Siurana. Can Paràsit i voltants

Així presenta la guia de Siurana Can Paràsit: “Bon sector. Vies de placa o lleuger desplom, varietat d’estils en un sector cada cop més popular. Peu de via còmode i ombra a la tarda. Les primeres vies són de J.Chaparro, de l’any 1986.”
Vaig visitar aquest sector una tarda de setembre de l’any passat. Un dia entre setmana. No sé des de quan s’havia aixecat la restricció d’escalar però quedava clar que es convertiria en un clàssic instantani. Quasi totes les vies estaven ocupades! Les ressenyes llavors es podien trobar en un dibuix a llapis al càmping.
La popularitat que ha anat guanyant Can Paràsit no és gratuïta. Només he escalat les vies per sota de 6b+ i totes, absolutament totes es mereixen un pegue. Menció especial per Ateva 6a+ i La Marabunta 6a+. Projectes motivants? Kagarro malababa i Tutti quanti.

Ateva 6a+

El passat dilluns va ser la primera vegada que escalava aquí sense que hi hagués cap cordada més. Situació ideal per anar sense presses i deixar que flueixi el dia. El Jose i el David s’emporten el quartet Rasputín, La viuda negra, La Marabunta i Ateva. Jo ja tenia fetes les dues primeres i m’apunto també els dos 6a+. Em va fer especial il.lusió encadenar La Marabunta, ja que els desploms no s’em donen gaire bé i va sortir a vista. Molt guapa!
La qualitat de les línies ens va fer oblidar ràpid les ganes que teniem d’anar a la Siuranella Central. El mestral bufava fort.
Ara cal abandonar la comoditat del grau més o menys assolit i buscar un projecte motivant. Que ens faci apretar. Recordava una recomanació sobre la via El tiempo se ha reído de los que no han venido 6c i era el primer cop que estava lliure! El magnesi i la goma dels gats destaca sobre l’atractiva i cridanera roca taronja. La trobarem a l’extrem dret de Can Marges de dalt.

La marabunta 6a+

Aquí deixem que el Jose li doni primer. Està fort i no serem nosaltres els que el privem d’aquest honor.
La via desploma de principi a fi i concentra la màxima dificultat en la primera secció. Passada aquesta les presses són espectacularment grans i només cal aguants fins la cadena. La curta bavaressa final és la cirereta d’una via cinc estrelles.
No li podem posar el punt vermell, de fet el David i jo li donem en top rope, però allà està. Caldrà guanyar força per superar els primers moviments.
Aquesta ens deixa ben buits i poca cosa més farem. Li recomano al Jose Pixapins 6a+. A Can Marges de baix.

Les restriccions van donar pas a la redescoberta d'un bon sector

L’havia fet en top rope fa temps i la recordo com una via física i exigent pel grau. Ell encadena sense problemes i em diu que és de les millors del dia. En el meu pegue sento que la força ja no acompanya i ni tan sols puc acabar la via. Anem bé...
Ja n’hi ha prou per avui. Passem per l’”oficina” per finiquitar el dia i ens remirem les vies que volem provar a la Siuranella Central. Segur que no tindrem prou amb una jornada…

La Mussara. Espantaocells, Covallonga, Diedres i Del Mig

Quin mes de març més boig. No recordo gaires dies d’estabilitat meteoreològica al cent per cent. El diumenge no va ser una excepció.
A La Mussara el mestral bufava de valent a estones i quan estaves a paret per moments semblava que haguessis de sortir volant.
La intenció és fugir de la massificació. Sembla ser que Margalef estava saturadíssim i segur que els sectors populars a Siurana també estaven ben plens. Març i abril, dos mesos de temporada alta per l’escalada a la zona de Prades-Montsant.
Escollint La Mussara ja sabem el que ens trobarem. Grau apretat, old school, per curtir-se. Un cop o dos al mes hauriem d’escalar aquí obligatòriament. La qualitat de les vies és quasi sempre excepcional, només caldrà evitar les més sobades.
Aquest cop no piaré sobre les vies que vam fer. Em limitaré a donar una mica d’informació sobre vàries coses. Anem per sectors…

Per trobar l'Espantaocells

Espantaocells

A la via Espantaocells va haver un desprendiment ja fa un temps. Va caure una llastra gegant que hi havia arribant a la R1. La via va ser reequipada en aquell tram amb dos parabolts (la resta està amb químics) i no ha variat el grau, 6a.
La cosa canvia si volem seguir fins a la R2. Abans fins a dalt era 6b però al caure la llastra no ens podrem incorporar cómodament per caçar les primeres bústies. Ara cal fer uns passos molt tècnics i el grau deu quedar en 6b+/c. Opinió que ens dona l’Alexis, l’únic que encadena la via fins dalt. O sigui que ara tenim Espantaocells reloaded (L1+L2).
Just a l’esquerra de l’Espantaocells està Xell 5+. A mi em sembla un 6a com una casa però a La Mussara els cinquens són així. Oblidant-nos del grau és important tenir en compte que la reunió d’aquesta via està desequipada. Tenim dues opcions: o seguir fins a dalt i empalmar amb la via Sufre mamón 6b o despenjar-nos des d’on estava la R originalment i després recuperar el material de baixada si hem fet l’Espantaocells.

Covallonga

A l’esquerra de la via Sacallonga 4+ es va equipar al juny de l’any 2001, per Cinto Romero, Joan Canals y José María Pérez, la Vía del marro (56m, L1 5+ -variant per l’esquerra de 6b-, L2 5+). No ressenyada a la guia de La Mussara. D’aquesta forma s’amplien les possibilitats en aquest sector i es pot fer una agradable via de dos llargs equipada que complementa a la popular Covallonga. (més info a Desnivel num. 184, any 2002).

Espantaocells reloaded

Diedres

En aquest sector hi han dos diedres de sisè grau espectaculars. Un és El canto del gallo 6c+. Línea que sembla tallada a ganivet i que encara ens queda una mica lluny. L’altre és Jarto d’estar harto 6a+. Just quan comença la secció on t’has de col.locar al diedre sembla que s’ha trencat una pressa clau. El grau ara no deu baixar de 6c (o hi ha un pas que no vam veure).

Del mig

En aquest no s’ha trencat cap presa, l’equipament és correcte i les vies són boníssimes. Però… com piquen!

Reinauguració del refugi de Siurana "Ciríac Bonet"

El proper divendres 1 d’abril el refugi de Siurana “Ciríac Bonet” obrirà de nou les seves portes. Les obres s’han portat a terme durant sis mesos i s’ha reformat totalment l’espai. Els nous guardes, Inés Piñeiro i Carles Domènech, oferiran el dissabte un piscolabis amb motiu d’una jornada de portes obertes. D’aquesta forma tothom que estigui interessat podrà assistir per conèixer les noves instal.lacions. La jornada es realitzarà en dos horaris: una al matí de d’11 a 13 h, i l’altre a la tarda de 17 a 19 h.
Amb la reobertura del refugi s’amplia l’oferta d’allotjament amb preus econòmics i es converteix en una opció a tenir en compte per tot el col.lectiu escalador.
Trobareu més informació a Cornudellaweb.

* Les fotografies són cortessia de l'Inés Piñeiro i Carles Domènech

Aresta GER al Roc Ponent

Quasi des del primer dia que vaig descobrir l’escalada segueixo fidelment les piades d’uns quants blogs, sense discriminar entre disciplines. Boulder, esportiva, clàssica, … Al principi no entenia “conceptes” com fer un pas en A0, anar a vista, arquejar, etc… però conforme m’anava enganxant tenia ganes de més i tot aquest vocabulari es començava a fer familiar.
Tanta informació pot arribar a saturar en certs moments però quan estàs davant d’alguna cosa que realment t’interessa es grava al teu cervell i d’allà ja no s’escapa. En el cas d’una via, veus una ressenya, llegeixes una piada, les fotos són atractives, l’entorn sembla espectacular, i ja només penses en quan fer-la.
Això em va passar amb l’Aresta GER al Roc Ponent del Barranc de Castellfollit (Poblet). Tenia tots els ingredients: grau baix ideal per iniciar-se en l’autoprotecció, lloc solitari, roca granítica, clàssica entre les clàssiques, la més llarga de les muntanyes de Prades, i al costat de casa.

Roc de Ponent a la caiguda de la tarda

El dissabte passat va ser el dia D. El Roger i jo afrontem la nostra primera via clàssica desequipada. Estrenem cordes i joc de friends. També descobrim el Barranc de Castellfollit. Tan a prop de casa i no hi haviem estat mai, imperdonable.
Respecte a la via hi ha molta informació a la xarxa. Jo tenia a casa un parell de llibres amb la ressenya però vam preferir seguir alguna piada recent. Si voleu fer la via us recomano la ressenya del blog Escalatroncs. Molt acurada i clara, com totes les que publiquen. Si la seguim bé no farem passos erràtics buscant l’itinerari. Malgrat això nosaltres ens vam equivocar en el segon llarg i inicialment ens vam anar massa cap a la dreta (al dia següent parlant amb un company que coneix bé la via em va dir que això li passa a molta gent).

Inici del primer llarg

La línea és d’una lògica aplastant. Sistema de diedres als dos primers llargs i després només cal seguir el fil de l’esperó. Fàcil de protegir i agraïda d’escalar. Menció especial a poder muntar totes les reunions en arbres, excepte una, en cómodes replans. Mentres assegures al company gaudeixes d’una pau i d’un paisatge impagables.
Arribem al cim del Roc Ponent satisfets. La via ens ha ofert grans sensacions i hem pogut practicar l’art de l’autoprotecció. A la capsa metàl.lica on està el llibre de piades trobem una sorpresa –jo en deixo una altra-. Volia penjar una foto però millor que ho descobriu si feu la via. Fotos de rigor, dinar escàs que sap a glòria i a enfilar la baixada. Només caldrà seguir les fites per tornar a trobar la tartera que haviem agafat també per arribar a peu de via. Aquest descens és més propi d’un ambient pirenaic que de les muntanyes de Prades. Meravelles de la geologia.

Tartera que agafarem tant per l'aproximació com pel descens

De tornada coincidim amb una cordada que prepara el material per anar a fer una via a la cara nord. Els únics escaladors que ens trobarem en tot el dia. Aquí la soledat està pràcticament garantida.
Per arrodonir el dia fem uns metres més a unes vies d’esportiva que hi han a la Paret del Camí o Paret del Mur. No tenim ressenya però si no em deixo cap hi han deu vies equipades i el que semblen dos projectes. Sobre els graus, la primera començant per l’esquerra no deu passar de quart, al mig un parell de cinquens, al costat d’aquests unes quantes dures i a l’extrem dret dues que deuen rondar el 5+/6a.

Paret del camí o Paret del mur

Torre del Moro. Terreny de joc per properes escalades

Després d’aquesta experiència i consultant la Guia d’escalada clàssica a les muntanyes de Prades, ja hem apuntat un parell o tres de projectes al barranc, concretament a la Torre del Moro. Les vies Alicantropia i Paranoia nocturna són objectius prioritaris. Com sempre, seran benvingudes les recomanacions. El lloc ens ha atrapat i crec que abans de que arribi l’estiu tornarem uns quants cops.

Santllors Santllors

No ho podia demorar més, havia de visitar Sant Llorenç del Munt ja! El Jose, local i enamorat d’aquesta escola, només em parlava meravelles i li debia una escapada des de feia temps. Dimecres va ser el dia.
Faig cordada amb el David i el Jose, que evidentment farà d’amfitrió i guia de luxe. Dona gust conèixer noves escoles sense haver-te de preocupar d’estudiar aproximacions, mirar de trobar les millors vies, orientacions, etc…
El matí comença bé. Per arribar als sectors s’ha de caminar més del que estem acostumats. Això m’agrada. Gaudir d’un entorn espectacular, que em recorda al Montsant en alguns moments, i escalfant bé tot el cós abans de començar amb la verticalitat. Valoro molt les aproximacions llargues. Li donen un plus a l’escalada, sento que el dia és molt més complert.

El famós podrit

La intenció és escalar a El Diafragma però quan arribem encara toca l’ombra. El Jose fa Sonrisas rotas 6a, la deixa muntada, i tornem sobre els nostres passos per escalfar al sol que ens ofereix el Sardineta de baix. Sempre que visito per primer cop una escola m’agrada començar amb alguna via fàcil per tastar la roca. Aquí faig Cazo grande 5 i Usimàndries 5+. La primera és molt curta però bona en el seu grau. La segona és un cinquè on cal apretar un pèl. El David també fa Usimàndries per començar el dia.
Ara sí, anem cap a les recomanacions de la jornada. No explicaré gaire cosa sobre les vies per no trencar l’encant d’anar a vista. Sonrisas rotas m’ha semblat un dels 6a més macos que he fet mai. Dificultat sostinguda i roca excel.lent.
Després els tres encadenem Die-drosi 6a+ al primer pegue. No m’ha semblat un via fàcil per fer a vista però ha sortit! Escalada elegant i molt gestual. Cinc estrelles.
Pel costat dret puja Astènia 6b+. Des del terra la via sembla ben bona. M’havia plantejat provar-la però veient com ha apretat el Jose per treure tots els moviments decideixo descartar-la. Millor reservar-se per un objectiu menys ambiciós, a més, estic segur que cauran més visites a Santllors i provaré aquesta i altres vies.

Jose a Die-drosi 6a+

El David i jo seguim les recomanacions del nostre cicerone i ens plantem sota Blanca semana santa 6b. Desplomet a l’entrada i després placa fineta fins a la R. Ens costa més d’un intent però tots dos ens la podem apuntar, cadascú amb un mètode diferent tant per superar la primera apretada com per encarar la placa de roca abrassiva i adherent. Bona via.
Aquesta última via ens ha deixat prou cuits. Per acomiadar el sector el Jose li dona un pegue a Bàtvia dreta 6b. Sembla més difícil que la que hem fet nosaltres. Una relliscada de peu el priva d’encadenar. El proper dia cau i potser l’acompanyem a fer-la perquè ens diu que “les tres Bàtvies” s’han d’escalar.

Passos prefabricats per salvar el podrit a la Paret gran

No podem marxar de Santllors sense fer un tour per la Font Soleia i com no, mostrar els nostres respectes a la via preferida del Jose: Clave omega 6c. Imponent la Paret Gran, tant per les vies com per l’espai que ocupa a la muntanya. Motivant el Gruyère, aquest estiu ens deixarem caure per refrescar-nos. La Placa de l’Heura i “la clave”, que hauria estat bé provar però el temps se’ns tira a sobre i l’ombra no convida a calçar-se els peus de gat.
La retirada es converteix de nou en un agradable passeig i l’entrada del vespre ens deixa unes llums i vistes espectaculars. Ho tinc clar, tornaré a aquest racó del Vallès, ja sigui per fer esportiva -i potser alguna clàssica-, per pujar fins a la Mola, per… Qualsevol excusa serà bona, Santllors Santllors.

Arbolí. A Can Simiro fugint de l'àrea de confort

Com celebrar l’arribada de la primavera? Quina pregunta… Escalant!
Quedo amb l’Óscar i li proposo anar a Can Simiro (Arbolí). Ell no coneix el sector i crec que li pot agradar. A més, jo tinc un parell de projectes allà i estic motivat per intentar encadenar-los.
Els dos objectius del dia són Esperó 6b+ i Allegro ma non troppo 6c. Per part meva, una de les intecions a l’hora de provar aquestes vies és sortir definitivament de l’àrea de confort. Què vol dir això? M’ho explicava l’altre dia el Jose.
Segons el llibre Guerreros de la roca l’àrea de confort –que algú em corregeixi si m’equivoco, encara no l’he llegit- és aquell ventall de graus en el que et mous amb comoditat. Des de les vies que encadenes a vista sense cap problema fins a les que pots encadenar, en general, al segon o tercer pegue com a molt. En el meu cas aquesta àrea de confort trobaria el límit en el 6b aproximadament.
Està clar doncs que per evolucionar s’ha de forçar la sortida d’aquesta àrea. Si no provo un 6b+ o un 6c com sabré fins on arriben les meves aptituds? On està el límit?

Esperant torn

El llibre ¿Quién dijo miedo? explica una teoria semblant anomenada Zona de desarrollo próximo (ZDP). Cito el llibre: “Esta teoría apoya el hecho de que los objectivos que se establezcan supongan retos difíciles pero alcanzables. Tu ZDP es el espacio entre lo que eres capaz de hacer hoy sin ayuda y lo que puedes llegar a escalar “con ayuda” (con varias caídas, con 10 ensayos, en top rope, …). La ZDP es el espacio en el que se deben mover tus proyectos y objectivos para que resulten altamente motivadores”.
Tenint en compte tot això i amb la motivació de seguir millorant dia a dia m’he proposat intentar provar en cada jornada d’escalada, com a mínim, una via que surti de la meva àrea de confort. I sempre que sigui possible anant de primer.
Bé, deixem de banda la teoria i anem a la pràctica.
Óscar comença escalfant amb El robagallines 6a+. Jo l’aviso que el grau que marca la ressenya està desfasat. No sé on pot quedar però de 6b/+ diria que no baixa. Malgrat això sent curiositat i la prova. Al cap d’uns minuts em confirma el que li explicava. La desmuntaré jo al baixar de En braulies, que faig per escalfar.
Abans d’atacar el primer projecte el company li dona un pegue a Matèria satànica marina 6b. No encadena però té clars els passos pel proper intent. Jo passo de fer-la. La via no em motiva gaire encara que un dia o altre li donaré una oportunitat.

Esperó 6b+

Havent encadenat dos 6b+ prèviament Esperó es ressisteix molt. Tres pegues en diferents dies abans de la sessió de dilluns.
Començo jo amb la intenció de recordar els moviments i posar les cintes en un primer pegue. Sembla que les dues seqüències claus queden clares al baixar.
L’Óscar quasi encadena al primer intent, al segon no se li escapa, està fort! Jo encara l’hauré de fer dues vegades més per, finalment, encadenar. Sis intents en total. Em sembla un 6b+ dur, de fet, la via està decotada, abans era 6c. Un objectiu important superat. Un obstacle menys en el camí.
Seguidament, en un pegue decidit i fulminant l’Óscar encadena Matèria satànica marina. La via el deixa al.lucinat. Ben fet!

Textures

Les forces han anat minvant però tenim prou temps i ganes per provar Allegro ma non troppo. Una via clàssica de Can Simiro i possiblement un dels millors 6c d’Arbolí. Entrada a bloc -que es pot evitar pujant per l’arbre com fa quasi tothom-, secció intermitja molt fineta i després aguantar fins a la R.
Els dos aconseguim treure tots els moviments de la via, jo tocant l’arbre a l’inici, però el punt vermell haurà d’esperar, encara que sospito que no gaire perquè l’hem deixat calenteta. Mentres recollim intento fixar a la memòria el crux. Un projecte molt motivant per treballar l’ampliació de l’àrea de confort/ZDP.
Això es mou! Sempre motivats!

I parlant d'Arbolí, just quan anava a pujar el post veig aquestes fotos al blog de l'Andoni Pérez, disparades per Victor Montilla al Falcó. Un sector del que espero poder gaudir un dia o altre.

Dues racions d'escalada. Arbolí. Racó de l'Emmanuelle (II)

No havien passat ni cinc hores des de que haviem deixat d’escalar i ja estàvem cremant goma un altre cop. Una estona abans muntem el camp base a l’aparcament de l’ermita de sant Pau i l’Oriol deixa anar una de les seves propostes marcianes: “Anem a fer bloc després de sopar? Amb la lluna plena que tenim no caldrà ni gastar piles dels frontals!” Ai ai ai… Carreguem crashpads, peus de gat, magnesi i amb unes birres de més ens anem cap al Racó de la Puta. A blocar a la llum de la lluna, a fer el llunàtic!
Es nota que alguns no han escalat durant el dia i tenen fam de roca. Després de fer uns quants blocs fàcils per escalfar, l’Oriol, Roger i Txupi acaben picant-se per solucionar un problema duret, ni idea del grau. L’Andreu i jo ens limitem a donar ànims -sabotejant pegues al provocar més d’un atac de riure- i seguim amb la cervessa. Quan les forces diuen prou tornada a les furgos i a descansar, que a l’endemà ens espera una altra jornada fanàtica.

Algú va reviure uns quants records recuperant aquests peus de gat

Dissabte vam tornar al Racó de l’Emmanuelle. Just abans d’anar cap al sector ens trobem amb l’Antonio de 20 años reventando gatos a Arbolí. Un plaer poder-lo conèixer. Precissament ell havia avisat en un comentari a un post anterior sobre possibles restriccions al Racó de l’Emmanuelle. Vaig poder consultar-ho a un dels equipadors locals i no hi ha cap problema per escalar al sector. S’agraeix l’avís, cal tenir clares aquestes coses.
A l’arribar a les primeres vies veiem que encara regalima aigua en alguns trams de la paret. Esperem que les que volem provar estiguin en condicions…
Avui tindrem companyia al sector. Coincidim amb tres escaladors del Centre Excursionista de Maspujols i descobrim que són seguidors habituals del blog. És petit el món, i més el de la comunitat escaladora.
Per escalfar fem Desertors de la city 6a+. Cal pujar a un arbre per xapar el primer bolt. Secció fineta i després anar fent fins a la R. No està malament per començar.
Ens movem cap a la dreta i provem Cirano de priorat 6b. Aquesta només l’encadena el Roger. Té un pas llarg a bloc a l’entrada i es ressisteix després d’uns quants intents. La resta de la via és pur plaer.

Samba de l'olla 6b+ foto: Oriol Llorens

Després el Roger i jo ens posem a la veïna Samba de l’olla 6b+. Un altre cop només encadena ell. A mi em costa dos intents passar el crux. Li veig color. Es mereix un altre pegue però la deixaré per un altre dia, tinc en ment una altra via i necessito guardar energia.
Tornem a la part esquerre del sector. Aquí cadascú té els seus projectes: l’Oriol i Txupi Taraf! 6b, Roger Eh, Manuel! 6c i jo Mirada gitana 6c.

Mirada gitana 6c foto: Oriol Llorens

Per mi és un moment important, serà la primera vegada que em posi en un 6c. La via crec que se’m pot donar bé. Lleugerament tombada, de col.locació, adherències i nyapes. Les condicions no són les millors que diguem. Massa calor per quedar-se de segons quines presses però què hi farem! Després de lluitar-la al límit no puc passar de la tercera xapa i queda més de mitja via. Buf! Cap al terra. Ni tan sols he pogut acabar-la però les sensacions són molt bones. He trencat una nova barrera psicològica.
Els companys tenen sort dispar en els seus pegues. El Roger s’apunta el seu segon 6c –a veure si comença a provar algun 7a-, Txupi s’emporta Taraf! a vista i l’Oriol deixa la mateixa via a punt pel proper dia.
Ha sigut una jornada molt motivant que acomiadem, com no podia ser d’una altra forma, amb cervessa i parlant de viatges, nous sectors i algunes vies clàssiques que ens agradaria escalar. Sempre pensant en el mateix!