Gelida. Canvi d'aires a la Font Freda

Últimament podeu llegir les darreres piades per triplicat si seguiu habitualment aquest blog, Skalatopi i Bombero de la Roca (enhorabona per encadenar Clave Omega company). Les mateixes zones, les mateixes vies, però cadascú seguint el seu propi “llibre d’estil”.
S’ha d’aprofitar el temps i si es tenen bons companys per escalar entre setmana millor no deixar passar l’oportunitat. Sinó, el dia que s’acabi el “txollo” donarà la sensació de no haver fet res, d’haver deixat passar els dies inútilment.
Aquest cop toca conèixer una nova escola. Una escola sobre la que ja havia llegit moltíssim. Calia paliar la curiositat. El David Skalatopi em proposa una visita a Gelida i no m’ho penso dues vegades. Cap al Penedès!
Té fama de ser una zona massificada el cap de setmana i aquest és el motiu que sempre m’havia tirat enrera per anar-hi. Ahir dimecres arribem els primers a l’aparcament i escalarem sols tot el dia a la part dreta de la Font Freda.
El David porta la ressenyes del Fernando, jo les d'en Groinket. No coincideixen en numeració però localitzem ràpid les vies que volem fer. I ja hi som… Per què no tenen nom les vies? Podriem fer com anys enrera quan als nens orfes els hi posaven de cognom Expósito però tampoc canviaria gaire el panorama. Llavors seria la via num. 12 Expósito o la num. 6 Expósito. Quin percal!

Font Freda dreta (font: Blog d'en Groinket)

Comencem amb un cinquè per escalfar poc a poc, que el dia s’ha aixecat humit i de sol per ara res de res. La num. 9 (segons les ressenyes de Groinket, com la resta). Llarga i per gaudir de l’escalada.
Ens animem i ens posem a la num. 17 6a. L’última via de la part dreta. Entrada fineta, amb peus molt sobats (tònica general en tot el sector), lleuger desplom amb canto i fàcil fins a la R. Maca.
Sembla que el sol brilla tímidament i els nostres músculs es van despertant. Provarem la num. 12 6a+ que bategem com El diedre de la figuera. Escalada en placa fins arribar sota un característic diedre. Aquí cal col.locar-se bé o et quedes venut. Evidentment, no val agafar-se al tronc de l’arbre (de “todo lo natural vale” res de res!). El David la treu al segon pegue amb elegància i a mi em costa tres intents després de relliscar-me un peu en l’intent a vista. Normalment als dos ens fa mandra repetir via però avui no la volem deixar per un altre dia. S’ha de ser tossut, això curteix.
Descans i pegue a la num. 11 6b, batejada pel David com Nyap & kantu gansu. Bon nom, li va que ni pintat. Jo no la puc ni acabar i el David la deixa a punt per un altre dia després de dos bons pegues. Un pas de placa amb presa garrepa és el culpable.
Ja estem tocats i no queda temps per gaire més. Millor parar que divendres –demà- toca anar al Racó de Misa (allà també hi han unes quantes "Expósito")...