar les vies Konichua, Bocamoll i Wolgrot. Tres 6a que ens haviem marcat com a prioritaris abans de provar altres projectes.
Konichua, al Forat del Serratell, cau al segon pegue pels dos i la veiem com un 6a molt suau. Potser fins i tot podria ser un V+.
Bocamoll, a l’Ermita, l’havia encadenat uns dies enrera i l’Andreu se la marca com objectiu principal del dia. Se li resisteix un pas que finalment resol amb classe i maestria però cau una mica més amunt. Està a prop!
Wolgrot, a l’Ermita també, és d’aquest particular trio la més difícil de les tres. Fa temps que la tenim en ment i ja hi han ganes d’encadenar. Jo havia fet un pegue en top-rope uns dies enrera i havia sortit bé o sigui que toca posar el punt vermell! Surt al primer pegue! Mai havia lluitat tant per arribar fins a la reunió. Ja ens l’havia recomanat el Marc Sánchez en un comentari al blog i la veritat és que tenia raó. La via és maquíssima! Cinc estrelles! L’Andreu la prova en top-rope i ara ja té els moviments al cap per un proper encadenament.
Andreu afrontant els primers metres de Bocamoll 6a
Estem contents. A poc a poc entrem a la sisena dimensió… Per consolidar el grau haurem de provar vies a Siurana i La Mussara on el grau pica una mica més!
Avui dijous hem tornat a sortir però la pluja no ha deixat fer res de res. Hem passat el matí al bar del càmping de Siurana veient vídeos d’escalada i tenint aquella rara sensació de que tu ets el guiri i no els altres. És el que té Siurana…
Ara toca calmar les ànsies de tocar roca fins el cap de setmana. Esperem que millori el temps.
Wolgrot 6a. Cinc estrelles!
I aprofitant aquesta entrada… Algú ens recomana alguna via en especial al voltant del 6a/6a+ per la zona de les muntanyes de Prades/Montsant?
Després d’un lapsus de quasi un mes reprenem els projectes pendents. Projectes a la roca i una nova samarreta per lluir aquesta primavera als peus de via i als bars on celebrem els encadenaments.
Ja fa dos caps de setmana que tornem a escalar. Per agafar un bon ritme de nou, Arbolí és la nostra escola predilecta. Se’ns dona bé escalar allà i per això hem decidit centrar-nos una temporada en les vies de grau mig que trobem a sectors com l’Ermita, El Cremat, Forat del Serratell o Mas d’en Rei. Esperem anar tatxant projectes a poc a poc. De moment aquest dissabte va caure Queimada 6a a El Cremat i ja tenim a punt una altra via al Forat del Serratell. A veure si d’una vegada per totes aquest parell de “trenta anyeros” (quin vocable m’acabo d’inventar, jeje!) comencen a encadenar coses serioses i els cinquens només queden per escalfar! De moment, evolucionem favorablement que deien a l’escola…
La línea sinuosa de Queimada 6a
Amb el bon temps primaveral a banda d’escalar sense patir els rigors de l’hivern també podrem començar a lluir la màniga curta! La nostra prenda predilecta. A poc a poc anem perfilant les idees del que serà el proper llançament de Factor 2. Una nova samarreta fanàtica que esperem que tingui com a mínim tan bona sortida com la que encara tenim en estoc (ja queden poquetes).
Factor 2 presente! Albergue El Chileno (Torres del Paine, Xile)
I per acabar i arrodonir tot plegat, recomanar-vos l’escolta de la banda que ha inspirat aquestes línies: Maderita. La unió de la banda Ciudadano i el veterà cantautor Julio Bustamante. Cançons perfectes per començar a sentir la nova estació que tot just comença.
Entrada dedicada exclusivament a algunes fotos relacionades amb el món de l'escalada a la Patagònia. Quan vaig començar a programar el viatge no vaig trobar gaires imatges a la xarxa relacionades amb l'univers grimpaire. Moltes dels pics, ressenyes i similars però poc o res de tot el que envolta a aquestes escalades. Així que aquí us deixo una petita sel.lecció de les que jo vaig fer. Espero que us agradi...
Cartell a l'entrada del campament Rio Blanco. Camp base de luxe del massís del Fitz Roy.
Cabana de fusta al campament Rio Blanco. Campament exclusivament per escaladors. L'interior de la cabana és màgic: muntanyes de ressenyes de la zona, una petita taula amb espelmes, unes quantes prestatgeries plenes de cartutxos de gas, ampolles de vi a mitges, alguna de whisky i llaunes de menjar. En un racó una motxilla i unes botes d'alpinisme. Imagino que d'algun escalador que deu estar per la zona gaudint d'aquest paradís de roca i gel.
Tirolina per creuar el riu Fitz Roy i que només utilitzen els escaladors per realitzar l'aproximació al Cerro Torre i "cerros" propers. Un cartell avisa del perill del camí a partir d'aquest punt. Aquest pas es troba a l'esquerra de la Laguna Torre i normalment està molt exposat al vent.
Imatge idíl.lica d'una dels sectors de boulder que es troben pels voltants de El Chalten. El poble està literalment rodejat de roca i també hi han moltes vies d'escalada esportiva. Al mateix poble es pot adquirir una petita guia amb totes les ressenyes de les vies d'esportiva i els blocs (sense graduar). No vaig poder catar la roca, el meu canell esquerre estava tocat tocat...
Placa en memòria dels escaladors que han perdut la vida escalant als "cerros" dels massissos del Fitz Roy i Cerro Torre des de l'any 1953 fins al 1996. Malauradament una llarga llista que esperem no s'allargui gaire més. Es troba a l'entrada de l'ermita que porta el nom de Toni Egger i que es coneix popularment com "l'ermita dels escaladors".
La Chocolateria. Local emblemàtic de El Chaltén. Punt de reunió de molts escaladors abans de començar les escalades. A banda de poder tastar un dels millors xocolates del món qualsevol aficionat a l'escalada gaudirà del petit museu que penja de les seves parets i sostres. Un viatge en el temps a través d'antics crampons, claus, cordes, etc... Una visita obligada.
Casc utilitzat en l'apertura de la via "Infinito sud" per la cara sud al Cerro Torre l'any 1995. Firmat pels seus protagonistes, liderats per l'alpinista italià Ermanno Salvaterra, un dels escaladors més actius de la història de l'escalada a la Patagònia. Penja a una de les parets de La Chocolateria.
El Muro. Pizzeria de El Chalten que té un petit plafó pels més fanàtics.
Bé, s’ha acabat el viatge. Tornada a la rutina diària… M’hauria agradat allargar-lo una o dues setmanes més per poder visitar Bariloche i Ushuaia però… Serà l’excusa per tornar! Tres setmanes amb tantes coses per veure sembla que es queden curtes però la veritat és que en tan pocs dies fer un trekking pel parc nacional de Torres del Paine, un altre pel parc nacional dels glaciars -des de El Chalten- visitar el Perito Moreno, i acabar a Buenos Aires per dues jorandes i mitja amb partit del Boca Juniors inclós no està gens malament.
No vull escriure una parrafada llarguíssima que acabarà avorrint fins al més curiós dels curiosos, o sigui que només destacaré alguns moments inoblidables del viatge:
7.30am. Surt el sol a les Torres del Paine
Torres del Paine
-La soledat en el camí. Per aconseguir-ho la clau està en començar a caminar quan el sol encara no ha sortit. A partir de les 10-11am els camins comencen a estar bastant concorreguts.
-Sortida del sol des del mirador de les Torres del Paine. Un dels paisatges més macos que he vist en la vida. Vaig tenir sort i va sortir un dia clar, amb pocs núvols. Unes quaranta persones repartides pels blocs de granit esperant en silenci el moment. És indrescriptible. Quan el sol toca les tres torres em saltaven les llàgrimes d’emoció. La pujada de matinada en plena foscor fins al mirador és un dels millors trams de tot el trekking de l’anomenada ‘W’.
-Banys en “pilota picada” (jeje!) al llac Nordenskjöld i sota una petita cascada per combatre el calor d’una de les jornades.
-Col.lapses de gel al Glaciar del Francés.
-Vents patagònics. Els vaig patir dues nits interminables dins de la tenda i la jornada fins a l’imponent Glaciar Grey. Però són una experiència més!
-Tota la gent que vaig conèixer en el camí.
Glaciar Perito Moreno
Perito Moreno
-Gran col.lapse del gel (el més important del dia segurament). Aquí l’equip del viatge ja era dues persones i mentres dinavem admirant el gran glaciar vam alucinar amb un col.lapse d’un bloc d’uns 40 metres d’alçada per 15 o 20 metres d’amplada. Impressionant! El soroll i el tsunami que provoca sobre el llac no es pot explicar en paraules. Llàstima no pillar-lo a temps per gravar-ho.
Capella dels escaladors a El Chalten
Fitz Roy i Cerro Torre
-Veure per primera vegada des de la carretera que arriba fins a El Chalten dos dels pics més famosos de la Patagònia i de la història de l’escalada. El dia clar ens va permetre gaudir d’unes vistes úniques.
-Les llums del vespre sobre el Fitz Roy des del campament Poincenot.
-Arribar als peus del llac Piedras Blancas amb el glaciar de nom homònim als seus peus després de superar un caos de blocs granítics de dimensions gegantines.
-Pujada de matinada fins a la llacuna Los Tres per veure la sortida de sol sobre el Fitz Roy. Amb ràfegues de vent duríssimes en l’últim tram del camí.
-Visitar el campament Rio Blanco on acapamen els escaladors que van a la zona del massís del Fitz Roy.
-Banyar-se en “pilota picada” (un alre cop! Jeje!) a Laguna Hija. Una platja natural paradissíaca.
-El paisatge que et deixa sense paraules quan superes la petita morrena que dona accés a la Laguna Torre i veus tot el massís del Cerro Torre per primer cop de forma íntegra.
-Els dos zorrillos que ens van acompanyar en el solitari matí mentres esperavem la sortida de sol sobre el Cerro Torre.
-Tots el litres de cervessa Quilmes que vam prendre a El Chalten la jornada de descans posterior al trekking i la festa i borratxera associada clar!
Laguna Torre i Cerro Torre en els moments previs a la sortida del sol
8am. El sol il.lumina el Fitz Roy. Vista des de El Chalten
Buenos Aires
-El menjar al barri de San Telmo i La Boca.
-Veure manifestar-se a las Madres Plaza de Mayo. Molt emotiu..
-Anar a veure un partit del Boca Juniors convidats pel mateix vice-president de l’equip. Això mereix una història a banda però això és un blog d’escalada, muntanya i samarretes i potser el futbol no us interessa no?
-L’ambient sobrecollidor que es forma dins de La Bombonera durant el partit de futbol (les fotos del partit les té el Jordi, el company de viatge, potser penjo alguna quan les tingui).
I moltíssimes altres coses que em deixo però que farien aquest post interminable i crec que ja ha quedat prou llarg.
Durant el viatge vaig escriure un parell de correus que l’Andreu va penjar al blog. Els teniu aquí i aquí.
Si algú està pensant en viatjar a la Patagònia i necessita ajuda ja sap on rebre algun consell!!
Escalador anònim a Pixapins 6a+
Entrades
